20 de gen. 2018

Esta es la historia de un cadillac solitario...i un Tramvia Blau

Has crecido en una barriada del extrarriado, en San Ildefonso. Has conocido a Loquillo porque el hermano mayor de uno de tus mejores amigos de la calle tenía grabado un k7 con sus primeras canciones.

Ahora estoy en una curva de la ladera del Tibidabo. Junto al Merbeyé. A los pies mi ciudad. Es un Seat 600 y ella es tan alta como yo y follar con los asientos delanteros abatidos es una proeza.

Cuando estoy sobrio recuerdo perfectamente el Merbeyé. El ventilador cruzando la columna cortada. También el camino hasta ahí arriba, en lo alto de lo que nos parece un punto y aparte de la ciudad.

El Tramvia Blau se cruza en lo que no hemos tenido nunca, un cadillac. Y en lo que siempre hemos tenido, una ciudad a nuestros pies. Y muchas curvas, y luces de ciudad. Nuestros barrios.

Del Merbeyé al Rompeolas. Eso fué lo primero que nos conjuró. El Rompeolas. Donde estaba el rompeolas. Donde estaba el Rocamar. Sentado junto al mar, es un buen lugar para irse a olvidar.

El rompeolas desaparició sin avisar. Y el Rocamar. Nos quedamos huérfanos de aquello que el rockandroll había conquistado en nuestros corazones.

Permanecía el Tibidabo. El Merbeyé. Esas curvas que cruzaban nuestra ciudad y nuestras vidas. Mirabas con la harley el perfil del tranvía. Tu ciudad, pensabas. Mi ciudad.

Tramvia Blau. Barcelona ciudad. Memoria viva de una generación.

Esta es la historia de un cadillac solitario.

No ens toqueu el Tramvia Blau! El Tramvia Blau serà sempre nostre!

17 de gen. 2018

No lo vimos. Los tres pilares de la involución autoritaria del estado español

"No lo vimos" me digo en la incomodidad de saberme un poco desahuciado de aquella capacidad analítica de la que presumía.

Lo teníamos delante, como un elefante. Y no lo vimos. Ni siquiera cuando palpábamos esa realidad que no veíamos éramos capaces de procesarla.

No vimos que el Estado Español era ya una dictadura, que la dictadura no llegó con el 155, sinó que hacía años había empezado a demoler cualquier rastro de estado de derecho, de democracia, de libertades, de separación de poderes, de libertad de prensa. Pero habían sido suficientemente inteligentes para conservar la fachada de aquel proyecto democrático que emergió de la muerte del dictador Franco.

No lo vimos. Y nos preparamos para un combate contra lo que creíamos más o menos un estado democrático y de derecho. Y no. Era una dictadura. Y no lo vimos.

Sí, hubo una España con un Tribunal Constitucional presidido por juristas de prestigio y probada neutralidad. Hubo una España en la que el profesor Carles Viver i Pi Sunyer, ahora imputado por la Guardia Civil, Policía Nacional, Fiscalía, Juzgado de instrucción número 13, Audiencia Nacional por desarrollar actividades consideradas desafectas al régimen, fué vicepresidente del TC. Sí, vicepresidente del TC.

Tal vez cegados por esos años no vimos que desde la segunda legislatura Aznar, la de mayoría absoluta, se había empezado a dinamitar metódicamente los cimientos de aquel proyecto de estado democrático y de derecho. Y se empezó justamente por el TC. Ahora el TC lo preside un militante del PP. Y con eso está todo dicho. Esa constitución del 78 y la interpretación flexible, avanzada e independendiente que había protagonizado el TC era justamente la clave de boveda sobre la que se sustentaba todo el edificio de la democracia en España. Y por ahí empezaron la demolición. Ahora un magistrado, ahora otro. Hasta convertirlo en un apéndice del ejecutivo.

El franquismo legó íntegramente en herencia al régimen del 78 todo su sistema judicial. Todos los jueces, todo el personal... provenía del franquismo. Era franquista. Hubo un cierto intento de airear aquel reducto predemocrático, con la incorporación de jueces de lo que se conocía "cuarto turno". Pero aquel ecosistema franquista consiguió deshacerse de cualquier intento democratizador y se siguió perpetuando en régimen de casta, con un sistema de acceso casi hereditario.

Pero eso no fue lo peor. El poder que le daba al PP que la mayoría de los jueces, sobre todo en los escalafones y tribunales más altos, fuesen "de los suyos", de esos jueces predemocráticos del franquismo, solamente estaba "pidiendo" alguien que lo organizase para que el ejercicio jurisdiccional se convirtiese en un ejercicio cortesano y plácido para el poder. Hasta el punto que todos los jueces que han llevado causas incómodas para el poder han sido apartados, expedientados, etc.

Ya mucho antes la fiscalía se había diseñado sin disimulo alguno con dependencia jerárquica del ministro de turno. Y así devino ese órgano que en juicios incómodos protegía al poder y en juicios impulsados por el poder actuaba con toda la saña imaginable.

Sí, sabíamos que el poder judicial en España era algo muy podrido, pero era difícil alcanzar a pensar que la demolición de la independencia judicial había llegado al extremo de actuar vulnerando, sin vergüenza alguna, los más elementales principios del derecho, incluido el derecho penal y cualquier derecho fundamental. En España el Derecho no está en la ley. En España el Derecho se improvisa creativamente a beneficio de los gestores del régimen y sus protegidos. Cuando interesa "desaparecen" delitos que todavía figuran en el Código Penal, y cuando interesa "aparecen" delitos que no están recogidos en el Codigo Penal. 

Hubo un segundo elemento clave que se integró en el Régimen del 78 directamente desde el franquismo: la policía. Aquella Policía y Guardia Civil franquista devino, sin solución de continuidad alguna, la policía del régimen del 78. Se cambiaron los uniformes, p.ej. del gris al marrón y posteriormente al azul. Pero estructura, mandos, mentalidad y actuación siguieron exactamente igual que bajo el franquismo.

De los tres poderes clásicos del estado (legislativo, ejecutivo y judicial), el judicial fué el único que no se sometió al principio de "autonomía" que configuró la CE y que permitió los parlamentos y gobiernos autonómicos. Al amparo de esta "autonomía" en Catalunya y en el País Vasco se desplegaron dos policías propias, autonómicas: la Ertzaina i los Mossos d'Esquadra. Ambos cuerpos se pusieron en marcha y se desarrollaron desde la modernidad, desde valores democráticos, como policías plenamente equiparables a las de cualquier país europeo. Ahora, cuando el 155 asedia a los Mossos d'Esquadra se evidencia la clara voluntad del régimen de superar lo que se considera un error histórico. La policia franquista y sus herederos han asumido el mando y quieren desarticular una de las dos únicas policias democráticas del estado, la policia de Catalunya.

El poder político siempre ha querido utilizar los cuerpos policiales al servicio de sus propios intereses. Y aquí tanto PSOE (con el GAL por ejemplo) como PP (operación Catalunya) han actuado con la misma indecencia democrática. Ni PN ni GC actuan sometidos a principios de legalidad ni de democracia, de protección de derechos fundamentales, etc. Actuan simplemente protegiendo al Régimen del 78, a sus gestores y a sus beneficiarios.

Si hay que enterrar en cal viva, se entierra. Si se tienen que patear ancianos indefensos y pacíficos, se patean. Si hay que fabricar pruebas falsas, se fabrican.

Otro de los pilares de la involución autoritaria, dictatorial, del estado español es el control absoluto de los medios de comunicación, del llamado cuarto poder. Tampoco aquí hay hoy en día separación alguna de poderes, independencia, para este cuarto poder.

Hoy en día no hay ni un solo medio de comunicación de masas (TV, Radio o prensa escrita) que se escape al control del Gobierno de España. Como en pleno franquismo, cuando desde los despachos del Ministerio de Información se regía todo lo noticiable en España, así actualmente, incluso con mayor intensidad, controla el Gobierno del PP toda la información y la opinión en España. Y nada escapa a su control. Se informa de lo que el gobierno quiere se informe, en los términos que dispone, con las imágenes que se autorizan y emmarcado todo, información y opinión, en el discurso sin fisuras que surge de los despachos del Gobierno. Se da voz únicamente a quien se considera, se silencia sin contemplaciones a personas, colectivos y hechos. Y todo se ejecuta militarmente, ya seas una TV, ya seas un periódico o una radio.

De esta situación, de este estado de las cosas únicamente se escapan unos pocos medios: a nivel estatal un par de diarios digitales (eldiario.es y Público), con todas las limitaciones de fractura digital a nivel social. Y a nivel autonómico los medios de comunicación propios del Govern de Catalunya y del Gobierno Vasco.

En los paises civilizados la función de los medios de comunicación es básica para su salud democrática: información a la ciudadanía, y no desinformación; control de los otros poderes, y no sumisión.

