17 de set. 2017

Catalunya y el nuevo Plan ZEN (Zona Especial Nordeste)

A muchos de vosotros si os digo "Plan ZEN" pensareis en algo de meditación y tal. Si os digo "Plan Zona Especial Norte" igual pensais que en un plan de la Red de Carreteras del Estado. Pero no. El Plan ZEN (Zona Especial Norte) fue la estrategia del PSOE, entonces en el Gobierno, en los 80, para combatir el terrorismo de ETA de una manera integral. No era un plan únicamente policial: era un plan que establecía una estrategia de control total de la población, desde un punto de vista policial, judicial, legal, mediático, social, etc.

Estos días, con todo lo que está pasando en Catalunya, pero no sólo en Catalunya, me ha venido a la cabeza lo que fué ese "famoso" Plan. Y me he quedado asombrado con las similitudes y paralelismos que tiene con la actuación del Estado en Catalunya. Hasta el punto que creo que ya podemos hablar de un Plan "Zona Especial Nordeste"

Permitidme un breve paseo por lo que fué el Plan ZENorte:

- Fue un Plan generado desde las cloacas del estado, elaborado y parido por elementos franquistas de la policia, que no habían sido depurados, y de los que se aprovechaba su "experiencia" contra la insurgencia.

- Fue un Plan que no pasó nunca por el Congreso o el Senado. Ningún control del poder legislativo sobre el mismo

- Alineó por primera vez en la democracia toda la información antiterrorista de todos los medios de comunicación. Sin fisuras. No se informaba, se reproducía al dictado todo lo que el Gobierno quería que se publicase. Para ello incluso se realizaban cursillos para periodistas para que "aprendiesen" a informar en esta materia. Cursillos que impartían expertos de la Guardia Civil.

- Control y hostigamiento de todos los movimientos sociales, sindicales, cívicos, que se podían considerar formaban parte de un cierto "entorno"

- Legislación "especial" que suprimía o limitaba hasta anularlas libertades y garantías civiles e individuales. A su amparo se promulgó la Ley Antiterrorista, que permitía todo tipo de detenciones, ampliaba los días de detención sin pasar a disposición judicial, se convertía en un tribunal de excepción a la Audiencia Nacional, etc. En este "marco" la tortura de los detenidos devino sistemática (torturas que siempre quedaban impunes y que solamente instancias europeas han condenado) y no pocas muertes de detenidos (p.ej. Mikel Zabalza).

- Por si todo ello fuera poco, uno de los subproductos más "conocidos" del Plan ZEN fue la creación de los GAL, con epicentro en el cuartel de la Guardia Civil de Intxaurrondo y alimentado de todo clase de mercenarios, que asesinaron y secuestraron a todo tipo de militantes abertzales, no únicamente presuntos "terroristas".

La clase política, la sociedad, los medios de comunicación, etc. asumieron los directrices del Plan sin rechistar. Esto únicamente se explicaba, o pensábamos entonces que lo explicaba, por la gravedad de la violencia terrorista de ETA, una violencia terrorista que estaba diariamente presente: asesinatos, secuestros, bombas, amenazas, etc.
Para los que siempre hemos militado en la no-violencia, en el activismo de la no-violencia, que tiene sus raíces en el Evangelio y llega hasta nuestros días a través de una figura tan excepcional como Gandhi, la violencia política es inasumible, un sin sentido, aún más cuando -eso creíamos- todos los objetivos podían ser defendidos democráticamente.

Porque el Plan ZEN siempre se acompañó de un "suavizante" político y democrático que todo el mundo daba por cierto: "en ausencia de violencia se puede hablar de todo", que se repetía sistemáticamente desde todas las instancias del Estado.

Volvamos a Catalunya, volvamos a estos días estamos viviendo. 
Al hacerlo lo que vemos es como un movimiento ejemplarmente democrático, cívico y pacífico, y que representa la mayoría social y política de Catalunya es perseguido sistemáticamente violando los más elementales derechos civiles de carácter colectivo y individuales.

