ELECCIONS 12 DE MAIG, RETRAT DEMOSCÒPIC (1a onada BOP CEO 2024) I POLÍTIC: EL MOMENT "ZERO"

La darrera setmana abans les “vacances” de Pasqua vam tenir les dades de la millor enquesta que es fa a Catalunya, el BOP del CEO corresponent a la primera onada del 2024.

El que és rellevant d’aquesta enquesta és que el seu treball de camp està fet abans de la convocatòria electoral, just va acabar la setmana abans que el President Aragonès convoqués les eleccions del 12 de maig. Així les coses no la podem considerar en cap cas una enquesta “pre-electoral”, però sí que té un valor interessant en l’anàlisi que fem d’ara fins el 12M: les dades que ens aporta aquest BOP del CEO es constitueixen en les dades d’un moment “zero”, de com estaven les coses abans de la convocatòria electoral. I així podrem veure quin nivell d’impacte tindrà la campanya, el procés electoral, comparant les diferents enquestes que vagin sortint i els resultats que es donin el 12M amb la situació d’aquest moment “zero” del BOP del CEO.

En aquest article analitzaré aquest moment zero en dues parts:

• Primera part: l’anàlisi demoscòpic de projecció de vot que visualitzem en aquesta primera onada 2024 del BOP del CEO
• Segona part: l’anàlisi política dels principals reptes i escenaris polítics i nacionals que es poden projectar abans i després de les eleccions del 12M
  

Primera part: Com estan les coses a nivell electoral en aquest moment “zero”?

•           Ara com ara totes les enquestes projecten, també el BOP del CEO, el PSC com a guanyador de les eleccions al Parlament del 12M, és a dir, el PSC seguiria sent la força més votada, tal i com ja va ser les darreres eleccions. El que no s’aprecia és que en aquest moment zero s’hi situï amb la fortalesa i projecció de creixement que la majoria d’enquestes li donen. Les darreres eleccions el PSC fou un dels principals beneficiaris de l’enfonsament de C’s. Ara el PSC, tot i que esgarrapa vot de gairebé tothom, ho fa en percentatges massa baixos com perquè li projectin un enfortiment electoral. A més a més, sorprenentment, el PSC veu afeblida la seva fidelitat de vot, que tot i estar en la franja alta, només és del 71,3%. Fa només uns pocs mesos era del 76,1%. La bona notícia per al PSC és que només perd vot de manera significativa cap a ERC (un 6,1%), tot i que té moltes petites fugues en direccions molt diverses (2,9% Junts, 3,2% Comuns, 2,2% VOX...). Finalment en la captació de vot d’altres formacions, només el 16,7% dels pocs que les últimes van votar C’s i el 5,2% dels que van votar Comuns presenten ara percentatges significatius de vot cap al PSC.
  

•           ERC presenta una gran estabilitat d’intenció de vot, fruit d’una forta fidelitat de vot (el 74,8% del vot que va tenir les darreres eleccions, que recordem fou segona força més votada) i que tot sembla indicar que les fugues de vot que presenta es compensen amb les captacions de vot d’altres formacions. Així, ERC sembla perd vot cap a Junts (7,5%), CUP (3,5%), PSC (2,5%), Comuns (2,2%), però és que també rep vot provinent de PSC (6,1%), CUP (6,2%) o Junts (3,6%). Per tant ara mateix la paraula que millor expicaria la situació ERC amb les dades BOP del CEO és “estabilitat”.
  

•        Pel que fa a Junts, en el moment zero de l’enquesta del CEO, les dades també projectaven una important estabilitat, tot i que amb uns fonaments diferents dels d’ERC i alguns petits dubtes que no veiem entre l’electorat d’ERC. Així Junts també se situava, en aquest moment zero, com el PSC, amb una fidelitat de vot que podem considerar alta, amb aquest 71,4%, que com en el cas del PSC se situa en la part baixa del que considerem una fidelitat alta. És alta, però no altíssima. A diferència d’ERC, Junts només capta vot significativament d’ERC, un 7,5%, però en perd, en percentatges menors, en diferents direccions: 3,6% cap a ERC i 4,2% cap a la CUP. En el cas de Junts el principal factor diferencial en l’anàlisi del comportament dels seus antics votants és aquest 6,8% que diuen votarien “altres”. En el moment de l’enquesta, recordem, amb treball de camp fet abans convocatòria eleccions, abans de saber-se que Puigdemont seria el candidat, però també abans de saber-se que les bases de l’ANC rebutjarien el projecte de llista cívica que volia impulsar la direcció de l’ANC. L’escenari en el que responien els enquestats estava caracteritza amb el que semblava una molt probable 4a opció en l’espai independentista, la de la llista cívica de l’ANC, però també amb la 5a que ja havien fet públic Ponsatí i Graupera que impulsarien, i fins i tot una 6a, la llista xenòfoba impulsada per l’Orriols. No sabem aquest 6,8%, de l’antic vot de Junts com es repartia entre aquestes opcions en aquest moment zero, només sabem que, òbviament no alimenta cap de les opcions possibles en aquest "altres".
  

•            La CUP presenta, en aquest BOP del CEO una sorprenent fidelitat de vot, del 78,5%, quan fa només uns mesos la fidelitat de vot cupaire era de només el 64,1%. Això pot ser conseqüència que evidentment en una mostra d’una enquesta així els votants dels partit més minoritaris sempre estan menys representants, i que per tant les respostes d’un parell d’enquestats poden moure molt els percentatges. Feta aquesta consideració, com deia, ara mateix CUP sembla tenir una alta fidelitat de vot i que només perd vot significativament cap a ERC (6,2%) i Comuns (3,1%), mentre que rebria uns petits, però significatius, perquè són percentatges de formacions amb molt més vot del que va tenir la CUP, el 3,5% d’antic vot d’ERC i el 4,2% d’antic vot de Junts.
  

•           Pel que fa al fatxerio, es confirma plenament la desaparició del moviment que va promoure des del minut u de la seva creació la fractura identitària a Catalunya, C’s. Només reté un 27,6% del vot que va tenir les anteriors eleccions. El seu antic vot se’n va principalment cap al PP, en un 33,3%, seguit del vot cap al PSC (16,7%) i finalment cap a VOX (5,6%). Aquest 33,3% de vot cap al PP és el que, sumat al 13,8% d’antic vot de VOX, bàsicament alimenta les opcions de creixement del PP, unes opcions que a la llum de les dades d’aquest BOP del CEO són més aviat modestes. Pel que fa al moviment xenòfob espanyolista de VOX, arriba a la convocatòria del 12M afeblit, amb només un 65,5% de fidelitat de vot, la segona fidelitat de vot més baixa de tot el panorama, només superada per la dels extintint-se ciutadans. Només rasca una mica de vot de C’s. Tenint en compte que el PP fou la força menys votada del Parlament les darreres eleccions, la fuga de vot PP del 6,1% cap a VOX no deixa de ser quasi una anècdota. Però hi és.
  

•       Finalment, els Comuns es mostren sorprenentment sòlids, amb una fidelitat de vot del 81,3% i només fugues significatives cap al PSC (5,2%) i un 4,2% cap a “altres”, que en aquest cas, pel moment de l’enquesta, podem pensar era cap a Podemos. Ara ja sabem Podemos no es presenta. Però això no sembla faci guanyar gaire als sumar en comú. Veurem com gestionen ser responsables avançament electoral
  

En resum, l’última enquesta important abans de la convocatòria electoral, aquest BOP del CEO primera onada 2024, que podem agafar com les dades del moment “zero”, el que projecten (o projectaven) és un escenari caracteritzat per l’estabilitat en relació als resultats de les darreres eleccions al Parlament, només trencat per la segura desaparició de C’s. La resta de formacions no tenen una projecció de vot que projecti uns mínims canvis en relació a la situació actual.

Però, insisteixo, això és en el moment zero. Ni estaven convocades les eleccions, ni els Comuns  havien fet saltar pels aires els pressupostos ni el President Puigdemont havia anunciat la seva candidatura i voluntat de tornar a Catalunya si es donen les condicions per ser investit. Suposo que en un parell de setmanes començarem a tenir treballs demoscòpics pre-electorals ja amb l’escenari electoral plenament definit, a nivell de partits i a nivell de llistes.

Segona part: Anàlisi dels principals reptes i escenaris de país, nacionals i independentistes que es projectaran en aquestes eleccions del 12M

•       El principal repte que com a país, Nació i moviment independentista tindrem aquest 12M és saber si l’independentisme es manté com l’opció majoritària del poble de Catalunya o no. Com vaig dir en l’anterior article, el moviment independentista necessita, per poder ser viable, mantenir la força que li dona la democràcia, els vots, és a dir, ser l’expressió del que vol la majoria del nostre poble. Aquest 12M aquesta legitimitat, aquesta clau de volta de qualsevol escenari, com és la de ser o no ser majoria democràtica, determinarà el futur de l’independentisme. Ser majoria no implica necessàriament accedir directament a la independència, ja ho hem vist aquesta legislatura, però és la condició necessària per poder-hi accedir. Si deixem de ser la majoria social i democràtica que en aquesta passada dècada vam aconseguir ser deixarem d’estar en condicions de fer la independència, s’haurà tancat una etapa, que només es podrà reobrir, amb el pas dels anys, amb molt treball i que unes noves generacions aconsegueixin que les urnes tornin a expressar una majoria democràtica per la independència. El suport a la independència ha baixat del 49% al 41%-42% dels últims CEOs, mentre que el No a la independència ha passat del 43% als actuals 52%-51%. Si aquests canvis socials en el suport a la independència es tradueixen en el vot polític al Parlament, la independència quedarà aparcada, en haver perdut la legitimitat democràtica en la que es fonamentava, en la que necessàriament i únicament es pot fonamentar.
  

•           El segon gran repte, escenari, que plantegen aquestes eleccions podria semblar directament lligat a l’anterior, però no és així. Quins seran els escenaris de govern que sortiran de les eleccions del 12M? Hi podria haver una majoria independentista, però no un acord de mínims per un Govern independentista, tal i com ha passat aquesta legislatura. I, evidentment, si no hi ha majoria independentista no hi haurà govern independentista. Així les coses els únics que ara mateix tenen segur seguir al Govern (ja veurem en quina situació) és ERC. És evident que ERC és, en qualsevol escenari, el soci necessari. No hi pot haver govern independentista sense ERC. És igual si guanya Puigdemont, és igual quins resultats tingui ERC o tingui la CUP. L’única possibilitat d’un govern amb les tres opcions indepes és amb ERC. Però tant si hi ha una majoria indepe com, sobretot, si no hi és, ERC també és el soci únic per al PSC, per a un escenari de Govern semi tripartit o totalment tripartit, de mínima estabilitat. Sense ERC el PSC no pot fer res estable. Per tant ERC, en qualsevol escenari, es projecta com a necessària. No hi ha alternativa. I no importa gaire com acabin sent els resultats electorals. Només en escenaris rotllo BCN, que considero altament improbables, ERC podria ser “prescindible”, és a dir, en un escenari en el que no hi hagi majoria absoluta indepe i Comuns, PP i VOX votin, a la investidura, a Salvador Illa, al PSC, per evitar pacti amb indepes.
  