Pero en España el nulo alineamiento democrático de los medios de comunicación ha creado una realidad paralela, absolutamente manipulada, donde la población prácticamente no tiene posibilidad alguna de recibir información veraz o libre, y es bombardeada sistemáticamente con todo tipo de consignas, soflamas y mentiras.

Por eso TV3 y Catalunya Radio les molestan tanto. Todos los organismos o entidades que miden la pluralidad de los medios certifican la pluralidad informativa y de opinión de TV3 y de Catalunya Radio. Una estadística rápida del Observatori de Drets: en los principales medios de comunicación estatales la presencia de opinadores y políticos unionistas se situa entre el 95% y el 100%, relegando a entre un 5% y un 0% a los favorables a la independència. En cambio, en toda la información y opinión de TV3 y de Cat Radio el equilibrio es la tónica, oscilando entre un 55% y un 45% los indys y un 45% y un 55% los unionistas. Cual es el problema, entonces? Justamente esa pluralidad. La pluralidad que se ha conseguido eliminar de todos los medios de comunicación del resto del estado.

Hay que decir, sin embargo, que también en este ámbito de la comunicación, como en el del Tribunal Constitucional, hubo un tiempo en España que las cosas no eran así. Hubo, coincidiendo con esos años en los que parecía que la democracia naciente en España gozaba de buena salud, que había una destacable pluralidad informativa.

Pero eso también forma parte del pasado. Una vez más el PP se mostró como un hábil carroñero para aprovechar cualquier oportunidad y seguir segando la democracia en España para devolverla al estado predemocrático del franquismo, con el maquillaje que haga falta.

Y la descomunal crisis económica que se inició en el 2007 sirvió en bandeja esta oportunidad al PP. La crisis tuvo uno de sus puntos críticos en la quiebra del sistema bancario. Sucumbieron cajas y bancos. Y el estado, con nuestro dinero, acudió al rescate. El coste del rescate de la banca en España ha sido el mayor de Europa. Y el que menos se ha retornado a las arcas públicas. El Gobierno salvó a la banca y a los banqueros. Y esto le ha dado un control impensable sobre el sistema bancario. El rescate le ha permitido intervenir en la banca como si fuera propia, y ordenar inversiones, proyectos, etc. con criterios estríctamente políticos, de control social.

La crisis también había dejado en quiebra la mayoría de medios de comunicación privados del país, y esta fué la oportunidad que aprovechó el PP para ordenar a la banca que ellos habían rescatado con nuestro dinero, rescatar los medios de comunicación, entrando en sus consejos de administración y facilitando crédito, sin atender a la productividad de las inversiones. Un ejemplo paradigmático es lo que ha pasado con PRISA, otrora faro de la modernidad y el progresismo hispánico, ahora palmeros enloquecidos del rajoyismo, lacayos hasta niveles de vergüenza delictiva. Pues bien, PRISA tiene una deuda de 3.000 mil millones de euros. PRISA no deja de acumular pérdidas. PRISA, en cualquier país o negocio "limpio" ya haría mucho que estaría en bancarrota y liquidación, ya hace mucho que habría hechado el cierre. Pero el PP acudió a su rescate, ordenó a la banca que habían rescatado que rescatasen al grupo PRISA y que le inyectaran lo que necesitaran, sin hacer preguntas. Y así lo hicieron y lo hacen. Y así el grupo PRISA y sus medios han pasado a formar parte de la gran mentira informativa que es el Estado Español, y así PRISA es todo lo servil, intoxicadora y manipuladora que haga falta.

De hecho hoy en día no hay ni un solo medio de comunicación de masas en España que pueda desmarcarse de lo que le dicta el Gobierno. En cuanto lo haga, ese sería su última día.

Pues no, no lo vimos. El estado español ya era una perfecta dictadura, sin separación de poderes, sin independencia judicial, sin estado de derecho, sin neutralidad policial, sin libertad de prensa.

Todos los poderes del estado español actuan como una jauría, que únicamente obedece a un mandato: la protección del régimen y de sus gestores.

No lo vimos. Pero ahora lo sabemos. Saberlo no modifica nuestros objetivos. Únicamente nos obliga a acomodar nuestra estrategia a esta realidad. 
DONEC PERFICIAM

13 de gen. 2018

No guanyarem per K.O., però guanyarem, perquè ja hem començat a guanyar!.

Sí, és evident que estem en un moment de cruïlla, amb molts dubtes sobre el que hem fet, sobre el punt on som, sobre com reprendre el camí, sobre les nostres possibilitats, sobre les diferents alternatives i escenaris que tenim al davant, etc.

Per diagnosticar correctament on som crec que tots hauríem de compartir la idea que, des del 1714, és el moment històric en el que hem arribat més lluny que mai. I que mai com ara ho hem tingut tan a prop. Tot i que també tots compartirem que malgrat ser-hi tan a prop, no hem aconseguit res definitiu encara. Ni som independents ni hem pogut fer realitat la República catalana.

A partir d'aquí ja tot són opinions, sobre el que hem fet bé, el que potser no i el que hem de fer per arribar-hi. I sobre aquest punt, us ho dic ben clar: ningú té cap recepta màgica de com fer-ho. Menteix qui vulgui fer-ho veure. No hi ha cap full de ruta infal·lible. No hi ha ningú que pugui dir "hem de fer això i ho aconseguirem". Traçarem camins, avançarem, farem... però no hi ha cap full de ruta infal·lible.

En aquest blog escric moltes coses, analitzo polítiques, escenaris, etc. Però si us fixeu en tot aquest període que va de l'1 de setembre 2017 al 21 desembre 2017 sempre he intentat ser positiu en relació a tot el que estàvem fent i sempre he intentat recolzar al màxim a tots els que havien assumit la direcció i la responsabilitat del procés.


Vaig tornar de vacances l'última setmana d'agost. Des d'aquell moment em vaig abocar a la preparació de la mani de l'Onze, en tot el que ens van demanar. I ho vam fer, amb la resta dels meus companys, ho vam fer, i bé. Sense temps de recuperació de l'Onze ens vam abocar al referèndum de l'1 d'octubre, com a voluntaris durant la campanya i com a voluntaris el mateix dia 1 d'octubre. Amb la resta dels meus companys vam assumir ser el gruix de la defensa cívica de tres col·legis electorals a Cornellà de Llobregat: 2 al que durant tants anys havia estat el meu barri, Sant Ildefons, i 1 a Fontsanta. I des de l'1-O i fins el 27-O vam participar en tots els dispositius de voluntariat de totes les convocatòries que es van fer. I finalment, implicació en la campanya antirepressiva i del 21D.

La meva actitud en tot aquest període sempre ha estat la mateixa: confiança en tots els que estaven al capdavant del procés. Confiança en el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern. Confiança en el grup parlamentari de Junts pel Sí i de la CUP. Confiança en els nostres líders i moviment cívic, en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, l'ANC i Òmnium. Em vaig posar en el que en deia "mode soldat": confiança plena en el mando i ser-hi per a tot el que calgués. Així vaig viure aquests quatre mesos. I estic content d'haver-ho fet.

Algun dia algú escriurà un llibre explicant tot el que va passar en els dies crítics d'aquest període, però ara ja podem apuntar algunes idees que per a mi són clau per entendre'l, per explicar-nos perquè les coses van anar com van anar.

- La primera idea que ens ajudarà a entendre aquest període crec que la configura una decisió molt dura, però d'un immens valor moral. La decisió que varen prendre els nostres líders polítics, el President Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tot el Govern (excepte en Santi Vila) d'assumir en primera persona la repressió de l'estat, d'assumir ser ells qui carreguessin amb el pes de la repressió estatal, amb la finalitat de tractar d'evitar així un bany de sang als nostres carrers. Els nostres líders van preferir el cost personal de la presó o l'exili abans de veure com es desencadenava una onada de violència salvatge, abans que un estat espanyol enfollit comencés a assassinar pels nostres carrers als que hi érem defensant la República.

Perquè l'estat havia decidit frenar la nostra independència amb tota la sang i les morts que calguessin.

- Aquesta és l'altra idea clau: tots sabíem que l'únic argument de l'estat espanyol, de sempre, és la violència, és la força. No en coneix cap altre. Això ho sabíem. Però teníem l'esperança que davant un moviment tan exemplarment cívic i democràtic com el nostre, la comunitat internacional, singularment la UE, impediria d'alguna manera a l'estat espanyol actuar des d'aquesta barbàrie criminal. I això no va passar. Ens vam trobar sols. Un estat disposat a tot, una comunitat internacional que tancava els ulls i deixava fer i un poble disposat a defensar, com l'1-O, la seva llibertat. Però el Govern va saber i va assumir que si l'1-O hi havia hagut una violència salvatge, el que ara tenia preparat l'estat era no ja tornar a omplir de porres els carrers, sinó de trets, bales i morts. I el nostre Govern va optar per "treure'ns" de la línia de foc.