A los efectos del Estado, que lo que se acontece en Catalunya sea democrático, cívico y pacífico es un detalle menor, prescindible.

Y así, cuando se analiza lo que está pasando estos días en Catalunya, vemos que todo tiene unos sobrecogedores paralelismos y similitudes con aquel Plan ZEN vasco. Y sí, creo que claramente estamos ante un nuevo plan ZEN, en este caso Zona Especial Nordeste, con toda su legislación, actuación judicial, mediática y policial de excepción, que vulnera todos los derechos y libertades civiles y colectivas.

Fijémonos:

- como el anterior plan ZEN, el plan que se está aplicando en Catalunya surge de las cloacas del estado, todavía, sí, todavía, de sus elementos franquistas en policía, judicatura y fiscalía de los que se aprovecha su experiencia en el control de los aparatos del estado, especialmente de sus cloacas.

- El plan Zona Especial Nordeste tampoco ha pasado nunca por sede parlamentaria. Se aplica sin ningún control del poder legislativo, de los órganos de representación democrática.

Así, en estos momentos se está dando en Catalunya una aplicación de muchas medidas reservadas al Estado de Excepción o previstas en el excepcional artículo 155 de la Constitución, pero sin ninguna de las medidas de control que el legislador constitucional estableció anta la gravedad de lo que implicaban. Las medidas del Estado de Excepción y del artículo 155 se están dando de facto, por la vía de los hechos consumados, en lo que es una actuación de una gravedad tal que está desangrando la precaria democracia conocida bajo el Régimen del 78.

Y el ejemplo más políticamente inadmisible es la actuación del ministro Montoro, sus normativas impuestas sin ningún control, que dejan sin efecto la autonomía que la propia CE proclama y que ha llegado al extremo con su decisión -veremos- de controlar él directamente todas las finanzas, pagos y presupuesto de la Generalitat. Ningún control legislativo, no ha pasado ni por Congreso ni por Senado. Una simple disposición ministerial le sirve para cargarse todo lo consagrado por el sistema autonómico, y hacerlo sin ninguno de los controles que para una medida tan excepcional puso el legislador constituyente.

- Nuevamente estamos ante un alineamiento absoluto de los grandes medios de comunicación estatales, sin fisuras, en relación a la posición del Gobierno y de los aparatos del Estado. TV, radios y periódicos de mayor difusión son absolutamente monolíticos y serviles a esta repugnante campaña de desinformación y manipulación masiva promovida desde los aparatos del Estado. Tan solo un par de medios digitales, como son Diario.es y Público, mantienen la dignidad del oficio de periodista en el Estado Español.

Esta situación se ve agravada por las medidas absolutamente demenciales en términos democráticos y de libertades civiles y colectivas contra los medios de comunicación que "se salten" estas instrucciones -órdenes- en la manera de informar acerca del referéndum del día 1-O. Ya se están dando registros, notificaciones, y amenazas incluso de cerrar el medio y de imputar una infinidad de graves delitos a sus periodistas.

Y, en lo que es una actuación inédita en los paises de nuestro entorno, y para la que hay que irse a paises como Turquía o China para encontrar algo similar, cerrar webs e impedir el acceso a webs a través de las empresas suministradoras en el estado.

- Este plan Zona Especial Nordeste que se está aplicando en Catalunya también establece el hostigamiento a todo tipo de movimientos políticos, cívicos, sociales, etc. Estos días estamos viendo como se prohiben actos públicos, como se suspenden, como se asedia a personas de asociaciones cívicas o partidos políticos perfectamente legales, confiscando su material, identificando las personas, arrancando pancartas, etc.

Hemos visto como la Guardia Civil entra, una tras otra, en diferentes imprentas de Catalunya, buscando carteles o cualquier cosa que tenga tufillo de independentista, para confiscarlo todo.