•           El No dels socis de l’ANC a la llista cívica que volia impulsar l’actual direccio de l’ANC, que hauria implicat la desaparició de l’ANC evitarà que es dispari la divisió de l’independentisme, evitarà que la fractura s’incrementi i els efectes devastadors d’aquesta fractura segueixin creixent. I, a la seva vegada, aquest No dels socis a la llista cívica permetrà recuperar l’ANC i mantenir-la com l’agent cívic de mobilització que mai hauria hagut de deixar de ser. En aquest sentit el pas endavant que ha fet Lluís Llach de presentar-se a les eleccions al Secretariat Nacional és un cant a l’esperança.
  

•           Malgrat tot, com ja he dit, aquest 12M l’independentisme persistirà i seguirà aprofundint la seva divisió. Ponsatí i Graupera ja han dit que es presentaran, perquè ja han recollit les signatures. Fa temps ho tenien decidit i hi estaven treballant. I estaven i estan en el seu ple dret de fer-ho. El que xoca irreconciliablement amb la meva escala de valors és que Ponsatí i Graupera portin pràcticament des que fou escollida eurodiputada a la llista del President Puigdemont treballant contra ell des de la comoditat dels recursos econòmics obtinguts a l’empara d’anar a la llista del President. Ponsatí i Graupera està clar com a molt poden aspirar a reeditar el gran “èxit” de Graupera a les primàries a Barcelona, quan no va aconseguir cap regidor però va impedir una majoria independentista a l’Ajuntament de la capital de Catalunya en un moment clau. En l’actual escenari les opcions que tenen d’entrar al Parlament són zero, però sí podrien aconseguir, gràcies a la Llei d’Hondt, desgastar suficientment altres candidatures independentistes que sí sabem obtindran representació al Parlament com per fer impossible una majoria independentista.
  

•           En termes d’opcions electorals, també està per veure si, per primera vegada a la nostra història, en l’espai independentista hi haurà un partit racista i xenòfob, plenament arrenglerat amb el discurs de l’actual ultradreta europea, com és l’Aliança Catalana de la Sílvia Orriols. L’independentisme català, la lluita històrica de l’independentisme català, sempre ha estat una lluita antifeixista, democràtica, i abraçada als drets i valors humans i socials de la llibertat, la democràcia, l’antiracisme, el progrés... Per primera vegada, aquest 12M, en l’espai independentista, hi pot haver una candidatura racista i xenòfoba, una candidatura que fa seus els posicionaments i discursos polítics contra els que l’independentisme català sempre ha lluitat. No sé quin suport electoral pot tenir una opció així. Ara com ara, en aquest moment zero, no existeix, però veure’m fins on pot arribar electoralment aquest discurs d’odi plenament alineat amb la ultradreta europea. Sigui quin sigui en el fons m’és igual, perquè sé que mai formaran part del “nosaltres” independentista en el que milito des del 1984 ni dels valors que fins ara tots havíem compartit, uns valors que generació rere generació hem heretat dels qui ens han precedit en la lluita. Amb el racisme i la xenofòbia d’aquesta ultradreta no hi ha absolutament res a compartir, ni ara ni mai.
  

• Les eleccions del 12M també ens donaran resposta a diversos interrogants que planen sobre el nostre país i els diversos escenaris de futur que té pel davant i inevitablement haurà de resoldre si hi ha un “nosaltres” possible que reculli aquest sentiment majoritari del nostre poble o no . L’independentisme català mai serà un moviment únic, com ho pot ser l’SNP a Escòcia. Hem d’acceptar la realitat, assumir-la i sentar les bases per poder treballar des d’aquesta diversitat, compartint diagnòstics i estratègies bàsiques, en un marc plural, només limitat pels valors democràtics i els drets humans. Un “nosaltres” que torni a ser capaç de llegir i parlar al nou país que som, en permanent evolució, i amb impactes monumentals, com van des de tot el que va passar l’1-O i la repressió i desencís posterior, fins a tot el que vam viure amb el confinament de la pandèmia, que mai vam pensar viuríem, però que vam viure, que ens hi vam quedar atrapats, i que ha canviat moltíssimes més coses de les que crec reconeixem o sabem veure.

• Finalment, enmig tot aquest escenari polític i nacional d’alta complexitat, el 12M i tots els dies que falten fins arribar-hi estaran marcats, de fet ja ho estan ara, per la irrupció del President Puigdemont com a candidat a recuperar la presidència del país que va perdre amb l’aplicació del 155. És més que evident que el President Puigdemont és ara mateix una figura clau en tots els escenaris polítics i electorals que ens porten al 12M, tant pels suports que encara mobilitza el seu lideratge com, també, per ser l’enemic públic número 1 del deep State espanyol, dels guardians del Règim del 78, començant per l’exèrcit togat que només pensa com engarjolar-lo. Podrà impedir el cartel de la toga que Puigdemont es presenti a les eleccions? Fins on pensa arribar per intentar impedir-ho? Si no ho aconsegueix, i Puigdemont pot liderar la seva llista amb Junts i altres formacions i personalitats independents, quin efecte tindrà? Quina és, ara mateix, la capacitat de mobilització electoral que té el President Puigdemont? I podrà tornar si després del 12M hi ha una majoria per investir-lo? El detindran? Puigdemont ja ha fet un cop d’efecte molt espectacular, incorporant l’Anna Navarro com a número 2 de la seva candidatura.

Com deia al principi, l’enquesta del BOP del CEO primera onada del 2024 ens ha permès situar el moment “zero” de la situació política a Catalunya i de l’actual projecció electoral. Les enquestes que vinguin a partir d’ara ens permetran analitzar com estan evolucionant les coses. Ho seguirem amb interès. Suposo en un parell o tres de setmanes, abans inici campanya electoral, tindrem dues molt bones enquestes: la pre-electoral del CEO i la del CIS. 

Acabaré citant l'històric militant independentista Antoní Massaguer: "Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi..."

Som hereus dels qui ens han precedit en la lluita per una Catalunya lliure i dels valors amb els que van lluitar, la democràcia, la justícia, la llibertat, els drets humans...

Per la independència i contra el feixisme, el racisme i la xenofòbia! Sempre! Fins aconseguir-ho!

Eleccions anticipades i últimes dades demoscòpiques de CEO i CIS

Ahir dimecres el president Aragonès va avançar les eleccions al Parlament de Catalunya, després de no poder aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2024. Les eleccions seran en menys de dos mesos, el dia 12 de maig.

Amb aquest article, davant aquesta inesperada situació, el que plantejaré analíticament seran dues coses diferents:

•           Per una banda les projeccions electorals de les últimes enquestes de què disposem, que una és el Baròmetre del CEO del darrer quatrimestre del 2023 i l’altra el Baròmetre del CIS que ahir matex vam tenir, que tot i ser una enquesta projectada a tot l’estat permet valorar les projeccions dels partits independentistes catalans amb representació al Congreso (ERC i Junts).

•           Per una altra banda una anàlisi o reflexió ja més personal, de com veig la situació i els principals elements que influiran en aquest procés electoral i l’impacte a nivell de país que poden tenir aquestes eleccions.

Pel que fa a la projecció demoscòpica només un incís, perquè crec que tot i que ara mateix només tinguem el darrer baròmetre del CEO del 2023, crec que aquests dies, abans d’acabar el mes de març, i tant pot ser a finals d’aquesta setmana com de la vinent, tindrem les dades del primer BOP del CEO del 2024, que tot i que no recolliran l’opinió demoscòpica en l’escenari electorat generat avui, sí seran una actualització general de les projeccions electorals i polítiques del nostre país aquests primers mesos del 2024.

1. Eleccions anticipades: què diuen les darreres enquestes disponibles?

1.1. CIS:

Com deia abans, ahir dimecres 13 de març es van fer públiques les dades del Baròmetre mensual del CIS. És una enquesta molt important, representativa a nivell estatal, però que no té dades desagregades a nivell “autonòmic”, és a dir, no tenim dades de projecció política i electoral només a nivell de Catalunya. Però sí ens permet una aproximació a la projecció política a Catalunya des de la perspectiva de l’evolució de les intencions de vot als dos únics partits independentistes amb representació al Congrés: ERC i Junts.

En cap cas ens hem de fixar en la projecció de vot que efectua el CIS en relació a ERC i Junts, perquè els biaixos mostrals són massa grans, però sí ens podem fixar en les dades que podem neutralitzar d’aquests biaixos mostrals (sobrerepresentació d’alguns i infrarepresentació d’altres), per concentrar-nos en l’evolució dels posicionaments electorals del seu electorat.

A nivell general el Baròmetre del CIS ja visualitza els moviments de fons que hi pot haver a la convulsa situació política a l’estat espanyol. I així podem veure com el PP té una tendència de creixement del seu vot, fonamentada en l’altíssima fidelitat de vot que té (83,4%) i en la significativa captació de vot molt divers: 22,5% d’antics votants de VOX, 48,7% d’UPN, 46,9%  de Coalició Canària...

En canvi pel que fa al PSOE es visualitza l’impacte de la “crisi política” que ha desencadenat la investidura de Sànchez, del preu que està pagant per l’acceptació de condicions dels partits independentistes tan rellevants com la llei d’amnistia. El PSOE ara mateix només té una fidelitat de vot del 65,2%, i tot i que no presenta fugues significatives en cap direcció, sí té el major nombre d’indecisos (15,8%) i petites fugues en múltiples direccions.

Tot i que el CIS situa VOX com a tercera força, pel davant de Sumar, això es deu a la debacle de Sumar, més que a la fortalesa de VOX, ja que els ultres només mantenen un 62,7% de fidelitat de vot i tenen una molt important fuga de vot cap al PP (22,5%).

Sumar és ara mateix el partit que a nivell estatal més cara està pagant la factura de tot el que està fent, d’aquest deliri de trencadisses i mal rotllo. Amb una fidelitat de vot del 46,8% vol dir que ara mateix ni la meitat dels seus electors les darreres eleccions els tornarien a votar. El major ridícul el fan els de Podemos, liderats per les ministres que amb les seves polítiques han generat la major excarcelació i reducció de condemnes de delinqüents sexuals: només un 11,2% dels votants de Sumar les últimes eleccions, abans de la trencadissa, ara votarien Podemos. O sigui que Podemos se suma a Ciutadans en la seva desaparició del mapa polític. La major fuga de vot de Sumar és cap al PSOE, un 13,4%.