Hi ha qui en aquest punt el que hi veuen és un "tirar-se enrere", una renúncia, un acolloniment que ens va deixar amb un pam de nas, impotents, d'alguna manera traïts en allò que estàvem fent i disposats a fer. De boquilla tots sabem ser molt valents...

Hi ha qui creu que si hi havia morts, que n'hi hagués. Hi ha qui defensa que sense morts no serem independents. Hi ha qui critica que hàgim cregut en la democràcia i en la seva força i veu, en el fet d'haver evitat un bany de sang, una mostra de feblesa, una irresponsabilitat, perquè voldria dir que si no estàvem disposats a posar morts damunt la taula i als nostres carrers, doncs que ja no hauríem d'haver començat tot aquest procés.

I contra tot això jo em rebel·lo amb tota la contundència de que sóc capaç.

Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 jo feia poc més d'un any que havia començat a militar activament en l'independentisme. Ho feia a La Crida, un moviment de caràcter cívic, que practicava l'activisme des d'un compromís explícit i inequívoc amb la no violència. Aquell desembre del 85 se celebrà a Barcelona la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Aquell 85 els moviments independentistes més "importants" que hi havia a Europa practicaven la lluita armada: els irlandesos amb l'IRA, els bascos amb ETA, els corsos... I recordo perfectament com irlandesos, bascos, corsos, ens miraven no diré que enfoten-se'n, de nosaltres, però sí amb superioritat, com volent dir, "aneu d'independentistes, voleu la independència, i no esteu disposats a agafar les armes per assolir-la? Va, no sou res, no aconseguireu mai res".

Ara bascos, irlandesos i corsos, tots, han abandonat la lluita armada, i tots veuen i segueixen amb gran admiració el moviment independentista català, perquè Catalunya està molt més a prop de la independència que qualsevol d'aquestes altres nacions sense estat.

Catalunya aixeca la seva reivindicació als ulls del món dient "les nostres úniques armes són les urnes i els vots", i apel·lant a la democràcia no com a un procés burocràtic d'escollir gestors, sinó com un sistema que ens permet viure en llibertat, resoldre els conflictes, i no crear-ne de nous.

Cert, ara no ho hem assolit, però tothom qui ens mira veu en nosaltres una interpel·lació democràtica. Catalunya interpel·la al món democràtic d'una manera que ja ha esdevingut insuportable per a les opinions públiques i publicades de les societats europees, i que esdevindrà també insuportable, insostenible, per a les institucions europees i els diferents governs estatals.

Ara tenim alguns recriminant, des d'una absoluta falta de perspectiva històrica, que nosaltres no hem assumit "anar-hi a totes". Doncs mireu, nosaltres potser no hem anat "a totes" com critiqueu, però hem arribat més lluny que molts que semblava anaven a totes, i que ara han de fer front a societats on el dolor està present arreu on miris.

El nostre Govern va preferir assumir ells les conseqüències més greus i evitar que els nostres carrers acabessin regats de la nostra sang defensant la República, perquè a més a més això no hagués implicat en cap cas haver arribat més lluny. 

I una reflexió final. El moviment independentista català ha esdevingut majoritari perquè la majoria de la nostra societat ha vist que la independència implica més i millors oportunitats per a tothom. La majoria social ha assumit que la República no es fa contra ningú, sinó a favor de tots. La independència és vista per la majoria social com una porta oberta a més democràcia, a més llibertat, a més prosperitat, a més i millor treball, a més i millor sanitat, ensenyament, comunicacions, a més i millors drets socials, com les pensions, salari mínim, prestació d'atur, renda bàsica, etc.

I no ens hem de moure, per res del món, d'aquest frame, d'aquesta proposta, d'aquesta visió compartida.

Si algun dia la independència fos vista com un procés en el que tenim més a perdre que a guanyar, com un procés que posa en risc el que ja tenim, aquest dia hauríem començat a deixar de ser majoria social.


L'estat espanyol sap que la violència, que omplir els nostres carrers de sang, de morts, de repressió atroç és el motor més potent que té perquè el procés associat a la independència pugui ser vist com un risc i no com una oportunitat.

Per això els nostres líders han preferit assumir en les seves persones la repressió de l'estat que fer entrar el nostre país en una espiral de la que ningú sap com en podríem sortir, de la que només sabem que ens hauria submergit en un dolor que com a poble ja hem conegut massa sovint, però que com a generació, no.

Gratitud al nostre President i Govern, als Jordis, a l'ANC, a OC, als partits polítics. I confiança. Confiem. No hi ha receptes màgiques. Ens tenim a nosaltres, la nostra determinació i la força moral i política de la democràcia i el civisme. Donem-nos suport. Bastim un dia a dia de complicitats creixents. Fem la independència, construïm la República, aprofitant totes les oportunitats que se'ns presentin o que siguem capaços de crear, de generar. Fem-nos més forts cada dia que passi fins arribar-hi, i no esdevinguem esclaus del pas del temps. Tinguem la virtut d'aprendre i no la vanitat d'alliçonar.

Des del 1714 portàvem 3 segles instal·lats en la derrota. 3 segles de derrota permanent.

Des de l'1 d'octubre això ha canviat. Hem començat a guanyar. No guanyarem per KO i a la primera, però sí guanyarem. 
Hem començat a guanyar, i guanyarem. 
DONEC PERFICIAM

5 de gen. 2018

Així han "afinat" l'enquesta de BCN. Al descobert les finalitats polítiques ocultes d'aquesta intoxicació

Avui s'han fet públics els resultats del Baròmetre municipal de Barcelona, desemebre 2017. És una enquesta semestral que programa l'Ajuntament de Barcelona i que fa l'empresa GESOP, una empresa que, en els dos últims casos que hem conegut (El Periódico per a les enquestes pre-electorals del 21D i l'Ajuntament de BCN per a aquest baròmetre municipal) sap "afinar" molt bé els resultats que projecta l'enquesta als interessos del "contractador".

Petita prèvia sobre això de les enquestes GESOP: El dia 20D El Periódico, a través de EP d'Andorra, publicava la darrera "enquesta electoral". Una publicació amb un clar ànim d'incidir en els votants, tot manipulant-los. Així, quan tots els trackings mínimament rigorosos ja projectaven que la lluita estava entre JxCat i C's, EP incidia en la visió que només ERC podia guanyar C's. Era una visió totalment alineada amb la consigna de l'establishment, per als qui el pitjor escenari era una victòria de Puigdemont. I enquestes com la de EP, feta per GESOP, publicades el dia abans de les eleccions via Andorra, projectaven uns resultats clarament "alineats" amb aquest metaobjectiu de l'establishment: deixar fora de circulació al President Puigdemont.

Així, l'enquesta projectava 34-35 escons a ERC i 24-25 a Junts x Catalunya. A les eleccions de l'endemà el resultat fou que Junts per Catalunya i ERC van obtenir respectivament 34 i 32 diputats.  És impossible que una enquesta pugui estar tan mal feta com per, dos dies abans de les eleccions, cagar-la tan tremendament, i menjar-se un diferencial de13 escons entre les dues formacions. Era intencionat. Així són les coses. Per això jo sempre intento avisar davant aquests fets, davant lectures reduccionistes.

Nota de contextualització del treball de camp l'enquesta del Baròmetre Municipal BCN:
Està fet entre el 23N i el 4D. I això és molt rellevant.
Tot just començava la pre-campanya electoral del 21D.

Que el President es presentava i que ho faria amb una candidatura i proposta política absolutament nova tot just s'havia conegut el cap de setmana abans d'iniciar el treball d'enquestació.

Totes les enquestes, fins llavors, donaven ERC guanyadora de les eleccions i després vindria C's, i barallant-se per la 3a o 4a posició PdeCAT, un partit que no es va presentar el 21D (només formava part d'una candidatura), i PScOE.

En els dies de treball de camp de l'enquesta municipal, cap enquesta del 21D donava C's com possible guanyador en vots i escons de les eleccions del 21D. Només en el tram final de la campanya es va anar visibilitzant aquesta força de C's, però no mentre es feia el treball de camp.

I finalment, el treball de camp no va poder recollir, evidentment, l'impacte del resultat final del 21D, amb el triomf -pírric, però triomf en termes de classificació- de C's i la segona plaça de Junts per CAT, pel davant d'ERC en vots i en escons. El 21D ha dibuixat un nou escenari polític, i l'enquesta municipal està feta en el vell escenari. Només aquest fet ja gairebé deixa aquesta enquesta sense cap interès pels seus resultats.

Tanmateix, no he pogut evitar submergir-me en les dades, i al fer-ho és quan s'han fet tan clamorosament evidents els patètics intents "d'afinar" l'enquesta i ha emergit la intencionalitat política tan maquiavèlica que hi ha al darrere de la intoxicació que han promogut a partir de l'enquesta.

El titular que han venut Ajuntament i mitjans de comunicació és que ERC guanyava les eleccions, perquè atrapava Colau. A veure: ERC 16,5% intenció de vot i Comuns 16,3%. Un diferencial de només 0,2. Sincerament, jo no m'atreviria a inferir amb la rotunditat com s'ha fet, un resultat, uns titulars.