Y hemos visto como se ha vulnerado un derecho de los más básicos: la inviolabilidad de las comunicaciones, a través de Correos, ordenando controlar cualquier envío sospechoso, para no realizarlo, como ha sido el caso ya de la distribución de algunas revistas de asociaciones.

- Finalmente, la perversión democrática del plan únicamente es posible por una legislación de excepción, que establece governativamente lo que es delito y no lo es, lo que es legal y no lo es, vulnerando así uno de los principios básicos de cualquier ordenamiento penal: "Nulum crimen, nulla poena sine praevia lege", que quiere decir que únicamente es perseguible como delito aquello que la legislación penal establece como tal. Y la convocatoria de referéndum no es un delito, no hay ningún artículo en el Código Penal al respecto. Pero se trata así vía la legislación de excepción que convirtió el Tribunal Constitucional en un apéndice del Gobierno y que convierte en delito cualquier cosa que decida el ejecutivo y que traslade al TC. Porque el sin entrar en el fondo del asunto, sin juzgarlo, sin posibilidad alguna de defensa jurídica, lo suspenderá automáticamente y establecerá que será perseguido quien desobedezca al TC. Y que será el fiscal general, puesto a dedo por el Gobierno, quien diga quien está desobedeciendo, imputarlo y acusarlo de cometer delito. Que no se haya cometido ningún delito de los previstos en el Código Penal no importa. Ahí está el fiscal para pasarse por el forro ese principio básico internacionalmente, en cualquier democracia o estado de derecho, del derecho penal.

El plan Zona Especial Nordeste que se está aplicando en Catalunya tiene tres grandes diferencias en relación a su antecedente vasco del plan Zona Especial Norte:

- la ausencia de violencia. Toda aquella violencia que algunos pensábamos era lo que explicaba unas medidas tan salvajemente antidemocráticas, no existe en el caso de Catalunya. El nuevo plan ZEN se ejecuta implacablemente contra un movimiento ejemplarmente democrático, cívico y pacífico.

- ya ha caído lo que se ha demostrado ha sido la gran mentira del régimen del 78: en ausencia de violencia se puede hablar de todo.

- el Plan Especial Nordeste universaliza su aplicación y sus efectos. El plan ZEN vasco "limitaba" su aplicación a los acusados de terrorismo y su entorno (no quito gravedad a el dolor injusto que infringieron medidas como la dispersión de presos, que no castigaba a los autores de delitos, sinó a sus familias). Pero el Plan ZEN catalán castiga a toda la sociedad catalana, como se demuestra con las medidas del Ministro Montoro. La sociedad catalana, en su conjunto, es la que el plan Zona Especial Nordeste establece como destinataria de sus medidas represivas, coercitivas, limitativas, sancionadoras.

La aplicación del plan Zona Especial Nordeste ya ofrece, en poco más de una semana, los siguientes "resultados":
- Todo un Gobierno y una Mesa del Parlament imputados y amenazados con ser encarcelados

- 1.000 cargos públicos y funcionarios amenazados, con nombre y apellidos, vía BOE

- 750 alcaldes imputados y amenazados de detención

- Amenazas directas a todos los voluntarios que eventualmente puedan participar en actividades relacionadas con el 1-O

- Cierre de páginas web i acceso capado desde los proveedores españoles

- Actos políticos prohibidos, suspendidos y clausurados

- Registros de imprentas e incautación de carteles de contenido político independentista

- Registros, advertencias y coacción a todos los medios de comunicación que se salgan de la línea informativa marcada por el Gobierno.

Así estamos a dos semanas del 1-O, a dos semanas de votar y decidir nuestro futuro. Porque vamos a votar, y nadie va a poder decidir por nosotros ni robarnos nuestro futuro. Dos semanas en las que no nos importa lo que confisquen, amenacen, coaccionen. Porque todas y cada una de las personas comprometidas con la democracia somos la campaña, somos cartel, somos papeleta, somos voz, somos libertad.