Però en un sistema electoral com l’espanyol, la debacle de Sumar arrossega al PSOE a un escenari en el que no poden plantar cara, ser alternativa, a PP i VOX, o sigui que ara mateix l’estat espanyol, si hi hagués eleccions, quedaria en mans de la dreta i la ultradreta. Afegir, com a nota potser més preocupant, que el PP arrassa entre el vot més jove, entre el nou votant que no va poder votar les anteriors eleccions, amb un 41,8% davant el 27% del PSOE. Sumar es queda a zero entre aquest vot més jove, però en canvi els feixistes de VOX rasquen un 6,3%.

Si ens centrem ara ja definitivament en l’evolució de la projecció electoral d’ERC i Junts veiem que estan en dues situacions una mica diferents:

•           ERC les darreres eleccions generals ja va tenir una important pèrdua de vot en relació a les anteriors. I d’acord a les dades del CIS, el seu desgast, a nivell de proposta a les eleccions espanyoles, segueix: només un 55,1% dels qui van votar ERC les darreres eleccions generals ara ho farien, en el que és una baixa fidelitat de vot.

•           Pel que fa a Junts, la seva fidelitat de vot és molt més sòlida, del 77,1%, la tercera més alta de tot l’escenari estatal, només superada per la fidelitat de vot del PP i d’EH-Bildu.

Per tant, tot i que el CIS projecti més vot a ERC, és únicament pels biaxos mostrals. Junts té una més alta fidelitat de vot i no té fuga significativa de vot cap a cap altra formació, mentre que ERC sí, un 10,1% votarien PSC. ERC també té un important percentatge d’indecisos, del 16,3% (davant el 6% de Junts).

Finalment, cal assenyalar que un 4,9% dels votants d’ERC i un 6,8% dels de Junts diuen que ara votarien un altre partit, que no és cap dels existents, el que situa d’alguna manera l’impacte que entre els votants d’ERC i de Junts pot tenir tot això de les quartes, cinquenes o sisenes llistes, cíviques, primaristes grauperistes o ves a saber què.

1.2. CEO

El darrer quatrimestre del 2023 vam tenir el tercer baròmetre d’opinió política del CEO. Com he dit abans, crec que o aquesta setmana o la vinent tindrem les dades del primer BOP del CEO del 2024. Quan es facin públiques evidentment les analitzarem. Fins llavors, ens hem de fixar en l’últim BOP disponible.

I en aquesta perspectiva d’eleccions anticipades, el que aquest últim BOP del CEO ens explicava és que tant ERC com Junts presenten, en relació a l’escenari polític català, del Parlament, uns percentatges alts de fidelitat de vot: del 78,3% en el cas de Junts i del 73,7% en el cas d’ERC. Cal recordar que el comportament electoral varia en funció de les eleccions. Això és així des de sempre (només recordar les èpoques en que simultàniament els votants catalans atorgaven la majoria absoluta a Pujol i el PSC-PSOE s’imposava aclaparadorament a les eleccions generals)

Doncs bé, malgrat que l’independentisme està en una situació molt complicada, de frustració, desorientació, i malgrat aquesta vomitera permanent de davidians i plusquamperfectites contra els partits independentistes que ara mateix tenen representació al Parlament, aquests mantenen una alta fidelitat de vot, de 3 de cada 4 votants.

I no presenten fugues de vot significatives cap a altres opcions: de fet les majoritàries són el 6,1% d’ERC cap a Junts i el 3,9% de Junts cap a ERC.

Només un 3,3% dels votants de Junts i un 3,5% dels d’ERC es manifesten indecisos. I només un 1,1% dels votants de Junts diuen ara votarien un altre partit dels que no estan a la llista actual.

Així les coses la projecció electoral de Junts i ERC de l’últim BOP del CEO deixaria les coses entre Junts i ERC molt similars, en equilibri de forces, a com estan ara, atès que ERC compensa la menor fidelitat de vot amb el fet de rascar una mica d’opcions com CUP i Comuns, mentre que Junts només rascaria una mica d’ERC (compensant-se amb el que ERC rascaria de Junts).

El BOP del CEO va projectar guanyador d’unes hipotètiques eleccions (llavors no estaven convocades) al PSC, tal i com ja havia estat el més votat les darreres eleccions. Tot i tenir la més alta intenció de vot, el PSC no presenta una tendència a l’alça que els projecti un gran creixement. La seva fortalesa està en una sòlida fidelitat de vot, del 76.5%, i en una recepció de vot, en percentatges modestos, de pràcticament tot arreu, sobretot de Comuns, però també d’ERC, PP, C’s...

En definitiva, el darrer BOP del CEO, de finals 2023 la projecció electoral que feia era d’un escenari caracteritzat per l’estabilitat.

2. Els factors que considero claus en la projecció política i electoral davant aquestes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya

D’entrada dir que, en la situació generada amb la no aprovació dels pressupostos, crec que la decisió que ha pres el President Aragonès d’anticipar les eleccions és intel·ligent des del punt de vista d’ERC: ERC ara mateix presenta una proposta política com a mínim de cara al públic sòlida i clara. Si hi ha divisions o tensions internes les estan gestionant prou bé com perquè no transcendeixin. ERC, a més, s’ha situat en un plànol de responsabilitat de Govern, amb una sòlida implantació territorial, amb un control molt important de discurs, mitjans, opinió i amb opcions d’un ampli ventall de possibles pactes, que ara no li ha servit de res per aprovar els pressupostos, però que tots sabem aquest estar “al centre” els pot permetre pactar amb PSC, Comuns, Junts i CUP, segons com vagin les coses.

Aquesta tranquil·litat interna d’ERC contrasta amb les incerteses en la resta de formacions. I és el que crec que, en aquest context d’eleccions anticipades, pot reduir l’impacte d’aquesta significativa convulsió en una part del seu electorat que hem pogut veure a les darreres municipals i generals.

Junts sembla apostar perquè el President Puigdemont sigui el candidat, el que seria clarament un element mobilitzador del vot, que reforçaria les opcions de la formació, perquè se situaria en el centre de la campanya. Però no sé si això serà possible, i si no ho és, la incertesa sobre qui pot ser el candidat és alta.

A més a més Junts hi arriba en una situació de certa incomoditat per gestionar una acció política que aprofiti les oportunitats que se li presenten, conscients que el “o tot o res” no té recorregut, amb un discurs i posicionament polític i estratègic que volen mantenir arrelat a l’1-O però que també saben han de fer evolucionar a l’actual situació i realitat, per poder treballar eficaçment per generar les condicions adequades per poder-hi tornar, sense que això impliqui un desgast polític amb conseqüències electorals.

Com resolgui Junts aquestes incerteses serà molt rellevant en la seva projecció electoral.

Pel que fa a la CUP, no se sap en quin punt estava aquell procés de “refundació” que va iniciar arran dels mals resultats de les darreres eleccions. Perduda en debats que criminalitzen la societat catalana com a esclavista, racista, excloent, té una moderada fidelitat de vot (64%) i fugues significatives en direccions tan diferents com són ERC i els Comuns, però també, tot i que menys, cap a Junts. Veurem com evolucionen, si s’imposa el model de discurs sòlid i obert de Girona o la residualitat wokista barcelonina.

El PSC sembla estar en una situació de solidesa i ambició d’esdevenir el partit clarament majoritari i de govern a Catalunya, però plana pel damunt de tot què pot passar amb tots els escàndols de les compres, fraus i corrupcions durant la pandèmia, quan el candidat del PSC, Salvador Illa, era el ministre de sanitat... Si Illa resulta escatxinat en algun moment d’aquest serial dels Koldos, Abalos, Ayusos... això podria tenir impacte negatiu en la intenció de vot del PSC. Si no passa res d’això la principal fortalesa del PSC és presentar-se ara mateix com garant d’una estabilitat política centrada en la gestió.

Un altre element que pot tenir impacte en l’escenari polític que projectin les eleccions anticipades del 12 de maig és si aquest avançament afectarà o no a la presència electoral de quartes, cinquenes i sisenes llistes electorals en l’espai independentista.

Electoralment serà difícil que obtinguin representació parlamentària, però no és descartable que segons quina sigui la participació i com vagin les coses alguna de les candidatures pogués obtenir representació parlamentària, amb 1-2 o 3 diputats.

Bàsicament el que aquesta possible proliferació de llistes en l’espai independentista comportarà és un major desgast de l’independentisme i que electoralment les opcions indepes siguin les més perjudicades pel sistema llei d’Hondt. Les quartes, cinquenes i fins i tot sisenes llistes afavoriran els resultats del partit majoritari (que a totes les circumscripcions serà el PSC), perjudicant l’obtenció de diputats de les formacions independentistes.

Aquestes candidatures quarta i cinquena llististes diuen, en el seu discurs més amable, que volen recuperar el vot independentista que se n’ha anat a l’abstenció. I sí, efectivament, en relació al vot que el moviment independentista va tenir en el moment de màxima lluita (2017-2021) l’independentisme ha perdut vot. Les darreres eleccions al Parlament l’independentisme va perdre vot en relació a les eleccions del 21D 2017, cert, però l’unionisme encara en va perdre més.

Sí, hi pot haver un problema de pèrdua de vot, d’una part del vot que havia tingut l’independentisme que ara s’abstingui com a càstig als actuals tres partits que configuren l’espai electoral independentista... però això és quedar-se mirant el dit que assenyala la lluna.

Des d’una òptica independentista, i assumint que la independència només serà possible des de la majoria social, nacional, política i democràtica, és evident que ens ha de preocupar perdre vot independentista, però més ens ha de preocupar que aquesta pèrdua sigui conseqüència de que sigui la causa de la independència la que perdi suports. I això és el que està passant.

Als 80s l’independentisme era testimonial. Poc a poc va anar creixent, però ni de lluny no era majoritari ni políticament ni socialment. No és fins el 2010 que l’independentisme comença a treballar i fer les coses de tal manera que acaba esdevenint, en menys d’una dècada, l’opció majoritària social i políticament. No ho era, i vam aconseguir, entre tots, que ho fos.

I ara el procés, les dades són contundents, és l’invers.

La divisió ha arrossegat l’independentisme a perdre credibilitat, a no generar confiança, sinó tot el contrari: “si no són capaços de posar-se d’acord entre ells, quin país volen fer, a on ens volen portar”. I això ha comportat que un percentatge gens menyspreable de catalans que havien abraçat la independència ara no ho facin, per això els que volem la independència passem del 49% a l’octubre del 2017 al 41% a l’octubre del 2023, 8 punts menys. I no només no despertem confiança, sinó que ens visualitzem com uns generadors de problemes, no fiables, en els que no es pot confiar, per això els que no la volen han passat de ser el 43% a l’actual 52%.

I les quartes, cinquenes i sisenes llistes l’únic que faran és agreujar la situació, aprofundint fins a nivells encara mai assolits la fractura independentista, atès que aquestes quartes, cinquenes o sisenes candidatures només tindran una estratègia electoral per captar votants: convertir les altres formacions independentistes en el seu principal enemic,  centrant els seus atacs en fer el màxim mal possible a la resta d’independentistes, fins i tot negant-los-hi aquesta condició.