Fixeu-vos una cosa molt important: el marge d'error de l'enquesta és del 3,6%. Tots els diferencials dintre del marge d'error els hem de posar en quarantena. Ara imagineu-vos un diferencial de 0,2. Ridícul. Absolutament ridícul inferir-ne res.

Però és que a més a més a aquest resultat que han projectat avui Ajuntament i mitjans s'hi arriba d'una manera molt tristament tramposa: sobre-representant intencionadament alguns col·lectius i espais polítics a la mostra.

Hem dit que l'enquesta projecta un 16,3% d'intenció de vot als Comuns (BEC). Sabeu quin va ser el % que varen obtenir les eleccions municipals del 2015? El 15,2%.

I sabeu quin és el record a BEC entre els enquestats, dels membres de la mostra? Doncs del 22,6%, és a dir, 7,4 punts més de sobredimensionament dels votants comuns, que són (oh! sorpresa!!!) els més sobrerepresentats de tota l'enquesta. Així aconsegueixen generar l'aparença d'estancament del vot dels Comuns entre el 15 i el 16. Però és fals, estan per sota, perquè és un col·lectiu molt sobre-representat.

ERC és la segona proposta política més sobre-representada a l'enquesta. Va tenir un 6,6% del vot a les eleccions M2015, però a l'enquesta és el doble de persones que diuen van votar ERC, un 12,5%, és a dir, 6 punts de sobre-representació.

Tanmateix això, a diferència dels Comuns, no ens ha d'impedir veure que ERC té una evident tendència a l'alça en les seves expectatives electorals. Però en absolut dimensionada en els termes que ho han venut avui Ajuntament i mitjans.

La resta de partits tenen uns diferencials entre vot real i record de vot dins dels marges d'error de l'enquesta, per tant, en termes de record de vot de la mostra, difícilment podem parlar ni de sobre-representació ni de infra-representació.  

Hi ha una altra dada que també ens permet evidenciar aquesta grollera manera "d'afinar": en la autoubicació ideològica esquerra/dreta que fan els enquestats.

Resulta que en una escala de 5 posicions ideològiques definides (Esquerra/Centre-esquerra/Centre/Centre-dreta/Dreta) i 2 no definides (Apolític i NS/NC), per tant 7 possibles respostes... el 50% (47,4%) dels enquestats directament s'autodefineixen com de "Esquerra" i un 22,5% de centre-esquerra. Les posicions de centre o centre-dreta, testimonials a BCN (10,6 i 6,6). Seria ridícul si no fos perquè és tan tristament tendenciós. Si treballes amb una mostra tan esbiaixada ideològicament, qui en sortirà beneficiat? Doncs els que surten beneficiats en el relat oficial que avui ens han intentat col·locar: Comuns, ERC i PScOE.

Però té tela la manipulació. Mirem com han evolucionat en els últims dos anys aquests dos indicadors de "l'afinament" de la mostra:

Sobre l'imparable increment de la sobre-representació dels Comuns a l'enquesta:
Semestre     Any     % record de vot als Comuns
2S               2015         18,8%
1S               2016         19,1%
2S               2016         19,4%
1S               2017         20,3%
2S               2017         22,6%

Recordem que en les eleccions de Maig 2015 els Comuns van obtenir el 15,2% dels vots.

Amb ERC la mostra no se sobredimensiona els 7,4 punts dels Comuns, "només" 5,9 punts. Maig 2015 obtenen 6,6% vots, 2S 2015 8,7% de record de vot, que ha anat pujant fins aquest 2S 2017, amb aquest 12,5%, però que, tanmateix, implica que a la mostra hi ha el doble de votants d'ERC dels que va tenir el 2015...

En l'altre indicador amb el que hem vist com s'ha "afinat" la mostra, l'anàlisi de la seva evolució en aquests dos anys és, deixeu-m'ho dir així, ACOLLONANT:

% d'enquestats autoubicats en la posició ESQUERRA el 1S 2015: 34%
% d'enquestats autoubicats en la posició ESQUERRA el 2S 2017: 47,4%

Heavy, no? 13,4 punts. Ahí es ná


Així les coses, quina credibilitat pot tenir aquesta enquesta? Quina credibilitat podem donar als resultats que avui ens han volgut "col·locar"? 

Seré molt breu i molt clar: CAP! 


I ARA, EL PLAT PRINCIPAL: Quines són les intencionalitats polítiques que s'amaguen darrere aquesta impresentable "afinamenta"?

Per enfilar la resposta anirem a buscar els resultats de C's. Fixeu-vos-hi: l'enquesta projecta un 6,4% d'intenció de vot a C's.
O sigui, el partit que aquest 21D ha tingut més vots a la ciutat de Barcelona, el 23,94%, resulta que fins i tot tindrà un pitjor resultat que a les municipals 2015. C's aquest 21D ha quedat 3 punts pel davant d'ERC, 3,5 punts pel davant de Junts x CAT i 15 punts pel davant dels Comuns... però a les municipals segons l'enquesta perdrà gairebé 20 punts d'intenció de vot, baixant del 24% al 6%.

VA HOME VA!!!!!!

I per què ho fan, això, us preguntareu. Jo també m'ho he preguntat. I he arribat a una conclusió: només hi ha un escenari polític de cara a les properes eleccions municipals que s'escapa al control dels Comuns: una candidatura independentista que sumi ERC i Junts per Catalunya, independents, etc. És l'opció que més tem la Colau perquè la deixa sense cap opció de seguir sent alcaldessa.

Una de les singularitats del règim electoral i de governança municipal és que atorga moltíssima força al candidat més votat, que, ni que ho hagi estat per un simple vot, serà sempre alcalde excepte que la resta proposin un candidat que sumi majoria ABSOLUTA de regidors.

La Colau va treure 11 regidors, i CiU 10. Amb aquests 11 (de 41 !!!!) en tenia prou, sense cap altre suport, per ser alcaldessa, perquè no hi havia majories absolutes alternatives possibles. CiU, ERC i CUP sumaven, cas d'haver volgut sumar, que aquesta és una altra, 19. Res a fer.

Per què els comuns amaguen C's a l'enquesta?
Perquè si hagués reflectit una translació mínima d'aquest 23,9% dels vots del 21D el titular més que possible hauria estat "C's a l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona"

Per què? 
Perquè si C's manté el gruix del suport electoral que ha tingut aquest 21D a BCN i ERC i Junts per Catalunya es presenten per separat, la senyora Carina Mejías, de C's, té molts números de ser la nova alcaldessa.

Perquè ni que sumats els regidors de Junts x Cat i d'ERC siguin més que els de C's, molt difícilment sumaran majoria absoluta, i els Comuns mai mouran un dit si no és per criminalitzar a Junts x Cat i tot l'espai que ara mateix ocupa, de manera que C's, acabaria recollint la vara d'alcaldessa.

Hi ha molt, molt, molt interès en fomentar la divisió entre ERC i Junts x Cat, en que no es plantegin alinear estratègies, perquè això permetria a la proposta que en sortís, assegurar-se el control de gairebé totes les capitals per a l'independentisme, ser la força més votada a gairebé tot arreu.

Quin interès hi tenen els Comuns?
Molt clar i molt pervers: si silencien l'amenaça electoral de C's no fan saltar les alarmes i creuen que eviten que ERC i Junts x Cat es posin a treballar per alinear estratègies. Els Comuns saben que això -que no hi hagi unitat indy- és potser l'única possibilitat que ara mateix té la senyora Ada Colau de seguir sent alcaldessa. 


I aquest és el rovell de l'ou de tot plegat: per seguir sent alcaldessa la Colau només té un escenari possible, que no hi hagi cap estratègia sobiranista unitària. 

Per això ara amaga a C's i després els projectaran com "la gran amenaça que el cap i casal tingui alcalde de C's". I la senyora Colau s'oferirà com l'única capaç de sumar a PSC i ERC, reeditant els tripartits de BCN. I aquesta estratègia deixa sense cap marge de maniobra a Junts per CAT i a CUP, ja que estarien permanentment sotmesos al xantatge de "o ens doneu suport ni que ens passem el dia pixant-nos a la vostra cara, o guanyarà C's". I rehabilita per la porta del darrere a un dels responsables del 155, el PScOE


Com veieu no hi ha res innocent en la manera com s'ha "afinat" l'enquesta del Baròmetre municipal.
S'ha afinat fins que han permès presentar-la induint a uns titulars i a una visió que són falsos, que no són certs, que són pura intoxicació.
Una intoxicació que persegueix unes finalitats polítiques que ens han volgut amagar, però que hem pogut deixar al descobert, desemmascarar.

DONEC PERFICIAM

26 de des. 2017

21D: una primera anàlisi per blocs i partits. I bonus track de l'AMB (Cornellà de Llobregat)

Les eleccions del 21D ens han deixat moltíssimes dades que ens haurien de motivar a una reflexió intensa sobre quina és la situació del país, on som, com estem, com créixer i com fer realitat el que ara ja vol una reiterada majoria social.