No se puede parar un movimiento tan ejemplarmente democrático, cívico y pacífico. No se puede parar un pueblo tan convencido y comprometido con lo que estamos haciendo, empezando por nuestro President y todo el Govern, siguiendo con nuestro Parlament, con nuestros alcaldes, con todas las asociaciones cívicas, y acabando en todos y cada uno de nosotros.

Por más barbaridades que ejecuten en el marco de este plan Zona Especial Nordeste que han puesto en marcha contra Catalunya y los catalanes*, no podrán nada contra un pueblo unido, alegre y comprometido.

VOTAREM!

*Aunque se haya puesto en marcha para combatir las aspiraciones de Catalunya, la gravedad de lo que representa este nuevo Plan ZEN se carga los derechos civiles de todos los españoles, derriba las garantías democráticas para todos.










12 de set. 2017

Ada Colau pujant al pòdium dels polítics més farsants i indecents

Tot el dia col·laborant en tasques de voluntari per a la mani d'aquest Onze de Setembre del 2017. He arribat a casa esgotat. Però encara amb l'emoció a la pell de tot el viscut, amb aquesta excepcional mobilització que, un altre cop, hem protagonitzat.

L'últim que pensava quan he arribat a casa era en escriure res. Però al meu entendre avui hem assistit a un fet polític dels més repugnants i indecents que recordo. I no puc anar a dormir sense denunciar-ho.

Avui la senyora Colau ha tingut la indecència de dir, en un míting davant els seus fidels, que "No aceptamos lecciones de nadie y menos de aquellos de Convergencia que nunca han desobedecido"

Però com es pot tenir tanta pocavergonya? com es pot ser tan fastigosament immoral?

Miri senyora Colau, "aquellos de Convergencia que nunca han desobedecido" resulta que hi ha un President de la Generalitat i 3 consellers que van ser imputats i han estat condemnats i inhabilitats pel 9N, per "desobeir". I que aquestes mateixes persones ara han de fer front a l'amenaça d'incautació dels seus bens per part d'un tribunal tan vergonyosament antidemocràtic com és el Tribunal de Cuentas. I amb ells també una desena d'alts càrrecs del Govern que va tirar endavant el 9N. En un fet inèdit des del 1978.

Però com s'atreveix a dir que "nunca han desobedecido"??? Però com es pot ser tan indecent?

Sap què, de vostè sí que no coneixem cap acte de desobediència. Excepte que entengui per desobediència disfressar-se de pallassa abeja maya i irrompre en actes polítics. Va home va, però de què va? Vostè sí que no pot donar lliçons. Però ni una. Perquè vostè no té cap fet que pugui acreditar "he fet això o he fet això altre".

Sap què, senyora Colau, els qui no poden oferir res, cap obra, cap evidència de cosa feta, com és el seu cas, s'amaguen, com fa vostè, en la sacralització de conceptes abstractes. Perquè així, d'aquesta manera li sembla pot fugir d'una realitat que deixa tan en evidència la seva buidor i inconsistència.

Parla de "desobediència". Com si això fos un valor en si mateix. I no, no ho és. Desobeir per desobeir, situar una "desobediència" abstracta com a fet polític no té cap mena de valor. Zero. El que té valor és obeir i fer realitat els compromisos adquirits amb la ciutadania. I fer-ho al cost que sigui. El que té valor és ser coherent amb el que s'ha defensat, i fer-ho quan arriba el moment. El que té valor és obeir els mandats i compromisos democràtics contrets.

I això és el que en el seu moment van fer el President Mas i els 3 consellers imputats i condemnats. I això és el que ara ha fet la majoria del Parlament que formen Junts pel Sí i la CUP. I això és el que ha fet el Govern que Presideix el MHP Puigdemont. Obeir un mandat democràtic contret. I això és el que no fa vostè. Ni obeeix ni desobeeix. No fa res, s'amaga, acusa els altres del que és el seu gran pecat. Bé, de fet vostè sí que desobeeix, i greument: desobeeix el que va dir públicament que faria i no fa.