Les eleccions del 12 de maig són, altre cop, molt importants. No podem pensar ens portin directament a la independència, però sí seran decisives per situar-nos en un d’aquests dos únics escenaris, que marcaran el nostre futur:

•          un escenari en el que, malgrat tot, l’independentisme segueixi sent el majoritari, i pugui governar, com a expressió de ser l’opció majoritària del poble català, i conservar així amb la legitimitat indispensable per poder estar en condicions de tornar a treballar i estar preparats per un nou embat, per tornar-hi.

•  Un escenari en el que l’independentisme, fracturat per les lluites caïnites, acabi perdent la seva força i deixi de ser l’opció política majoritària a Catalunya. La divisió en fins a sis opcions electorals de l’independentisme pot ser decisiva per deixar de ser els majoritaris, de no tenir cap opció de governar ni de fer res (excepte seguir-nos barallant a degolla els uns amb els altres). Si l’independentisme el 12-M perd tota opció de governar serà perquè també haurà tota opció de liderar el país i un nou embat. I canviarà tot. A nivell intern i a nivell internacional. I, en aquest escenari, el PSC esdevindrà, i em temo que per molt de temps, si això va així, el partit central a Catalunya, que governarà la Generalitat, les principals ciutats, diputacions, institucions...

La independència només és possible si hi som tots i si som capaços de tornar a compartir un diagnòstic bàsic de la situació i una mínima estratègia compartida que ens hi porti, més forts, havent après dels errors, però també de tot el molt que vam fer bé i molt bé. La independència només seguirà sent l'opció majoritària del nostre poble si ofereix un projecte de país millor, de tots i per a tots, integrador i amb més i millors oportunitats per a tothom.

Estaré atent a les enquestes que es vagin publicant, per analitzar-les i compartir la meva anàlisi amb tots vosaltres.

JA HE VOTAT NO A LA "LLISTA CÍVICA" DE L’ANC (la llista de la mentida i del wakisme independentista)

Avui divendres dia 1 de març ha començat aquesta consulta de la direcció davidiana de l’ANC, aquest nou Waco que anomenen "llista cívica".

Ja he votat i òbviament he votat NO

Aquí us ho explico:

Porto militant en l’independentisme des del 1984. Les he vistes de tots colors. Però mai com ara havia vist una cosa tan vergonyosa i amb tanta capacitat destructiva de l’independentisme com ho és aquesta moguda wakista de la “llista cívica”.

Sóc soci de l’ANC des de la seva fundació. I a l’ANC hi he fet gairebé tots els papers de l’auca, que en podríem dir. A l’Assemblea fundacional, al Palau Sant Jordi, vam portar tota la seguretat de l’acte. També vaig dirigir i amb els meus camarades portar, la seguretat de la capçalera de la mani de l’ANC de l’Onze 2012 o de la Via Catalana a Barcelona, on vam avortar un atac de la ultradreta espanyolista a la zona de Sagrada Família, on estaven els VIPS i la premsa internacional. Tinc la sort de compartir militància amb un grup de camarades disposats a tot, que és el que m’ha permès coordinar aquests i altres dispositius de seguretat, a l’ANC i sempre que ha calgut.

 Però no només en això he militat a l’ANC, també, he estat amb els meus companys d'un petit grup de recerca demoscòpica i anàlisi política. Durant força temps vam canalitzar el nostre compromís militant fent estudis per a l’ANC, analitzant dades, fent informes i diagnòstics sobre la nostra societat i l’independentisme... que permetessin a l’ANC desplegar polítiques i estratègies intel·ligents per fer créixer l’independentisme al nostre país.

He militat sempre, com a soci de base de l’ANC, a Cornellà de Llobregat, la localitat on em vaig criar, on vaig créixer, on el meu pare, mestre murcià, va tenir un compromís social i militant actiu per la nostra ciutat, país i llengua (fins al punt de ser detingut al tardofranquisme acusat de promoure l’ensenyament del català a les escoles de Cornellà), des del món sindical (participà de la fundació del sindicat USTEC) i polític, en l’òrbita del PSUC. A Cornellà vaig participar activament en les consultues populars, el 9N i l'1-O. Els companys de l’ANC de Cornellà em van avalar per a presentar-me al Secretariat Nacional de l’ANC, i vaig ser escollit (tot i que crec he estat el SN més fugaç, perquè esperit lliure com sóc i sempre anant de cara, vaig criticar durament allò de que “els pactes muten” de la CUP, principi segons el qual es consideraven legitimats per no haver de complir allò que havien pactat. La polèmica que va generar el que vaig dir em va portar a dimitir, no perquè pensés m’havia equivocat amb el que havia dit, sinó perquè veia que allò que havia dit, en tant en quant llavors era SN de l’ANC, perjudicava l’ANC, i per tant era millor dimitir. I així ho vaig fer. Però vaig continuar al peu del canó, com a militant de base, que és el que pràcticament sempre he estat.

La proposta de Llista Cívica de la direccio davidiana de l’ANC: mentides i wakisme

El primer de tot que cal deixar del tot clar és que tot aquest muntatge de la Llista Cívica de la direcció davidiana de l’ANC va radicalment en contra de les finalitats de l’ANC i dels seus estatuts.

L’article 2 dels estatuts de l’ANC estableix tres coses:

•           Quines són les finalitats de l’ANC? (art.2.1.): promoure pacíficament la independència, aglutinar totes les persones que hi creguin, respectant la seva diversitat i pluralitat, i potenciar iniciatives per fer-la possible

•           Què ha de fer l’ANC per aconseguir les seves finalitats? L'article. 2.2. llista tot un seguit de línies d’actuació

•           Què NO pot fer, en cap cas, l’ANC, que és el que queda explícitament i expressament prohibit que faci l’ANC en relació a les seves finalitats? L'art.2.4. literalment, diu: “l’ANC es mantindrà TOTALMENT independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’elecció”

La prohibició absoluta que estableix l’article 2.4 dels estatuts de l’ANC és una doble prohibició/obligació:

•           Mantenir-se totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors

i

•           No presentar-se a cap tipus d’eleccions.

Tot aquest muntatge és radicalment il·legal, va contra les finalitats de l'ANC i els seus estatuts, i és vergonyant aquest discurset de la direcció davidiana que promoure la llista cívica no va contra els estatuts ni les finalitats de l’anc, perquè la finalitat de treballar per la independència ho permet tot.

Mentida! 

Els estatuts de l’ANC prohibeixen expressament que l’ANC s’impiqui el més mínim en processos electorals, obligant l’associació a mantenir-se totalment al marge de qualsevol moguda electoral i, evidentment, a presentar-se a unes eleccions.

La direcció davidiana de l’ANC no només no s’ha mantingut al marge, sinó que l’està impulsant. És absolutament vergonyós, repugnant.

Però hi ha més elements que encara fan més repugnant tot això que està fent la direcció davidiana de l’ANC.

Sí, és evident que l’independentisme està en una crisi important, després que l’1-O arribéssim més lluny que mai, però el procés per fer la independència no culminés. Sí, és evident que tot el que ha passat des de llavors ens ha sumit en un estat de desorientació, desconcert, frustració i fins i tot ràbia, pel xoc que hi ha entre fer possible l’1-O i després sumir-nos en el desconcert que el va seguir.

L’1-O fou possible perquè hi vam ser tots, des dels centenars de milers de persones que ens vam mobilitzar, fins a totes les entitats, tots els partits i el Govern. Sense ser-hi tots no hauria estat possible, l’1-O no hauria existit. Tots. Cadascú al seu lloc. Tots. I hi vam ser.

I també hi vam ser el 3-O. I durant tot l’octubre. Però alguna cosa va fallar, alguna cosa no vam fer bé, alguna feblesa teníem... que no vam poder culminar el procés i la repressió va caure damunt nostre.

Em sembla insultant aquest simplisme davidià de la direcció ANC de “aixequem la DUI” i ja ho tenim. Si una cosa hem après és que estem davant un procés d’una complexitat i duresa extremes, per al que cal estar molt preparats. Fer aquests discursets de simplisme ximplista és d’una irresponsabilitat inadmissible.

El 28 de febrer del 1993, els davidians es tancaven al ranxo de Waco, on 51 dies després acabarien suïcidant-se, empesos pel convenciment que entre ells estava el nou Messies, que seria l’únic que els podria salvar de l’apocal·lipsi que s’acostava. L’única diferència amb els davidians de la direcció de l’ANC és que el 2024 és any de traspàs, i el tancament a aquest nou Waco de la llista cívica ha estat un 29 de febrer.

Per als davidians de la direcció de l’ANC tots els que no són ells són uns pecadors, que traduït al discurs per la llista cívica vol dir que no som independentistes, que som uns falsos independentistes. Només a ells els ha estat revelada la veritat, la llista cívica.

Fins el 2012 l’independentisme, a Catalunya, després de la mort física de Franco, no havia passat de ser un moviment testimonial. Als 80s érem 4 gats, i dividits entre nosaltres. 

Als 90s es va començar a endreçar la cosa, amb una ERC que, a partir de la Crida Nacional a ERC, havia anat esdevenint pal de paller. Però la independència no estava a cap guió. 

La primera dècada del s.XXI l’independentisme havia crescut, però no era ni de lluny un projecte majoritari social i políticament. I arribà el tripartit. Allò ho sacsejà tot. Molts ens hi vam girar en contra. Més sacsejades. 

I així vam entrar a la segona dècada del s.XXI sense tripartit i amb un nacionalisme majoritari, el convergent, que havia transitat cap al dret a decidir. En aquell context el 2012 es fundà l’ANC. I aquell Onze del 2012 mobilitzà centenars de milers de persones, més d’un milió. L’independentisme havia esdevingut el moviment cívic majoritari, amb una excepcional capacitat de mobilització. 

La transformació política del país arribà finalment amb el 9N, les eleccions del 2015 (les primeres en les que l'independentisme explícit assolí la majoria absoluta, a partir de la transició cap a l'independentisme explícit de la majoria de l'antic món convergent, del món d'ERC i de la CUP) i l’1-Octubre. 

Havíem aconseguit ser els majoritaris en tot. L’Onze del 2013 l’ANC havia aconseguit unir tot el país, de nord a sud, 400km, amb la Via Catalana. Milions de persones ens vam donar la mà amb qui teníem al costat, units per un objectiu, sense importar-nos a qui votava o com pensava o d’on veníem. La Via Catalana, la mobilització més extraordinària que mai hem fet, la va convocar, liderar i organitzar l’ANC.

10 anys després de la Via Catalana, d’aquella mobilització de l’ANC, que esdevingué, en paraules de la direcció de l’ANC d’aleshores “el símbol de la unitat del poble català per assolir la sobirania nacional”, l’actual direcció davidiana de l’ANC ens convoca a una Llista Cívica que només és el símbol de la divisió del poble català.