El bloc independentista s'ha mantingut estable: el 27S era el 47,8 i el 21D ha estat el 47,49, és a dir, pràcticament idèntic percentatge, en un escenari de participació superior.

Però en canvi el bloc del NO, o del 155, o del 1939 com algú diu, sí que ha incrementat en 4 punts el seu percentatge de suports, passant del 39,11 al 43,49.

L'increment del bloc del NO en termes percentuals surt de la pèrdua de 4 punts dels No alineats, que el 27S eren els Comuns i Unió, i ara han estat només els Comuns.

I sí, el bloc del Sí no arribem al 50%, però som el majoritari, amb 4 punts d'avantatge sobre el bloc del NO. Per tant és evident que hi ha dos blocs molt forts, però un bloc és més majoritari que l'altre, que és el que compta en unes eleccions i per tirar endavant qualsevol projecte per la via democràtica. Vots.

Una altra dada que no podem ignorar és que els partits que portaven la independència sumen un 47,5% i els partits que no la portaven un 52%. Això és un fet.

De la mateixa manera que tampoc ningú pot ignorar que els partits que volen decidir el futur de Catalunya donant la paraula al poble, és a dir, democràticament, via referèndum o el que sigui són el 55%, davant els qui ho deixen tot en mans del 155, que són el 43%.

Estem en un escenari complicat, molt complexe. I molt polièdric. Però l'únic que converteix aquest escenari en un conflicte és negar la democràcia. Negar el dret a decidir. Negar el vot que expressa una clara i reiterada majoria social, negar els drets a aquesta majoria. Això és el que converteix un escenari complicat en un escenari de conflicte. I d'això només hi ha un únic responsable: l'estat espanyol i els qui neguen la democràcia a la majoria de catalans.

Si es vol resoldre la situació democràticament, tot té solucions. Els indys potser hem de reflexionar sobre algunes coses. Però això només té sentit si és tothom que reflexiona. Potser podem parlar de les majories necessàries en referèndum i per a la independència, però només si al mateix temps l'unionisme reflexiona que essent minoria no pot imposar-se a la majoria, que no pot negar la democràcia, i menys encara, reprimir-la com ha fet.

He fet una anàlisi per blocs, intentant detallar les dades que ens permeten analitzar la seva evolució.

1. Bloc dels no alineats:
El 27S en aquest bloc hi havia Catalunya Sí Que Es Pot i Unió. Compartien el ni Sí ni No, però sí a un referèndum bilateral. El 21D aquest espai només l'han ocupat els Comuns, atès que Unió ja no existeix, no s'hi ha presentat, i algun dels que varen liderar-la s'han presentat a les llistes del PSC, alineat en el bloc del 155.

El conjunt d'aquest bloc ha perdut 147.211 vots, atès que ha passat dels 470.906 als 323.695.

Unió va tenir 103.293 el 27S. A falta d'anàlisis més detallades de transvassament de vot per seccions censals, cosa que ens portarà un cert temps, tot sembla indicar que aquest vot majoritàriament s'ha desplaçat al bloc del 155, tant cap al PSC com cap a C's.

Els Comuns van tenir, el 27S, 367.613 vots, i ara n'han tingut 323.695, o sigui 44 mil vots menys.

Al meu entendre els Comuns han salvat mínimament els mobles, tot i que la seva inhibició en tot el que està passant a Catalunya els hagi passat una petita factura, en termes de vots i d'escons. Fixem-nos que totes les enquestes sempre reflecteixen que al voltant d'un 30% dels votants dels Comuns diuen sempre i de manera inequívoca que volen la independència. A la vista dels resultats no dubto la vulguin, però no semblen disposats a fer gaire per assolir-la, atès que jo crec han seguit votant majoritàriament als Comuns. De no haver-ho fet, el forat de la pèrdua de vots hauria estat molt superior, mínim el doble dels que han perdut.

Pel que havíem pogut veure a les enquestes, a partir de la intenció de vot creuada amb el record de vot, els vots perduts pels Comuns segurament han anat cap a PSC.

2. El bloc del No, del 155 o del 1939
Aquest bloc que formen C's, PScOE i PP ha tingut una forta redistribució interna del seu vot, però si ho mirem com a bloc, aquest 21D han guanyat 296.332 suports, han tingut aquests vots més dels que van sumar el 27S. Tanmateix, si, com tot apunta, han estat receptors dels vots de l'antiga Unió, el guany net és de 193.039 vots.

El bloc del No ha crescut més que el bloc del Sí. Per cada vot de més indy que hem tingut, el bloc del 155 n'ha tingut 2.

Ciutadans ha estat el gran "beneficiari" d'aquest creixement. Tal i com apuntaven les enquestes, ha mantingut una altíssima fidelitat de vot i ha fagocitat espectacularment als votants del PP. Ha tingut 365.735 vots més dels que va tenir el 27S. Poca broma. D'aquests, uns 150 mil li han arribat d'antics votants del PP. La resta pensem o parcialment d'antics votants d'Unió o directament de l'abstenció, de l'increment de vot d'aquest 21D.

I ha passat una cosa que consideràvem difícil passés amb la intensitat que ho ha fet: malgrat l'alineament del PScOE amb el 155, i el que pronosticaven totes les enquestes, C's han aconseguit taponar del tot aquella fuga de vots cap al PSC que hi detectàvem. Doncs res, blindats. No han perdut cap vot i n'han guanyat molt: del PP, de l'abstenció, d'Unió i del PScOe.

En termes polítics i de país és dur de pair aquest milió cent mil vots que ha tingut C's, perquè són vots que aplaudeixen la terrible, terrorífica, campanya de l'odi que ha impulsat C's. Són conciutadans nostres que el que estan dient amb el seu vot és que volen aniquilar l'autonomia de Catalunya, combatre la llengua i la cultura catalanes i fer saltar pels aires la convivència cívica i social que ha promogut el model d'escola catalana.

Tenen tot el dret del món a tenir aquestes idees i a defensar-les. Però és dur de veure que més d'un milió dels nostres veïns ens volen morts, tancats a la presó, colpejats, prohibits, exiliats. És durillo... El que no tenen cap dret és a no acceptar uns resultats electorals. El President Puigdemont ho va dir molt clar: nosaltres acceptarem el resultat sigui quin sigui. Però tota aquesta colla, no. I això és el que és democràticament inacceptable.

A aquest milió cent mil de C's hi hem d'afegrir els 184.108 que han votat PP. El lumbreras de l'Albiol ha perdut la friolera de 149.089 vots en relació al 27S. Gairebé la meitat. I això, tal i com ja havíem assegurat passaria, els ha enviat, amb els seus 4 tristos diputats, al grup mixt. I de què poc que no queden extraparlamentaris. Té tela que el partit que governa a l'estat espanyol ja quasi hagi desaparegut a Catalunya.

Finalment el PScOE, tot i el seu suport incondicional al 155 i la repressió i els "fitxatges" estrella d'antics líders d'Unió i de fiscals que havien perseguit els grups de suport a la normalització del català, no ha sortit d'aquesta posició d'intranscendència en la que va situar-se ja el 27S. Ha guanyat 79.686 vots, alguns dels quals poden haver vingut de l'extinta Unió, però això només els ha permès passar de 16 a 17 diputats. Malgrat tot, suposo que a ca n'Iceta deuen estar contents perquè això els permet seguir "vius", han evitat esdevenir uns zombies com els del PP. És possible, això sí, que d'aquella zona de promiscuïtat que tenien amb els Comuns, hagin pogut treure algun benefici en forma de petit transvasament de votants.

3. El bloc independentista Com ja he dit, seguim en el 47%, malgrat haver crescut gairebé cent mil vots en relació al 27S. El creixement unionista ha estat superior, per això ells creixen en % i nosaltres només ens mantenim.

Però per a desesperació de l'establishment i del bloc del 155, el bloc independentista ha conservat, blindat, els seus suports. I això ens ha permès seguir sent majoria. El bloc del 155 confiava que la repressió atroç amb la que ha reprimit les aspiracions de la majoria de catalans, la democràcia a Catalunya, espantaria els sectors més moderats que fins ara hi havien donat suport. Però no. Que als sectors més "revolucionaris" la repressió encara els "retroalimenta" ja ho sabíem. Però crec que estem davant un cas excepcional al món en el que el gruix de les classes mitjanes, més centristes o conservadores políticament, no només no s'espanten ni reculen, sinó que mantenen íntegrament el seu compromís, mobilització i vot. Felicitem-nos que així sigui, perquè és la clau de la nostra majoria social.

A diferència del bloc del 155, el bloc indy es presentava aquest el 21D amb moltes novetats, atès que la força que va guanyar les eleccions el 27S, Junts pel Sí, ara no s'ha reeditat, i l'espai que va ocupar ara se l'han repartit una nova força política, Junts per Catalunya, i ERC. La CUP és la tercera proposta política que se situa en aquest espai del Sí a la independència.