I queda en una evidència vergonyant quan sí que ho han fet ja més de 700 ajuntaments catalans. Per això és vostè una farsant. Feia molt de temps que no ensopegàvem amb un polític tan indecent en l'art d'enganyar els seus votants, en l'art de fer el contrari del que públicament havia dit que faria.

Farsant es lletreja C-O-L-A-U.

Miri senyora Colau. En aquest país, en aquests moments hi ha unes 1.000 persones advertides de greus conseqüències penals i econòmiques per "desobeir". De fet això de desobeir ho diuen el govern espanyol i el seu exèrcit de jutges i fiscals que actuen al seu dictat. Perquè aquest Govern i aquestes 1.000 persones amenaçades el que estan fent és una doble obediència:

- obeir el compromís contret amb la ciutadania les eleccions del 27S

- obeir la legalitat catalana, que estableix la Llei de Referèndum i la Llei de Transitorietat.

I això és del que vostè no pot presumir, d'obeir i ser fidel als compromisos que va adquirir durant la campanya electoral. I per això vostè llença aquestes soflames tan repugnants, tan profundament immorals. Per a molts no és cap sorpresa, a la vista de com es va aprofitar de la guerra bruta de l'Estat en aquella campanya electoral, amb una falta d'escrúpols que la va convertir en còmplice necessària de les clavegueres de l'Estat.

I ja n'hi ha prou també d'intentar amagar les seves vergonyes agitant "el papu" de "Convergència". Ja n'hi ha prou home, ja n'hi ha prou.

Vostè no ha d'acceptar lliçons de Convergència perquè Convergència ja no existeix. Vostè podria rebre lliçons de Convergència perquè té imputats i condemnats per desobeir, mentre vostè no ha desobeït res mai. Però és que Convergència ja no existeix. Qui li exigeix ser coherent amb allò que va dir que faria és el Govern que conforma Junts pel Sí i aquests 1.000 amenaçats que són de partits diversos, independents i simples servidors públics. Qui li exigeix ser coherent amb allò que va dir que faria i no fa és la majoria parlamentària que formen Junts pel Sí i la CUP. I qui en última instància li exigeix ser coherent suposo que són els votants als qui vostè va enganyar tan miserablement -excepte, és clar, tots aquells que, com vostè, no tinguin cap escrúpol-.

Ja n'hi ha prou d'agitar aquest fantasma del passat de Convergència, contra el que se sentien tan còmodes fent discursets. Ja n'hi ha prou!

Vostè el que fa és intentar fugir permanentment d'una realitat que és molt cruel amb vostè, perquè la deixa políticament despullada davant tota la societat. La deixa com el que és, una farsant. La deixa com el que és, una política sense cap escrúpol moral. I davant d'això la seva única resposta és aquesta permanent indecència des de la que encara intenta pontificar llençant la seva merda sobre els altres.

Però la realitat és molt tossuda. Es pot intentar maquillar. Es pot defugir un temps. Però no es pot ocultar sempre ni a tothom. Vostè està acabada, sra. Colau, perquè la seva farsa ja no hi ha manera de maquillar-la.
Farsant es lletreja C-O-L-A-U.



10 de set. 2017

Vespra de l'Onze 2017. Així estem i així arribarem a la independència

Vespra de l'Onze de Setembre del 2017. 
20 dies per al Referèndum sobre la Independència de Catalunya.

Vaig començar a militar a l'independentisme l'any 1984. Des de llavors, he fet moltes coses, he participat de molts projectes, he conegut moltíssima gent. Però el més important de tot és haver vist créixer el moviment fins el que és ara.

Estem a dies de decidir el nostre futur, perquè si una cosa està clara és que l'1-O decidim el nostre futur. O en sortim constituint l'Estat Català o serem esclafats. Jo tinc clar que estem a les portes de la independència, i que abans d'acabar l'any veurem néixer el nou Estat Català.