La divisió independentista que va seguir a l’1-O fou un dels factors clau que va impedir arribar més lluny. Des de llavors la divisió s’ha agreujat. 

Si ara féssim una enquesta a la militància independentista, la divisió de l’independentisme seria assenyalada com el principal problema que té l’independentisme. En qualsevol altra circumstància, amb qualsevol altra direcció, l’ANC estaria treballant per tornar a ser el símbol de la unitat del poble català per assolir la sobirania nacional... però aquesta direcció davidiana que ara hi ha a l’ANC només pensa en incrementar la divisió, en fer més forta la fractura independentista.

El Waco de la Llista Cívica converteix tots els independentistes que no ens sumem a a la secta davidiana, en falsos independentistes, en autonomistes, i per tant, som els primers als que cal combatre.

La divisió ha fet molt mal, cert, però la independència només és possible si hi som tots i generem les condicions per compartir un mínim diagnòstic i estratègica per avançar cap a la independència, no imposant-nos els uns als altres, sense acceptar, assumir, que ara mateix  hi ha estratègies diferents, i que no es tracta de convertir l’altre en enemic a batre, sinó en tornar, i si cal aprendre, a teixir complicitats i poc a poc anar compartint diagnòstics i estratègies.

L’ANC tenia prou força moral i cívica com per treballar per restablir uns consensos mínims. En comptes de fer això la direcció davidiana de l’ANC s’ha erigit en el principal actor d’una trencadissa wakista, fomentant al màxim la divisió independentista.

Malgrat la crisi en la que estem sumits, l’independentisme només pot mantenir viva la flama que ens permeti treballar per estar en condicions de fer un nou embat per la independència, que no sabem quan podrà ser, però que sí hauríem de saber com hauria de ser per poder arribar més lluny que l’1-O i fer possible la independència... si seguim sent el moviment majoritari des d’un punt de vista democràtic i polític.

La divisió ja hem vist posa permanentment en risc seguir sent aquesta majoria política i democràtica, per això l’ANC hauria de treballar per minimitzar-la en comptes d'agreujar-la com fa amb això de la Llista Cívica.

La direcció davidiana de l’ANC, en el que és una nova mostra del seu sectarisme simplista i ximplista fa el discurset que la llista cívica servirà perquè no es perdi vot indepe, perquè oferirà espai a l’abstenció indepe que l’actual situació ha generat.

I és evident que sí que l’actual situació ha portat vot indepe d’anteriors eleccions a l’abstenció, però si no contextualitzem el que estem fent és manipular, que és el que fa la direcció davidiana de l’ANC.

• A les eleccions del 14F del 2021 l’independentisme va tenir, en relació al 21D del 2017, 626.086 vots menys. Molt. Però és que l’unionisme va tenir 896.084 vots menys. El factor pandèmia va afectar tothom. L’independentisme va perdre vot. Però més en va perdre l’unionisme. Per contextualitzar...

• A les municipals del 2023 l’independentisme va tenir uns 321.332 vots menys dels que havia tingut a les municipals del 2019, però aquest discurset de ficar-ho tot al mateix sac és manipular la realitat, perquè de les tres forces indepes, dues van perdre vot i una en va guanyar.

• A les generals del 2023 l’independentisme s’hi va deixar uns 560.086 vots en relació a les generals del 2019, que van ser les eleccions generals amb més vot independentista de la  història. En relació al 2015, en plena ebullició indepe, l’independentisme només s’hi hauria deixat 207.942. I és que hi ha un factor que també és molt important de tenir en compte, i és el diferent comportament electoral en funció de les eleccions. I l’independentisme a les eleccions generals vota de molt diferents maneres... o no vota. Era un clàssic que en els mateixos anys, Pujol tingués majoria absoluta de vot i diputats al Parlament de Catalunya i el PSC-PSOE arrassés a Catalunya a les generals i fos un dels pilars de la majoria absoluta del PSOE de González.

La direccio davidiana de l’ANC diu que la llista cívica “salvarà” vot indepe. Això és una manipulació molt irresponsable, perquè sí que, evidentment, mobilitzarà un cert vot indepe, però l'escenari d'atroç divisió caïnista que implicarà en farà perdre més.

L’independentisme ha assolit el seu màxim de vot en escenaris en els que hi hagut una mínima unitat i amb projectes compartits, que generaven credibilitat en el procés independentista. Que l’ANC promogui una quarta/cinquena o sisena llista l’únic que farà és incrementar la divisió i afeblir l’independentisme.

Però el més greu no és això: el més greu és la irresponsabilitat dels davidians, perquè el problema més greu que genera la divisió no el tenim en les fluctuacions negatives del vot indepe ni amb la possible abstenció, sinó en el suport social a la independència.

Fixem-nos una cosa: demoscòpicament el màxim suport a la independència l’hem tingut el darrer trimestre del 2017. La unitat indepe i un projecte independentista creïble i engrescador van pujar el suport a la independència fins al 49%, mentre que els contraris es quedaven en un 43%.

6 anys després, el darrer trimestre del 2023, el suport a la independència se situa en el seu punt més baix, amb un 41%, 8 punts menys que al 2017, mentre que el no a la independència s’ha enfilat fins el 52%, 9 punts més que fa 6 anys.

El problema més greu que genera la divisió no és la pèrdua puntual de vot a partits indepes, sinó que l’opció de la independència perdi suport social.

I aquest és l’escenari wakista al que la il·legal llista cívica de la direcció davidiana de l’ANC ens porta, a un escenari d’una divisió i fractura independentista mai vistos, a la total pèrdua de confiança i credibilitat del nostre projecte d’alliberament nacional a la nostra societat.

Quina confiança podem generar, quin país millor podem oferir si no som capaços ni de posar-nos d’acord entre nosaltres i ens passem el dia apunyalant-nos i posant en marxa xaladures wakistes com la llista cívica?

Més dades: entre octubre 2017 i març 2019 era un 40% dels catalans que, en la resposta múltiple, volien per a Catalunya l’escenari que fos un Estat independent. El passat octubre 2023 els partidaris de l’estat independent només érem un 31%, el percentatge més baix de la història demoscòpica de Catalunya.

La divisió s’està carregant tot el que havíem assolit, i l’ANC, en comptes de treballar estratègies per tornar a escenaris d’unitat, mantenint l’independentisme com a ideal majoritari del nostre país i  generant les condicions per assolir la sobirania nacional...el que fa és impulsar projectes wakistes, fomentant la màxima fractura i divisió independentista, fet que ens portarà a un escenari polític i social de minorització de l’independentisme en tots els àmbits.

HE VOTAT, I EVIDENTMENT HE VOTAT NO, I US DEMANO QUE VOTEU NO

• Evidentment he votat NO al projecte wakista de la llista cívica d’aquesta direccio davidiana de l’ANC, i espero siguem molts els socis de l’ANC que així ho fem, que el NO sigui majoritari i eviti així la desaparició de l’ANC. Una ANC implicada, àdhuc promovent, fomentant, la divisió partidista, seria la fi de l’ANC. Aquell 11 de setembre del 2013 ens agafàvem de la mà tots, sense preguntar-nos res, compartint un ideal i esdevenint així el símbol de la unitat del nostre poble per la independència. Cal tornar a aquella ANC, i no a la dels davidians que fomenten la divisió i fractura. El país necessita l’ANC i l’ANC necessita tornar a ser el que fou, perquè allò que fou i feu és el que ens va permetre arribar més lluny que mai. Si ara triomfés el wakisme de la llista cívica implicaria la desaparició de l’ANC. Fins ara a tots els pobles, barris i ciutats a l’ANC ens hi trobàvem gent de tot arreu, de tots els partits i de cap partit. Si el projecte wakista tirés endavant a l’ANC només hi quedarien els davidians, els de la llista cívica, és a dir, desapareixeria l’ANC i pràcticament totes les seves territorials.

• He votat NO, amb el convenciment que només si hi som tots la independència és possible.

• He votat NO perquè la llista cívica de l'ANC en cap cas, com menteix la direcció davidiana, servirà per fer la independència, sinó tot el contrari, ens n'allunyarà.

• He votat NO a la llista cívica de l'ANC perquè és l'única manera de mantenir oberts els camins a l’esperança, a la independència.  

• He votat NO a la llista cívica de l'ANC perquè és l'ANC qui la promou, i això no ho ha de fer mai. Si hi ha gent que vol posar en marxa un nou projecte polític que ho faci, però no l'ANC, perquè això és carregar-se l'ANC. L'ANC, des de la seva fundació, té el seu espai en el moviment independentista, que no és l'electoral, sinó el cívic. Si hi ha gent que vol posar en marxa nous partits, propostes polítiques electorals, que ho facin, cap problema. Però no, mai, l'ANC.
  

 AMICS, CAMARADES, COMPANYS DE LLUITA, LECTORS: VOTEU NO!

.

Flash demoscòpic (pre-electoral del CIS) sobre les eleccions gallegues i projeccions polítiques i electorals dels partits

El proper 18 de febrer hi ha eleccions al Parlament de Galícia. Rarament entro a analitzar temes electorals i de projecció demoscòpica que no siguin de Catalunya. Però en aquest cas, com fa uns anys vaig fer amb Andalusia, ho he fet, per la singular importància del context polític en el que es desenvolupen.

Galícia és una de les “comunitats” històriques en l’arquitectura jurídica de l’actual estat espanyol, amb País Basc i Catalunya. Galícia ha estat també gairebé ininterrompudament un feu de la dreta espanyola, UCD i PP, amb només dues legislatures de governs del PSOE.

En aquests moments les eleccions gallegues plantegen una dimensió més enllà de la pròpia Galícia, atenent a factors molt determinants, com són el fet que l’actual líder de la dreta espanyola, del PP, sigui l’expresident de la Xunta de Galícia, però també que són les primeres eleccions a l’estat després de l’elecció de Pedro Sánchez com a president del Gobierno, amb el suport dels partits independentistes de Galícia, País Basc i Catalunya. I d’una agenda política marcada pel conflicte català, amb la llei d’aministia com a epicentre del conflicte polític aquest cop projectat a l'escenari del deep state de l'estat espanyol, i l'evidència d'aquest cop d’estat judicial que ha seguit al procés independentista català. Altres elements interessants d’aquestes eleccions gallegues són, a banda de l’impacte en PP i PSOE, l’emergència del nacionalisme gallec com a única alternativa al PP. I, finalment, també són interessants les derivades dels processos de descomposició de la lluita caïnita entre Sumar i Podemos.

Per tot això he fet un cop d’ull a les dades de l’enquesta pre-electoral i pre-campanya del CIS d’aquest mateix febrer sobre aquestes eleccions. És una enquesta molt sòlida, amb gairebé 4.000 enquestats. 