La força amb més suports ha estat Junts per Catalunya, una proposta que es va articular només uns dies abans de les eleccions i que ha estat liderada pel President legítim de Catalunya, ara a l'exili, Carles Puigdemont. Ha guanyat en vots i en escons. És un nou actor en l'escena política catalana que pot tenir un recorregut molt interessant.

És evident que JxCat no és el Pdcat. És una altra cosa molt i molt diferent, en la que hi és el Pdecat. Com hi és Alternativa Verda, si m'ho permeteu. I és evident que el gran actiu polític de la proposta ha estat i és el President Carles Puigdemont. Però el que s'ha configurat com a Junts x CAT ha trencat totalment les costures de l'antiga convergència i del producte que va sorgir del seu procés de refundació, que va ser el Pdecat. Ha assolit una transversalitat espectacular, trencant tota mena de motllos i clixés. No només s'ha creat de zero, és que també s'ha organitzat i ha funcionat pràcticament des de zero. Ha aconseguit penetrar en sectors socials molt diferents. I ha aconseguit atreure i implicar molt i molt talent. Candidats i equip de campanya s'han configurat des d'aquest prisma de l'atracció transversal de talent, i tot s'ha articulat des d'una dinàmica de treball molt moderna i eficaç. Innovadora.

Al meu entendre això pot situar Junts per Catalunya a en un escenari fundacional a mig camí del "En Marche" de Macron a França i de l'SNP a Escòcia.

Veurem, perquè les setmanes i mesos que ens tocaran viure tornaran a ser taquicàrdics, i pot passar de tot.

Esquerra s'havia plantejat aquestes eleccions com el seu "assalt" a l'hegemonia política en el bloc sobiranista. ERC tenia un objectiu, que era ser la primera força política de l'independentisme, i la determinació d'assolir-lo a qualsevol preu.

Hi va haver un punt, en aquesta campanya viscuda, que tothom es va quedar esgarrifat en veure fins a quin punt per a ERC el fin (ser hegemònics) justificava los medios.

Podia fer-ho per dos grans motius:

- totes les enquestes els donaven guanyadors, i a molta distància de la resta. Tenien per segura la seva victòria.

- no els importava practicar política de terra cremada, perquè se sabien els únics amb capacitat de jugar a vàries bandes. Està claríssim que Junts per Catalunya només té un únic aliat possible, que és ERC. Però ERC durant tota la campanya ha flirtejat amb, si els resultats ho permetien, intentar una mena de nou tripartit, a l'empara d'"impulsar l'agenda social", com van dir tant Marta Rovira com Joan Tardà durant la campanya. Sabien que per més desgast, crispació, terra cremada que pogués implicar carregar-se el President, arribats el moment a JxCat no els hi quedaria més remei que "pasar por el aro".

La suma de vots de Junts x Cat i ERC ha superat els vots obtinguts per Junts pel Sí. S'ha passat de 1.628.714 vots el 27S a 1.870.009 vots aquest 21D, és a dir, 241 mil vots més. Poca broma.

Però és que la CUP n'ha perdut 144.442, passant de 337.794 vots el 27S als 193.352 d'aquest 21D.

Posat en relació el que guanya la suma JxCAT i ERC en relació a JxSí i el que perd la CUP, el balanç final del nostre bloc és d'uns nous 100.000 suports. Sí, hem crescut, i en unes circumstàncies inimaginables, dantesques, però aquest creixement únicament ens ha permès mantenir el % indy, mentre el No creixia 4 punts i per tant sortia beneficiat de l'increment de participació que hi ha hagut.

Haig de reconèixer que amb la CUP m'he equivocat molt en la projecció de resultats que els hi donava a partir de les diferents enquestes. Sempre havia dit que es quedarien més o menys com estaven, que podien perdre'n algun però també sumar-ne algun, forquilla 8-12.

I no, la patacada ha estat important. A la vista de les diferents dades que ara mateix tenim estic convençut que el vot que ha perdut la CUP és vot que havia tingut el 27S provinent de votants d'ERC del 2012 que, pel damunt de tot, el que són és haters de convergència, i que van preferir votar CUP que la proposta de Junts pel Sí. Aquest perfil després del 27S ja l'havíem detectat, i llavors el vam valorar al voltant d'uns cent mil votants, que ara poden haver tornat a ERC. Els altres 44.000 vots perduts per la CUP s'han distribuït, per altres motius, entre Junts x Cat i ERC.

Així les coses, en el bloc sobiranista la pregunta que molta gent encara es fa és si haver concorregut amb llistes separades, sense llista unitària, ha estat un bon negoci o no.

Ja he vist alguns dels grans apologetes de les llistes separades i del haterisme, atribuint a les llistes separades aquest increment de 96mil vots. I això és una xorrada.

El 27S vam veure que l'increment de participació no és monolític, no va tot a un bloc. El 27S hi va haver més vot indepe que mai, perquè també vam recollir nou vot. I aquest 21D igual, tot i que com ja hem vist aquest increment de cent mil vots només ens ha permès mantenir el %, mentre que l'increment de vot nou a l'unionisme els ha permès créixer 4 punts percentuals.

De tot plegat el que em preocupa és la possibilitat que a ERC aquest haterisme sigui el que guia la presa de decisions.

Per què dic això? Tots vam veure que des d'ERC es rebutjava la llista unitària amb l'argument que amb llistes separades cadascú podria fer la seva campanya i anar a competir millor per aquesta mena d'Atlàntida de jaciment de vots cap a la independència situats en altres espais polítics als que només s'hi pot arribar des de llistes separades. I això no ha estat, ni de lluny, així (veure apartat bonus track amb anàlisi de Cornellà de Llobregat)

Tots hem vist, amb estupefacció, que pràcticament tota la campanya d'ERC ha estat "no voteu a Junts x Cat, no voteu a Puigdemont, voteu-nos a nosaltres, voteu a ERC". És a dir, que llistes separades per acabar fent partidisme disputant el vot dels de sempre, dels ja convençuts, dels que havien votat Junts pel Sí el 27S.

Estava cantat que passaria!

En canvi el que ni ens podíem imaginar que acabés passant és aquest joc brut a la que hem assistit en el tram final de campanya, fent circular dades manipulades, dient que C's guanyava i que només ERC podia impedir-ho, i que calia fer vot útil a ERC per impedir que guanyés C's. Era molt fort, perquè les enquestes i trackings de debò, seriosos, als que alguns teníem accés, ens indicaven just el contrari, que els únics que creixien en intenció de vot i que ho podien impedir era Junts per Catalunya. I ara, resultats en mà, hem vist com això pot haver afectat negativament els resultats del bloc, perquè per restes, JxCat i CUP han estat més a prop d'emportar-se escons de C's que no pas ERC. No sabrem mai l'impacte del joc brut de les crides al vot útil a ERC. Però no és cap quimera pensar que sense aquest joc brut C's estaria amb 35, Junts per Cat amb 36 i CUP amb 5

En fi.

El bloc independentista té pel davant uns reptes descomunals. Tenim un president a l'exili, acompanyat de 4 consellers, el VP a la presó, amb un conseller, i un altre diputat electe, en Jordi Sanchez, també a la presó, juntament amb l'altre líder de la societat civil, en Jordi Cuixart. Gestionar això és el prioritari.

Després hauríem de veure com enfoquem l'estratègia per fer realitat la independència amb les dades que tenim, que no podem ignorar, i que ens dibuixen un escenari complexe, no ens enganyem.

Tenim majoria social, electoral i parlamentària. Seguim creixent. Però hem de seguir-ho fent. Hem passat dos anys en una espiral interna per les majories parlamentàries entre JxSí i CUP que ens han bloquejat i impedit "fer independentisme". Cal recuperar la dinàmica de "fer independentistes".

Bonus Track
Perdoneu la llargària de l'article, de fet són molts articles en un. I una anàlisi mínimament detallada obligava a passar per analitzar què ha passat a cada bloc.

Aquests dies he vist també treure "massa" conclusions del que sens dubte han estat un bons resultats d'ERC, com a partit, a nivell d'àrea metropolitana.

Si em permeteu aquest bonus track, us dono les dades d'on jo em vaig criar, Cornellà de Llobregat, i on encara mantinc el meu compromís militant a l'assemblea local de l'ANC.

2010
2012
2015
2017
CiU
21,82
11,45


ERC
4,09
7,49

14,53
Junts pel Sí


16,3

Junts x CAT



5,97
CUP

2,3
5,79
2,94
Subtotal indy
25,91
21,24
22,09
23,94
PScOE
32,88
27
24,5
24,68
PP
15,37
16
9,85
5,24
C's
5,33
11,61
23,65
33,43
Subtotal 155
53,58
54,64
58
63,35
Participació
57,57
68,45
76,61
81,93


M'ha semblat molt interessant compartir aquesta taula perquè podem explicar moltes coses.