És curiós: en aquests 33 anys de militància independentista sempre havia cregut, he militat convençudament, que un dia veuria la Independència, però mai m'havia plantejat, mai m'havia imaginat, com serien aquests dies, aquest procés, pel que arribaríem a la independència.

I ara ja hi som. Ara els estem vivint. I m'entusiasma i enorgulleix com ho estem fent. Amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta convicció, amb aquesta seguretat com ho estem fent.

La foto que acompanya aquest post és de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), celebrada el desembre del 1985 a Barcelona. Em va tocar estar -com tantes altres vegades- al dispositiu de seguretat. A la CONSEO hi van acudir representants de totes les nacions sense estat de l'Europa Occidental: bascos, irlandesos, corsos, catalans, gallecs, sards, bretons, etc.

Bascos i irlandesos eren els "campions". En aquella època tenien del tot estructurat el que llavors se'n deia Moviments d'Alliberament Nacional. Mantenien el que semblava els feia estar per sobre de la resta, una lluita armada. Ells veien, visualitzaven, com seria el final dels seus processos: la lluita armada obligaria els estats opressors a seure i negociar la independència. I la independència arribaria per la necessitat dels estats de negociar un acord de pau. I ens miraven als catalans pel damunt l'espatlla, rotllo, aquests pardillos no saben el que és un autèntic moviment d'alliberament nacional.

Ara ens miren amb enveja. L'enveja de qui veu la força indestructible de la democràcia i de la no-violència. El gran patrimoni de l'independentisme català dels nostres dies ha estat i és l'absència de violència i la fe cega en la força de la democràcia.

Del 2012 ençà hem fet cada any manifestacions absolutament excepcionals, multitudinàries, i mai ni un paper al terra. Un exemple de civisme absolutament commovedor. Un orgull.

Amb aquest convenciment en la força de la democràcia hem arribat on avui som: a les portes de la independència. El nostre moviment ha anat creixent, fins fer-se majoritari socialment. I ha anat madurant, fent-se sòlid, fonamentant el seu caràcter, la seva personalitat, la seva manera de fer. I establint objectius i treballant per assolir-los.

M'ha resultat, mentre es treballava perquè tot això fos possible, molt repugnant tots aquests que des de presumptes posicions independentistes menyspreaven el que s'estava fent i incoaven el terme "processista" com equivalent a un insult. No hi ha res ni ningú que em mereixi un menyspreu més gran que qui pontifica insultantment els altres, els que treballen, els que sempre hi són, des de les seves atalaies d'una superioritat en les que nomé ells mateixos s'han autosituat. Hi ha veus que es respecten pel seu bagatge. N'hi ha que pel que aporten. Tots aquests que ens insultaven dient-nos processistes, tots junts, no podrien ni omplir un parell de línies de serveis a la Pàtria. Però ells s'autoinvestien d'aquesta superioritat de merda des de la que fer brometa, menystenir, als que treballaven, i a la seva feina, al seu treball.

Som on som perquè fins i tot en l'època més testimonial de l'independentisme, n'hi va haver que van formar part d'aquesta llarga cadena que ens ha unit als lluitadors independentistes de generacions prèvies. Hem esdevingut part de la cadena de transmissió de legitimitats, valor i lluita.

El precedent d'aquestes autoerigides en dives va ser allò del "tenim pressa". Com si el camí no formés indestriable de les nostres possibilitats d'assolir l'objectiu, d'arribar al nostre destí, a la independència.

Per sort la immensa majoria de la gent ha fet cas omís de les soflames de totes aquestes dives, i ha seguit treballant, treballant i treballant. Per sort la immensa majoria dels nostres polítics, del nostre Govern, fa anys que treballa, treballa i treballa per estar preparats per aquest moment. Això s'està veient. Ha estat un treball, la majoria de vegades, obligatòriament discret, silenciós.