Tanmateix, en la projecció de la meva anàlisi hi ha dos factors que no sé fins a quin punt poden condicionar, esbiaxant, aquesta anàlisi, com són la meva “desconnexió” de la realitat gallega (no és el mateix analitzar una enquesta del teu país, del país que coneixes i vius, que analitzar una enquesta d’un altre país, del que no saps gairebé res) i un segon element realment sorprenent com és l’impacte del vot de la Galícia migrant, que té un volum superior a qualsevol altra realitat dins l’estat espanyol, el vot d’una població que “hereda” aquest dret de vot i l’exerceix tot i ni haver nascut ni haver viscut mai a Galícia. El cens d’electors gallecs a l’estranger gairebé arriba a les 500.000 persones, d’un total de 2.700.000 electors, és a dir, al voltant del 20% dels electors gallecs viuen a l’estranger (50% p.ex. a l’Argentina), i aquests diria no han estat enquestats, no he sabut veure a la metodologia de l’enquesta CIS que hagin estat enquestats. I això és molt rellevant, perquè estem parlant d’un 20% del cens, que ha tingut i pot tenir una influència determinant en el resultat final de les eleccions, sobretot si aquestes, com ara veurem, es decidiran per poquíssima diferència.

Dit tot això, el més rellevant, rotllo espoiler, de l’enquesta del CIS és:

•          El PP pot revalidar l’absoluta, però serà pels pèls. Ara mateix, consideració a banda de la influència del desconegut comportament del vot del cens de gallecs a l’estranger, el PP té més opcions de perdre la majoria absoluta que de conservar-la.

•          El BNG és clarament l’única alternativa al PP, amb una tendència de vot a l’alça que gairebé els projecta 10 punts més de vot que les darreres eleccions

•          El PSG-PSOE com a molt pot aspirar a repetir resultat de fa 4 anys, però té moltes més opcions de perdre força que de repetir resultats.

•          Sumar clarament concentra el vot que queda de l’espai podemita, però això no li garanteix obtenir representació parlamentària. L’escissió podemita farà el ridícul.

•          VOX també s’enfonsa electoralment a Galícia. No va obtenir representació al 2020 i ara apunta perdre més de la meitat dels vots que va tenir

En aquest escenari que amb tanta claredat projecta l’enquesta pre-campanya del CIS, a banda de la influència determinant del vot exterior, també hi pot haver, en aquesta recta final, moviments importants de vot útil, a totes les bandes, tant en l’espai VOX cap a PP com en l’espai Sumar/podemites cap a BNG, que incrementi les tendències de vot que ja es manifesten a l’enquesta.

I això és justament un dels elements més interessants de l’enquesta de projecció de vot a Galícia, els moviments electorals entre formacions. Vegem-ho:

•           El PP presenta una altíssima fidelitat de vot, del 80,1% del vot que va tenir el 2020 i arrossega un 39,7% del vot que va tenir VOX i un 49,7% del poc que va tenir C’s. I només té un 11,4% del seu electorat que encara no sap què votarà. Les opcions PP són clares. Concentra vot dreta i extrema-dreta, però és difícil saber si això serà suficient per evitar perdre la majoria absoluta davant l’ascens de BNG

•  El BNG presenta també una altíssima fidelitat de vot, del 79,3%, i arrossega percentatges molt importants de vot d’altres formacions: un 22% de votants PSG, un 46,1% dels podemitas/Galícia en comú del 2020, un 63,4% de Marea Galeguista... Aquesta fidelitat de vot i aquesta captació en percentatges molt rellevants de vot d’altres formacions és el que explica aquesta projecció alcista que té el BNG, l’independentisme gallec. Però no únicament. Hi ha per a mi una altra dada molt important, i és que el BNG és el destí aclaparadorament majoritari del vot jove. Un 41,3% dels qui no van votar el 2020 perquè no tenien edat per votar, i ara sí que podran votar, ho faran al BNG. Per veure la importància d’aquest enorme impacte en el vot jove només cal veure que la segona opció de vot d’aquests votants és el PP, però només amb un 15,5%, és a dir, gairebé 30 punts de diferència. Espectacular. Una gran notícia per a l’independentisme gallec.

•  Tot i que l’enquesta del CIS projecta uns resultats pel PSG-PSOE similars a les anteriors eleccions, hi ha elements demoscòpics que fan que, a criteri meu, això no estigui tan clar. Tenen una fidelitat de vot baixa, del 47,5%, i això crec posa en dubte puguin repetir resultats, perquè a més a més només arrosseguen un 6,9% de l’antic vot podemita (que recordem no van entrar al parlament gallec). No tinc clara la projecció que fa el CIS de que repeteixin resultat. Jo diria el PSG perdrà 1/3 del vot que va tenir el 2020.

•  El descalabro que els podemites seguidors de la responsable de la major excarcelació i rebaixa de condemnes de la història de delinqüents sexuals condemnats, Irene Montero i la seva demencial incompetència, arrossega ara a la irrellevància tot el món del que havia estat Galicia en Comú i Sumar. Un 46,1% dels votants d’aquest espai el 2020 ara votaran BNG, un 6,9% PSG-PSOE i només un 22% a Sumar. I el deliri de la trencadissa provocada per la líderessa de posar en llibertat a delinqüents sexuals el tenim amb aquest 3,8% dels seus antics votants que ara diuen votaran la candidatura de Podemos. La trencadissa d’aquest espai és monumental. Si tinguessin una miqueta de dignitat política, de compromís altruista per fer possible fer fora de la Xunta al PP, tant la candidata de Sumar com la de Podemos s’haurien de retirar i demanar el vot per al BNG.

•  VOX ja va treure un resultat bastant patètic el 2020, quan anaven per les espanyes que semblava s’ho havien de menjar tot, tot el vot franquista i feixista, amb només 26.797 vots, un 2,05% dels vots. Ara tenen més antics votants que votaran PP (un 39,7%) que a ells, que a VOX (només un 35,3%). I no recullen vot de ningú. Així les coses, i amb una projecció de vot inferior a l’1% tot sembla indicar que en aquests dies que falten fins les eleccions el vot fatxa menys sectari també acabarà fent “vot útil fatxa” cap al PP, per impedir una majoria de BNG i PSG-PSOE.

•  L’enquesta del CIS també visibilitza un altre element polític singular de Galícia, aquest partit de només una de les quatre províncies que configuren Galícia, Ourense: el partit Democracia Ourensana. En termes globals el seu percentatge de vot no és res, però al concentrar-se en una circumscripció, podria arribar a obtenir 1 diputat. Tot i que no he estat capaç d’identificar d’on surten els seus vots. Ourense és la circumscripció amb menys electors. Les darreres eleccions el PP va tenir 8 diputats, BNG 3 i PSG-PSOE 3. Per la llei electoral, que beneficia els partits més votats, els vots d’aquesta formació poden ser determinants perquè BNG o PSG-PSOE perdin, per restes, algun diputat, que podria ser clau en el joc de majories tan ajustades que sembla hi haurà.

En definitiva, estem en un escenari electoral força obert. L’estratègia pepera de criminalització de Pedro Sánchez, situant-lo com a còmplice de terroristes i d’haver-se venut la gran Espanya als separatistes no sembla recollir grans suports. Es queden amb el que tenien i com a molt rasquen vot del fatxerio extrem, de VOX.

L’enquesta pronostica uns resultats al PSG-PSOE d’estabilitat electoral que jo no tinc tan clars. Sembla el PSG està patint desgast, però no tant perquè perdin vot per trair la unitat d’Espanya, sinó perquè és un vot que fa vot útil d’esquerra galleguista, l’únic que pot aspirar a un relleu polític a la Xunta. És a dir, que pateix desgast, però que no per la línia de traïció a Espanya del discurs pepero, sinó de vot útil per fer fora el PP. Això ho confirmaria també el fet que tot i ser el partit amb més indecisos, 16,7%, la segona opció dels seus antics votants, més enllà de la primera que tenen decidit, és que votarien BNG, en un 34,1%.

El BNG té una oportunitat històrica per a Galícia i per a l’independentisme gallec. A la vista del que projecten les enquestes, jo diria que les seves opcions s’acabaran decidint en com hagi treballat el vot exterior. Si en aquests 4 anys s’hi ha mogut, hi ha incidit, ha tingut una estratègia per guanyar-se’l, el BNG podria estar en clares condicions de fer fora el PP. Si no ho ha fet i el vot exterior segueix, com sembla sempre ha estat, un vot cap al PP i cap al PSOE, les seves opcions disminueixen. I, en tot cas, si ens confirma la seva espectacular entrada al vot jove de Galícia seria un element de futur molt important. I una lliçó per a l'independentisme català i les seves dificultats per penetrar massivament en el vot jove.

El món de Sumar, Galicia en Comú, Podemos, consolidarà la prevalença del seu sectarisme i miopia, en aquesta política inspirada només en fer mal, sobretot, als seus o antics seus, ni que això impliqui que tots desapareguin del mapa. Des d’aquest punt de vista el resultat de les eleccions gallegues pot condicionar també les eleccions europees del juny del 2024. 

Veurem... Forza Galiza ceibe!

El panorama polític que projecta el Baròmetre de gener del CIS a Catalunya i a l’estat espanyol.

Puntual a la seva cita mensual, aquesta setmana hem tingut les dades del baròmetre polític i electoral del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas).

El CIS ha estat qüestionat, moltes vegades no sense raó, perquè els seus “responsables”, anomenats pel gobierno de torno, semblen projectar uns resultats electorals que afavoreixen al partit del Gobierno que el va nomenar.

Sí que és cert que en les projeccions de vot que fa el CIS de vegades hi ha coses estranyes. Però també és cert que és la millor enquesta que es fa a nivell estat espanyol (a Catalunya les millors són les del CEO, sense cap mena de dubte), i que també hi trobem sempre, més enllà de la mediàtica projecció de vot, dades molt treballades i molt significatives per ajudar-nos a veure com està el panorama polític.

És evident que les dades del CIS són a nivell estat espanyol, i que no en fa representació a nivell de Catalunya, però malgrat això, sí podem projectar escenaris polítics al nostre país a través de l’anàlisi demoscòpic dels resultats que projecten ERC i Junts.

A nivell estatal el CIS ha projectat un escenari electoral en el que el PSOE era la força més votada, pel davant del PP. Si a això li afegíem els resultats de VOX i de Sumar, semblava un escenari d’estabilitat en relació a l’actual, és a dir, sense canvis, sense uns canvis que només podrien venir d’una majoria absoluta de PP i VOX.

Aquests resultats, si hi afegim la trencadissa de Sumar i Podemos no deixen de ser sorprenents.

Ara mateix el PP és la formació política, a nivell estat, amb més fortalesa demoscòpica des del punt de vista de fidelitat de vot (81,6%), que pràcticament no té fuga de vot cap a ningú (només un 2,9%, dins marge d’error, cap a VOX), i que rep vot significatiu d’antics votants de VOX (16,8%), però també d’altres formacions com PSOE (3,5%) o Coalició Canària (22,9%).