1- En aquestes dades es pot veure clarament allò que deia més amunt que l'increment de la participació es distribueix als blocs, amb major o menor intensitat a les diferents zones. Del 2010 al 2017 a Cornellà hi ha hagut un increment de participació del 24,36%. Si, com diuen els apologetes de la majoria silenciosa i vot ocult, l'abstenció hagués estat unionista, tot aquest increment l'hagués rebut el bloc unionista.

I Cornellà, que és ciutat emblemàtica del desarrollismo franquista, i que va créixer amb l'emigració dels 60 i 70, entre la que hi ha la dels meus pares, que hi van arribar el 1970, l'unionisme ha crescut un 9,77%, però l'independentisme també, un 2,7% (mirat des de 2012, no des de la CiU 2010 no indy).

2. La polarització del procés ha portat l'unionisme al seu millor resultat. Un 63,35% dels vots. Tela. Per a mi això és una evidència de les coses que no hem fet bé. I a l'AMB no hem sabut explicar bé la independència. Ni hem sabut explicar bé que en cap cas és un projecte identitari. Ni hem sabut explicar bé -o arribar bé- que la independència a qui més beneficiarà serà a les classes populars. Tenim molta feina a fer. Però cal fer-la amb intel·ligència.

3. Amics d'ERC, felicitats pels vostres bons resultats a Cornellà i AMB, que ho són. Però si us plau, sopar de duro, no. Prou d'aquests discursets que ERC ha aconseguit penetrar no sé on, que les llistes separades han permès arribar no sé a qui.

Tot això és fals. Tant de bo fos cert! Però no ho és. No hem arribat, ni ERC ni ningú, a ningú més que als convençuts i el seu entorn. El resultat d'ERC s'explica per la redistribució del vot indy. I prou. Insisteixo, tant de bo hi hagués més. Però no.

El 27S Junts pel Sí va obtenir el 16,3% dels vots i la CUP el 5,79. Aquest 21D ERC ha capitalitzat bé a l'AMB el "vot útil" i el retorn del vot hater que tenia el 2012 i que el 27S va anar a la CUP. ERC ha tingut un 14,53% i la CUP un 2,94%.

No és el resultat de cap brillant estratègia per atreure votants. És el resultat de la redistribució interna en el bloc indy.

4. L'evidència que una de les coses que va fer crèixer la CUP el 27S fou el vot hater d'ERC. El 2012 la CUP va tenir el 2,3% dels vots. El vot hater provinent d'ERC que no va voler votar Junts pel Sí els va projectar, a Cornellà, al 5,79. Ara aquest vot hater ha tornat a ERC i la CUP s'ha quedat en el 2,94%.

En termes de país, ni guanyem ni perdem, només redistribuïm. Prou discursets, si us plau. Prou tonteries partidistes. Tenim massa feina per fer per a aquestes partidismes.

5. L'any 2010 CiU va obtenir el 21,82% dels vots. Va ser la segona força més votada, darrere PSC. L'any 2010 CiU no era independentista. Recollia vot catalanista i de classes mitjanes, d'ordre, vot de gent que hi pensava com a gestors, centrista.

El gran èxit d'aquest procés és que a la majoria de llocs de Catalunya la CiU no indy del 2010 va conservar amb una proposta ja molt alineada amb la indy (tot i que encara no 100%), bona part d'aquest segment social. Però en àrees com l'AMB és on el "sacrifici" de l'antiga CiU va ser més gran, ja que va perdre tot el vot moderat no indy. Del 2010 al 2012, 10 punts. Per sort, a la resta del país, sense un component social tan extrem pel que fa origen com és Cornellà, s'ha conservat la majoria d'aquest vot moderat. I és un repte seguint-ho fent. 
L'objectiu del 155 era que aquest vot abandonés el vot indy. I l'èxit ha estat conservar-lo. Cal assumir com a objectiu de TOTS que això cal cuidar-ho. No podem estirar el procés cap a radicalismes socials que posin en perill el vot moderat que dona suport a la independència.

En fi, espero que totes aquestes dades, més les moltes altres que estem treballant i esperem poder compartir, serveixin per enfocar aquest moment de la millor manera possible

DONEC PERFICIAM







22 de des. 2017

21D: una primera valoració -d'urgència- de les moltes que caldrà fer




L'altre dia vaig escriure un post en el que explicava el somni que havia tingut. Ara, amb les dades del que ha passat el 21D, puc dir que el meu somni només s'ha fet realitat en part.

Aquest 21D ens aboca a un escenari molt complexe, que requerirà una gestió política de molt alt nivell. Caldrà pensar amb el cap fred. Caldrà parlar clar. Caldrà fer coses que no hem fet fins ara i d'una manera que no hem fet fins ara.

Avui, però, només estic en condicions de fer una pinzellada sobre el que crec són les principals claus polítiques del resultat electoral d'aquest 21D i de les seves implicacions.

1. Les enquestes un altre cop s'han mostrat una eina incapaç de reflectir el que estava passant al país. Com a mínim en part. Ja ho havia advertit. Però el més lamentable de tot és que en el que no és aquesta mínima part hem assistit a un repugnant ús, manipulació, instrumentalització de les enquestes per convertir-les en instruments de propaganda. I a això hi han jugat l'estat espanyol, tots els seus aparells, mitjans de comunicació de la brunete mediàtica... però també alguns partits polítics "dels nostres".

2. Sí, hem assolit la majoria absoluta independentista, no hi pot haver cap dubte ni cap qüestionament al respecte: La República ha guanyat al 155. El vot majoritari de la societat catalana és per la independència. I això ho hem assolit o revalidat en un escenari letal per als independentistes: 155, Generalitat intervinguda, President i Govern a l'exili, vicepresident i conseller a la presó, i tots els aparells d'un estat podrit, d'un estado de desecho, treballant a full contra les opcions indys.

3. És suficient la nostra majoria indy? Crec que sobre això hem de reflexionar. Ni ens podem autoenganyar ni podem acceptar ens minimitzin. No hem arribat al 50%, això és un fet. Som els majoritaris, això també és un fet. Les forces que no donen suport a la unilateralitat sumen més que nosaltres, un altre fet. Cal gestionar aquest escenari. No serà fàcil. No sé com. Però s'ha de gestionar. I no ho podem fer ignorant-lo. Ni podem permetre ignorin o trepitgin la majoria que som.

4. El pitjor de tot d'aquestes eleccions és que la força guanyadora, la que ocupa, ni que sigui un miratge, el primer lloc al pòdium, és C's. Això és dur d'assumir. Això és molt injust, molt estúpid, perquè hem estat nosaltres mateixos els qui ho hem fet possible, amb la incomprensible, absolutament incomprensible, decisió d'ERC d'impedir reeditar una llista unitària com havia demanat el President.

5. C's ha crescut pel damunt de la simple acumulació del vot fatxa. En tenien 25 i ara en tenen 37. El PP en tenia 11 i ara en té 3. C's ha crescut més enllà dels límits de la "cantada" fagocitació de votants peperos. D'on ha sortit aquest vot més enllà dels límits del vot ultra és un tema que haurem d'estudiar. Ha crescut pel damunt tot pronòstic i a més a més, també contra tot pronòstic, ha evitat totes les amenaces de fuga de vot que tenien, singularment cap al PSC. Res. I aquest suport a la política de l'odi és un fet extraordinàriament preocupant al que haurem de fer front.

6. Per a mi la sorpresa -molt negativa, vagi per endavant- de la nit ha estat el resultat de la CUP. En cap cas, en cap escenari, en cap estudi, no havia pogut ni intuir que la CUP podia tenir la davallada que ha patit. Tot el contrari, estava convençut que o revalidaven o superaven els resultats del 27S. I no ha passat. S'han fotut una patacada important. Caldrà analitzar també què ha passat, perquè en termes de país és important, i hi ha coses que lamento especialment, com que la Mireia Boya no hagi sortit escollida, crec que és una diputada que ho havia fet molt i molt bé. Anticipo algunes hipòtesis o espais de reflexió:

- el resultat del 27S va ser conseqüència del miratge que sobre el que era la CUP havia produït socialment el lideratge de David Fernàndez. El David és una persona i polític excepcional. Ja en el seu moment vaig dir que per a mi havia estat un dels millors polítics que havia passat pel Parlament. Aquella CUP del David no va ser la CUP que va entrar al Parlament, però va entrar al Parlament amb la força que ho va fer el 27S per la feina i la imatge que havia projectat en David Fernández.

- Del 27S ençà la CUP crec que ens ha ofert dues imatges molt diferents: durant pràcticament tota la legislatura una força irresponsable, una pedra a la sabata del procés, postureo, incompliment de pactes, etc, i la CUP de l'estiu 2017 ençà, responsable, compromesa, amb especial menció pel seu paper absolutament lloable en l'1-0 i el post. Però el cert és que el 90% de la seva actuació política en aquesta legislatura havia implicat un descomunal desgast per a l'independentisme. De fet des del 27S, i com a conseqüència del que feia la CUP s'havia deixat de fer independentisme, i tot era una trifulca contínua entre independentistes: que si ara vull enviar aquest president a la paperera de la història, que si ara dic que els pactes muten i et rebento els pressupostos, que si ara et faig pagar peatges de radicalitat per evitar la caiguda del Govern, que si mocions de confiança etc. No sabem quin impacte en l'electoral hauran tingut aquestes dues cares tan radicalment diferents de la CUP.

- la configuració del mapa de forces polítiques d'aquest 21D. El fet que ERC es plantegés aquestes eleccions en clau de partit, amb l'objectiu d'esdevenir el partit hegemònic al país, ha generat un munt de problemes tan bèstia que l'inventari serà llarg, però caldrà fer-ho. Quin impacte ha tingut això en el món de la CUP? No ho sabem. El 27S vam veure que Junts pel Sí havia provocat entre els votants que pel damunt de tot són haters "de tot el que tingui el més mínim polsim de món convergent" un vot estupendista cap a la CUP. Aquest vot ara podria haver "abandonat" la CUP, ho haurem d'estudiar. Però també tenim molts i molts inputs que el vot més estríctament patriòtic, de l'independentisme pota negra, en la disjuntiva del 21D es plantejava votar o Junts per Catalunya o CUP. Jo porto militant a l'independentisme "dur" des del 1984. La immensa majoria de companys indys d'aquella època o hem votat Junts x CAT o CUP.

- La frivolització i caricaturització de l'espai CUP. Que mentre l'independentisme pota negra es plantejava votar CUP o Junts x CAT, els personatges més frívols i intranscendents, per absurds i buits, del nostre país, fessin campanya dient que votarien CUP no sé si ha ajudat gaire a la CUP. Que tota aquesta colleta amb ni una línia de "fets" consignables al full de serveis al país, que no poden ni guanyar unes eleccionetes a un ateneu, que pontifiquen de tot i de tothom des de la comoditat dels articles escrits des del comfort de la terrassa d'un bar amb un gintònic a la mà... que tot aquest personal hagin esdevingut els valedors de la CUP aquestes eleccions no sé si els ha fet gaire favor.

- Què ha passat amb el vot indy dels Comuns? Sembla una evidència que aquell 30% de vot indy que es deia hi havia en aquest espai dels Comuns no ha anat cap a la CUP, malgrat tot el treball (excepcional, admirable, màxim respect) d'en Dante Fachín. Què ha passat amb tot aquest espai també caldrà estudiar-ho.

7. Aquesta nit del 21D hauria estat pletòrica des de tots els punts de vista, una victòria absolutament inqüestionable des de tots els punts de vista... si s'hagués reeditat l'experiència unitària de Junts pel Sí. Amb llista unitària la primera força política hauria doblat en escons a la segona, a C's, i mai, mai, però absolutament mai, no hauríem generat aquesta imatge fatal, terriblement qüestionadora del que és la voluntat del poble de CAT, que implica que C's hagi estat la força més votada i amb més escons. És un miratge. Però és la foto que hi haurà a tots els diaris i mitjans de comunicació del món.


8. De fet ERC és la gran derrotada d'aquestes eleccions del 21D. La connexió en directe de les TV a la seu electoral reflectien el col·lapse davant els resultats electorals que s'estaven donant, la seva ineludible responsabilitat en els principals problemes que el 21D ha generat al bloc indy i la inevitable mala consciència per la campanya tan bruta i deslleial que han protagonitzat.

Els companys d'ERC es pensaven que guanyarien les eleccions sense baixar de l'autocar, com es diu en llenguatge futbolístic. No van atendre a cap de les raons estratègiques i tàctiques que se'ls hi va explicar comportaria no reeditar una llista unitària ni dels problemes, fins aleshores inexistents, que generaria concórrer en llistes separades.

I quan van veure que aquesta victòria que donaven per segura, no era tan clara, van començar el que ha estat el pitjor, el més lamentable, d'aquestes eleccions: la guerra bruta, la intoxicació, la manipulació... amb un interès únicament partidista.

Al meu entendre aquesta campanya absolutament inacceptable que va posar en marxa ERC es resumeix en dues coses:

- els atacs sistemàtics al President Puigdemont i a la candidatura de Junts per Catalunya, acusant-los d'enganyar a la gent perquè d'acord als reglaments del ministeri de l'interior i a l'empara del 155 Puigdemont no podria tornar a Catalunya per ser investit President. Terrible. Delirants, aquells mítings invocant reglaments i codis penals per dir, no voteu Puigdemont, perquè d'acord a tot això, totes aquestes lleis, tots aquests reglaments... no podrà ser president.

- la campanya de la por, que fins i tot han practicat avui, durant tota la jornada electoral. Durant tota la setmana hi ha hagut una sistemàtica campanya d'ERC, via guasaps, missatges, etc que volia espantar tothom davant la possibilitat que C's guanyés les eleccions, mentre, simultàniament, apel·lava al vot útil a ERC, assegurant que eren els únics que podien impedir-ho. Tremendo. Molt i molt trist. O sigui, els d'ERC generen un problema que no teníem, com ha estat que C's, davant la divisió indy, esdevingués primera força, un fet que mai, absolutament mai, s'hauria pogut ni plantejar si s'hagués reeditat la llista unitària. I un cop generat aquest problema, llencen una campanya d'intoxicació apel·lant a enquestes, dient que només ells, els que han generat el problema C's, poden evitar-lo, si tothom els vota, si tothom fa vot útil a ells. I això tots sabíem no era cert. Tots els analistes que no tenim el cull llogat, que conservem mínim criteri i objectivitat, sabíem no era cert, sabíem Junts x Cat s'estava projectant amb major intenció de vot que ERC.

I aquesta campanya tan bruta ha durat fins avui. Fins avui enviant missatges de por, intoxicant amb dades i oferint-se com l'única solució al problema que ells havien creat. Terrible. El cert és que aquesta campanya de la por l'únic que ha aconseguit és que ERC sigui, per partida doble, la responsable que C's hagi quedat en primera posició. Primer perquè amb llista unitària això absolutament ningú hagués pensat podia passar. I segon perquè amb la seva intensiva campanya de vot de la por en aquest tram final han aconseguit "desviar" una part del vot que anava cap a Junts x CAT i cap a la CUP. I aquest vot de la por que amb aquestes intoxicacions, guerra bruta, ha aconseguit captar ERC, era un vot clau perquè guanyés Junts x CAT. Sense la guerra bruta d'ERC i les seves intoxicacions, C's no hauria guanyat, perquè hauria guanyat l'única proposta política que estava en condicions de fer-ho, que era Junts per Catalunya, el President Puigdemont, i no ERC, com anaven intoxicant per les xarxes.

9. El gran triomfador d'aquestes eleccions és el President Puigdemont. Ha vist ratificat el seu lideratge, i amb el seu pas endavant ha aconseguit que l'agenda electoral fos la reacció contra el 155 i en clau de país, i ha evitat que la deriva partidista ens hagi arrossegat a tots. Al meu entendre ara el President Puigdemont té una agenda extraordinàriament enverinada. Crec que no hi ha cap actor polític a Catalunya en condicions de fer el que vulgui unilateralment. Per tant, haurem de pensar molt bé com abordem aquesta fase del procés. Crec, tanmateix, que el MHP té dos reptes inicials que podran marcar aquesta etapa:

- garantir el seu retorn i el dels consellers a l'exili per poder assumir les responsabilitats que li hem traspassat amb el nostre vot els ciutadans de Catalunya, per tant ser restituït com a President ell i el seu Govern

- aconseguir la llibertat dels presos polítics i posar fi a aquest deliri d'autoritarisme feixista de l'Estat Espanyol que pretén imputar i encausar pràcticament qualsevol català que pensi o defensi la independència.

10. Com en el meu somni, el millor de la nit ha estat la compareixença conjunta, des de Brussel·les, del President i de tots els consellers a l'exili. Ha estat una imatge balsàmica per ajudar a tancar ràpidament les ferides obertes durant la campanya partidista. Veure el conseller Comín i el President Puigdemont alineats en el mateix missatge, compartint compareixença ha estat la imatge que hauríem volgut veure aquesta campanya. I amb aquesta imatge acabo aquest post d'urgència. Vull creure que a totes bandes l'exemple d'unitat que han donat Puigdemont i Comín des de Brussel·les és el futur d'aquest espai polític central que ens ha de dur a la independència i a fer realitat la República Catalana, un espai del que haurien de fer un pas al costat els responsables d'haver impedit la llista unitària i del partidisme lamentable que hem viscut aquesta campanya. No ens ho mereixem. No s'ho mereix ningú. Vull creure que la imatge de Puigdemont i Comín d'aquesta nit serà el preludi de la imatge d'unitat des d'ara fins a aconseguir-ho

DONEC PERFICIAM