El PSOE també es mostra sòlid des del punt de vista de fidelitat de vot, però potser una miqueta menys que el PP: té quasi 10 punts menys de fidelitat de vot que el PP (72,3% PSOE 81,6% PP). A nivell estatal gairebé no té fuga de vot significativa cap a cap altra formació, només un 3,5% cap a Sumar i cap a PP, això el fa està fort en les seves expectatives. Però la dada més important en relació a la projecció electoral del PSOE és que sigui el partit que més vot rep d’altres formacions, i totes molt diverses: un 8,9% d’antics votants de Sumar, un 15,6% d’ERC, un 5,2% de Bildu, un 8,9% del PNB i, la dada que més m’ha cridat l’atenció, la que considero més rellevant... té una intenció de vot del 52,7% entre les persones que les darreres eleccions no tenien edat per votar. És a dir, el PSOE arrassa entre el vot jove, s’emporta més del 50% del nou vot electoral de la població jove. El ridiculisme extrem del cayetanisme amb aquelles manis davant la seu de Ferraz passant el rosari sembla haver allunyat massivament el vot jove de PP i VOX per abocar-lo al PSOE.

En aquest escenari, per tant, sí que podria ser sòlida la projecció electoral d’un PSOE pel davant del PP. El que passa és que aquest escenari planteja dubtes en relació a que pogués reeeditar unes majories com les que han permès la recent investidura de Sanchez.

El primer dubte el tenim amb l’impacte de la trencadissa entre Sumar i Podemos. D’aquesta trencadissa el que està clar és que Podemos desapareixerà, seguirà el camí de C’s. Però també sembla clar que això tindrà impacte negatiu a Sumar. La fidelitat de vot de Sumar és de les més baixes, de només un 52,4%, és a dir, que ara mateix només tenen segurs un de cada dos vots que van tenir. L’hòstia de les pallassades podemites és evident impacta a Sumar, però sobretot, en el propi Podemos, que només arrossega un irrisori 14,7% del vot que va tenir Sumar. Les esquerres espanyoles i el seu cainisme destructiu de vegades s’assembla molt al de l’independentisme català. La fuga de vot de Sumar cap a PSOE és de les més altes, del 8,9%, i presenta un alt percentatge d’indecisos (12,7%).

La trencadissa de Sumar i Podemos afebleix Sumar i porta Podemos a la seva desaparició. Un gran negoci. Un negoci similar, pels seus efectes devastadors, destructius, al que planteja l’ANC i la seva llista cívica en relació a l’independentisme.

VOX segueix perdent força, tot i que encara conserva un 67,4% de fidelitat de vot. Malgrat la fuga més alta del sistema, aquest 16,8% de vot cap al PP, els resultats del partit del neofeixisme hispànic, units a la destrucció de Sumar-Podemos, els projecten, malgrat perdre suports, a ser la tercera força política.

Pel que fa als resultats que podem projectar a Catalunya, són exclusivament en relació a les forces independentistes amb representació parlamentària, és a dir, ERC i Junts. La projecció del CIS atorga una intenció de vot pràcticament idèntica a Junts i CIS, en la que Junts estaria 0,1 punts per sobre ERC, és a dir, res, empat total.

Però la situació, mirant les dades no sotmeses a biaixos mostrals, no és potser exactament així, o presenta altres elements que cal tenir en compte.

L’element que més crida l’atenció és la baixa fidelitat de vot que té ERC, de només el 51,8% entre els seus votants de les últimes eleccions. Però el més sorprenent és que la major fuga de vot que presenta ERC en relació als seus antics votants és aquest 15,6% que ara diuen votarien al PSC. Això, unit al 6,2% que diuen votarien Podemos/Sumar, el 3,4% que votaria Junts, el 4,5% que votaria nul i el major percentatge d’indecisos (12,7%) evidencia una significativa feblesa en la posició política i electoral d’ERC, que només es pot veure una mica “alleugida” per aquest 9,3% de vot de Junts que ara votarien ERC.

Pel que fa a Junts té una fidelitat de vot del 63,6%, 12 punts més alta que la d’ERC, però tot i així no es pot considerar una fidelitat forta. No és baixa, però tampoc alta. Té, a més, un sorprenent 8,3% que diuen votarien en blanc (no a un altre partit, ni abstenció ni nul, sinó en blanc. Sorprenent).

Des del punt de vista de l’independentisme el més rellevant és que, malgrat que ERC i Junts es mantenen amb expectatives electorals similars a les que fins ara han tingut, si s’observa alguna tendència és a un cert desgast, tot i que també el més destacable és que aquest desgast no va cap a l’abstenció (només un 2,3% dels votants de Junts) ni cap a altres possibles partits indepes (només un 3% dels votants d’ERC). Entre els votants d’ERC la indecisió és significativa (13,3%) i tot i que menor, també entre els de Junts (6,4%).

De fet a la pregunta als enquestats de que amb quina probabilitat anirien a votar, valorant-ho de 0 (no hi aniria segur) a 10 (hi aniria, a votar, amb tota seguretat), el 80,8% dels votants d’ERC i el 80,1% dels de Junts responen 10, o sigui, que amb total seguretat aniran a votar, amb una mitjana del 9,44 i del 9,28 en una escala de 0 a 10. És a dir, totes les soflames per l’abstenció del plusquamperfectisme indepe no tenen ja més recorregut.

De fet, el factor que més convida a la reflexió de la projecció de comportament polític i electoral entre l’electorat dels partits independentistes és aquesta evidència, que no deixa de tenir un punt preocupant, de que una bona part del vot sembla moure’s per criteris o motivacions de vot útil, en el que el comportament electoral es guia per ser útil per evitar els pitjors escenaris, des del punt de vista de molt votant indepe.

Les últimes eleccions ja vam veure hi havia hagut més vot indepe que no havia votat partit indepes cap al vot al PSC que cap a l’abstenció, moguts pel que consideraven el seu principal objectiu en unes eleccions així: evitar un govern de PP i VOX. Això continua essent força motor d’una bona part del vot indepe. Ja hem vist com un 15,6% dels votants ERC si ara hi haguessin eleccions votarien directament PSC, però és que entre els que encara diuen votaran ERC, a la pregunta de si finalment no votessin el partit que tenen decidit votar, a qui votarien, el 21,2% votarien PSC i el 16,9% Sumar. Entre els de Junts, en canvi, un 54,1% dels que volen seguir votar Junts, si pel que fos no ho fessin, votarien ERC, però també hi trobem un 8,8% que votarien PSC.

En política, i més en la perspectiva d’un moviment d’alliberament nacional, el pitjor que hi pot haver és projectar escenaris de fantasies que només serveixen per alimentar un discurs onanista, procurant-se “plaer polític” en un cada cop més estricte aïllament i orgasmar titllant de traïdors, venuts, paguetes... tots els que no comparteixen les seves fantasies onanistes.

La nostra societat és complexa. L’escenari polític del nostre país, des de tots els punts de vista, però especialment des del moviment independentista és més que complexe, és crític. Vam arribar més lluny que mai. Però no vam assolir els objectius. Sis anys després hem estat incapaços de fer una avaluació i diagnosi compartida del que va passar i perquè no vam poder anar més enllà, i persistim en la fractura del moviment i la impossibilitat de compartir una mínima estratègia. I això ens fa perdre credibilitat, suports i capacitat política per fer res.

En aquest escenari, però, abunden els plusquamperfectistes, els qui tot ho saben, els qui mai no s’equivoquen, els qui troben insultant que tots no ens aliniem amb ells, essent com són ells els qui tot ho saben, els qui clarament ens diuen a la cara que si no som independents és perquè no els seguim amb ells, perquè només ells saben com fer la independència.

Entre aquest personal tenim l’actual direcció de l’ANC, per als que facis el que facis, si no es fa el que ells diuen, que és aixecar la DUI demà i ja ho tindríem, és perquè tothom és traïdor.

La majoria social i independentista, en aquesta crisi del moviment, és, però, conscient de la complexitat del moment. L’independentisme s’equivocaria molt si ignorés que, en un escenari i estratègia complexes, hi ha un important vector de votant indepe que es mou, a cada elecció, amb estímuls finals diferents. I en el cas d’unes eleccions generals és més que evident que la majoria del votant indepe el que vol és que amb el seu vot es barri el pas a un govern de PP i VOX.

Per als plusquamperfectistes això és una xorrada, perquè és igual un govern PP i VOX que un govern PSOE i Sumar, perquè cap d’ells donarà suport a aixecar la DUI. Però per a la majoria dels votants indepes això no és així, no són el mateix, com s’està veient al País Valencià i a les Illes.

Els pactes d’ERC i Junts que han permès la investidura de Pedro Sánchez i han barrat el pas a un govern de PP i VOX són valorats positivament, malgrat tot, malgrat totes les incerteses, com a positius. De fet la principal possible fuga de vot indepe es produeix, en l’entorn d’ERC, cap a assegurar més la cosa, barrar el pas al PP i VOX, votant directament al PSC i en l’entorn de Junts votant a ERC perquè sembla assegurar més estar al costat d’un govern PSOE i Sumar que barri el pas al PP.

És preocupant com una part de l’independentisme vol abocar el moviment a la ceguesa en relació al que mou la nostra societat i, el que és pitjor, a considerar irrellevant, sense cap importància, la permanent necessitat de legitimitat democràtica que el nostre moviment necessita per poder aspirar a estar en condicions de treballar per la independència.

És preocupant que una part de l’independentisme consideri una gran victòria que la representació democràtica de la voluntat del poble de Catalunya en unes eleccions generals la tingui amb una amplíssima majoria absoluta el PSC, i que les opcions indepes quedin minoritàries.

És preocupant també que una part de l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, consideri que provocar la màxima fractura independentista, abocant l’independentisme a ser minoritari al Parlament, ens fa estar més a prop de la independència.

És preocupant i flipant.

I és sorprenent com aquest plusquamperfectisme té una vida paral·lela a la d’aquest personal de Podemos, que s’ha llençat com si no hi hagués un demà a fer dels seus antics companys de militància els seus màxims enemics, provocant un desgast enorme a tot aquest espai, un desgast del que ells, els podemites, seran les principals víctimes, amb la seva segura extinció.

L’independentisme camina sense rumb, i està pagant cara la incapacitat de compartir el més mínim, un diagnòstic de la situació i una estratègica bàsica comuna. Però encara pot pagar més car si dona l’esquena al que són els principals motors de la motivació política de la nostra societat. I el que ja ens pot abocar a la fallida seria la factura que implicaria renunciar a tenir ser la majoria social i democràtica com a fonament de la nostra lluita i la legitimitat de les nostres aspiracions. Si algú creu que les eleccions no serveixen per a res, perquè ja vam guanyar el referèndum de l’1-O i que és igual el resultat electoral de les eleccions... doncs això, aquesta factura ens abocarà a una fallida radical i irrervesible.

I totes les enquestes, inclosa aquesta del CIS, ens n’estan alertant...

Sobre l’informe PISA: la importància de contextualitzar (vaig "contra-corrent", tirant una mica d’aigua al vi del catastrofisme)

Aquesta setmana el gran daltabaix nacional l’hem tingut a partir de la publicació de les dades de l’informe PISA, sobre els assoliments dels models educatius arreu del món, inclòs l’estat espanyol i amb desagregació per “comunitats autònomes”.

Les dades han estat negatives a tot el món, però el descens de les dades a Catalunya en relació a informes anteriors ha estat dels més importants de l’estat. I això va aixecar ràpidament una nova onada, aquest cop absolutament generalitzada, a la que s’hi ha sumat tothom: els sindicats (tot culpa de pèrdua poder adquisitiu professorat), un estol sorprenentment massiu d’experts pedagogs –professionals i aficionats- (que sorprenentment també tots ho teníem claríssim tot, ni que cap coincidís en res amb els altres), un també massiu de conciutadans alineats en un jo ja ho deia (ni que també en aquest cas cap d’ells digués el mateix, tot i que tots s’adjudicaven la certesa en el diagnòstic) i, com a grans novetats en aquesta reacció, la dels illuminati plusquamperfectistes, per als quals tot era culpa dels processistes i dels paguetes i la dels ja dissortadament inevitables propagandistes racistes i xenòfobs, per als quals, òbviament, tot és culpa de la immigració.

També hi va col·laborar una erràtica reacció del departament d’educació, primer situant elements d’errors mostrals, amb sobrerepresentació dels estudiants migrants, que hauria arrossegat els resultats a la baixa, per després desdir-se’n, tot situant-se en una altra zona de comfort molt clàssica per explicar-ho tot, la de les desigualtats socials i la criminalització de l’escola concertada.

Amb aquest article d'avui i la reflexió que m'ha motivat a escriure'l no vull entrar al fons de la cosa. És evident que les dades no són bones, i que cal veure què ha causat aquest descens i què es pot fer per millorar. No es tracta tampoc de fer l’estruç i amagar el cap, amagant elements de la nostra realitat social i nacional que poden estar tenint impacte en aquests resultats.

Amb aquest article l’únic que voldria és intentar compartir amb tots vosaltres la importància que té, en qualsevol anàlisi, una adequada contextualització. Llençar-se sense més damunt les dades d’aquest informe PISA, generant tota mena de discursos catastrofistes, absolutament apocalíptics, no té, per a mi, cap sentit. De la mateixa manera que no tindria sentit no analitzar, amb calma i coneixement, la situació del nostre model educatiu, i de les febleses que pugui tenir.

D’entrada crec que cal tenir en compte dues dades de l’informe PISA que poden ser molt rellevants en aquestes dades negatives que a gairebé tots els nivells (CAT, ESP, EU...) s’han tingut:

•           La primera dada, només per contextualitzar, no per desacreditar l’informe, sinó simplement per situar-lo en el seu adequat marc, en el que representa, és recordar que es fa a partir de les dades avaluatives obtingudes a una “mostra” del total d’estudiants que es vol analitzar. A nivell de l’estat espanyol (no he trobat les dades de Catalunya), per a aproximadament un milió d’estudiants en l’interval que el treball analitza, hi han participat gairebé 30.800 estudiants. És a dir, no és un treball censal, i si es vol, com vol el treball, representatiu a nivell gènere, per comunitats autònomes, origen, classe social, etc... és important ser prudents. No qüestiono la validesa de les dades, simplement dic que no són un treball censal, i que per tant tampoc el tractem com a tal i busquem altres dades que ens ajudin a situar i analitzar millor la situació del nostre model educatiu.

•           La segona dada que d’entrada em sembla pot haver tingut un impacte en aquest empitjorament global de les dades és que l’informe recull l’impacte de la pandèmica Covid, el tancament de centres escolars, etc. Això podria haver comportat uns pitjors resultats en el model avaluatiu clàssic, basat en el model educatiu clàssic, que pot revertir, per superació, en el proper informe.

Sobre l’impacte dels moviments migratoris, però també sobre l’impacte de la seva gestió:

Sí, Catalunya és una de les “comunitats autònomes”, que ha tingut un major impacte migratori sobre la seva població. I també sobre la seva població escolar. Però no ha estat l’única. En aquest gràfic del Ministeri es pot veure el % d’estudiants estrangers sobre el total d’estudiants en ensenyaments no universitaris:

Es pot veure clarament com Catalunya és una de les comunitats del grup amb major percentatge, en el que també hi estan, amb molt poca diferència entre elles, Aragó, Múrcia, La Rioja i les Illes Balears.

Catalunya se situa 4,7 punts pel damunt de la mitjana de l’estat, 3,2 de la comunitat de Madrid i 6 punts pel damunt del País Basc.

Fins aquí els fets. És evident que aquesta realitat té implicacions per al model educatiu, i potser també per als resultats.

Però potser també val la pena ens fixem, per contextualitzar, en altres dades que també podem trobar a l’informe PISA, i que són conseqüència directa de la gestió d’aquests fluxes migratoris, més enllà de l’impacte que té el seu volum.

Així, podem veure p.ex. quina és la diferència entre els assoliments en l’àmbit de Matemàtiques, de Lectura i de Ciències, entre els alumnes de cada sistema, segons siguin “naturals” o “immigrants”. Abans hem vist el volum. Ara anem a veure com s’ha gestionat. I la “sorpresa” la tenim quan veiem que la diferència entre naturals i immigrants a Catalunya és menor de la que tenen comunitats amb menys percentatge d’estudiants immigrants, com poden ser Madrid i, sobretot, el País Basc.

Així, en mates, els estudiants “immigrants” a Catalunya tenen una mitjana de -43 en relació als “naturals”, mentre que a Madrid és de -46 i al País Basc de -70, en lectura a CAT també de -43, a Madrid de -38 i al País Basc de -51, i a Ciències a Catalunya de -47, a Madrid de -43 i al País Basc de -54.

A Catalunya s’ha fet, malgrat les dificultats, una molt bona feina d’integració de l’alumnat procedent d’onades de les recents onades migratòries. Les dades són clares. I ens n’hem de sentir orgullosos. Sí, crec és una dada rellevant que ajuda a contextualitzar.

Sobre la visió global del model de formació i els seus resultats (contundents)

Com ja he “criticat” abans, el resultat de PISA ha estat aprofitat per gairebé tothom per llençar soflames catastrofistes, apocalíptiques, en relació al nostre model educatiu, a la gestió que se n’ha fet i al desastre al que ens aboca.

Però per contextualitzar les dades PISA i així situar-les en un context d’un zoom més ampli, que integri tots els resultats del conjunt del model, i ens permeti la seva comparació a nivell estatal i internacional, tenim un indicador valuosíssim: el percentatge de població 30-34 anys amb estudis superiors (és un indicador de l’estadística oficial i de comparabilitat internacional bàsica). I les dades, amb la seva evolució al llarg dels anys, i comparades CAT-ESP-UE ens les proporciona l’IDESCAT:

Fixem-nos en tres anys per explicar bé i entendre millor la importància del que hi ha al darrere d’aquestes dades:

-          L’any 2012 a Catalunya hi havia un 40,6% de la població entre 30-34 anys. La mitjana de l’estat espanyol era del 40,2% i la mitjana de la UE del 34,1%. És a dir, l’any 2012 el percentatge de població amb estudis superiors a CAT i ESP era pràcticament igual, només un 0,4 superior CAT. I en relació a la UE, CAT estava 6,5 punts per sobre.

-          L’any 2015 el % de població 30-34 amb estudis superiors a CAT era del 43,15%, el de ESP del 41% i el de la UE del 36,5%. És a dir CAT havia incrementat la seva distància en relació a ESP (de 0,4 a 2,15) i pràcticament s’havia mantingut igual en relació a la UE (de 6,5 a 6,65)

-          L’any 2022, últim amb dades disponibles, que també és l’any del treball PISA, el percentatge de població 30-34 anys amb estudis superiors a CAT havia pujat fins al 55,6%. Al conjunt de l’estat fins al 50,5% i a la UE fins al 42%. És a dir, que malgrat el % havia crescut arreu, a Catalunya el model educatiu havia disparat, en relació a la mitjana de l’estat i de la UE, la població amb estudis superiors. En relació a ESP la diferència a favor de CAT havia passat de 2,15 punts a 5,1 punts, i en relació a la UE de 6,65 punts a 13,6 punts.

I segueix creixent el nombre d’estudiants que arriben a la Universitat (les dades més recents!)

Del curs 2019-20 al curs 2021-22 (últim amb dades disponibles) el nombre d’estudiants cursant estudis a la universitat es va incrementar, a Catalunya, en 5.647.

I aquest 2023 ha batut tots els rècords d’alumnes matriculats per fer les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) per a l’actual curs, el curs 2023-24, un 15,3% més que els alumnes que es van matricular per fer les PAU l’any 2019 per accedir a la universitat el curs 2019-20.

2023: les dades d’inserció laboral més positives dels graduats universitaris:

Com hem vist el model educatiu català està portant cada cop més joves a tenir estudis superiors, en uns percentatges que evolucionen a l’alça en relació als del conjunt de l’estat i a la mitjana de la UE. Sí, el model educatiu català segur té moltes coses a millorar, però està oferint resultats molt positius cada cop per a més joves.

S’incrementa el nombre d’estudiants a la  universitat i que accedeixen a la universitat... i en contra del que prediquen els catastrofistes, també s’incrementa la inserció laboral dels nostres graduat universitaris.

Segons les dades de l’últim estudi al respecte, d’aquest 2023, que són les dades de referència estadística, el treball i seguiment dels graduats que fa AQU Catalunya, un 91% dels graduats universitaris treballa. A més a més la immensa majoria (el 86,2%) ho fa desenvolupant tasques pròpies de titulació universitària (el 72,5% tasques pròpies de la titulació i el 13,7% tasques universitàries, però no pròpies de la titulació)

En definitiva:

L’informe PISA és un informe que sempre cal tenir present. Però no és l’únic informe ni les úniques dades per tenir una avaluació completa del nostre sistema, d’allò estem fent bé i d’allò que necessita millorar.

Una pinzellada de dades mostrals i aïllades del context del sistema és absurd generin tots aquests discursos catastrofistes, apocalíptics, en relació al nostre sistema educatiu, en tot el seu conjunt. Com he demostrat només amb unes poques dades de context, el nostre model, entès com un conjunt d’etapes formatives que ofereixen una formació als nostres estudiants que cada cop obre més portes a més d’aquests estudiants, funciona. I ho fa millor que els sistemes del nostre entorn.

Segur hi ha moltes coses a millorar. Segur que hem de fer front a noves realitats. Però això ha estat ara i sempre. I les dades globals demostren que ho estem fent prou bé, i que malgrat sempre hem de tenir present gestionar des de la millora contínua, també hem d’estar orgullosos del que fins ara hem fet. Perquè ho hem fet i estem fent força bé.