Les dives i els "tenim pressa" associaven el treball diari, el compromís diari, la feina silenciosa... a no fer res o a una perversa voluntat d'enganyar la gent i d'estar demorant la cosa perquè no s'hi volia arribar.

L'únic "èxit" de totes aquestes dives sense cap full de serveis a la Pàtria, ha estat que l'unionisme, començant pels coscus i rabells, els hagi "comprat" això de "processista" com a insult. Quin orgull, he, xatos i xates...

Avui som on som. I hi som sòlidament, i gràcies a la feina i el compromís de moltíssima gent, lideratges, partits i entitats cíviques.

Com de sòlidament, com de convençudament, com de madurs hem arribat a aquest moment decisiu n'hem tingut un exemple avui a Valls, amb l'indecent escorcoll policial de la redacció del diari El Vallenc. La reacció de la gent ha estat excepcional i.... meravellosa. S'hi han concentrat massivament davant la seu custodiada per forces de la guàrdia civil. I ho han fet des d'un civisme exemplar i alhora amb una intel·ligència emocional de bandera. Veure la gent papereta en mà cantant "on estan les paperetes..." ha estat extraordinari. I veure'ls cantar, quan han marxat, el "passiu-bé i moltes gràcies", sublim.

No hi havia millor reacció possible. Hem fet el millor que podíem fer. Hem fet una cosa contra la qual l'estat espanyol ni té armes ni està preparat.

I així hem de seguir. L'Estat Espanyol sap que la seva única possibilitat d'aturar aquest procés és que hi hagi violència. És l'escenari en el que saben moure's, per al que estan preparats.

Però això no passarà. I ho hem demostrat abastament. Avui uns companys m'alertaven sobre la possibilitat d'infiltrats, provocadors, etc. La meva resposta ha estat clara: tenim tan absolutament interioritzat que el nostre moviment és cívic i pacífic, que no ens podem permetre ni un paper al terra, que a la primera que eventualment hi hagi algú que vulgui trencar (per descerebrat o per infiltrat) aquesta manera de fer, serà aïllat per la multitud. No tenen cap opció.

No tenen cap opció davant un Govern amb la determinació que està exhibint el nostre. No tenen cap opció davant un Parlament amb una majoria absoluta que actua tan intel·ligentment com ho hem fet aquests dies. No tenen cap possibilitat davant un país en el que en 48 hores 700 dels seus Ajuntaments s'han sumat a la convocatòria del referèndum, i també ho han fet més de 100.000 persones a títol individual i on més de 30.000 persones ja s'han apuntat de voluntaris tot i les amenaces de multes de 3.000 a 30.000€ de la Soraya i la brigada Aranzadi.

Contra tot això no té cap possibilitat la seva Guàrdia Civil escorcollant impremtes i redaccions de diaris. No té cap possibilitat el seu exèrcit de jutges i fiscals d'un estat podrit, on la separació de poders fa dies va saltar pels aires. No té cap possibilitat el seu autoritarisme repressiu i demofòbic, com representa aquest BOE amb més de 1.000 persones assenyalades, amenaçades, amb els seus noms i cognoms.

Al davant, un poble. Al davant, la democràcia. Al davant, el civisme. Al davant les urnes i les paperetes. Al davant, el compromís i la convicció.

Així estem. Així arribarem a l'1-O. Així votarem. Així evidenciarem davant tot el món que volem la independència. I així veurem néixer el nou Estat Català.

DONEC PERFICIAM

8 de set. 2017

1 any de SuperillaP9, 1 any de despotisme i de deliri colauer

Ara fa un any, tornant de vacances, em trobava -no sabia per què- que tot al barri anava pitjor que abans de les vacances. Llavors la propaganda colauer es va posar en marxa: "hem fet una prova pilot d'una Superilla al Poblenou".

No n'havia sentit parlar, d'això de la Superilla, ningú me n'havia informat. Ni jo ni cap altre veí. Bé, alguns sí, els 4 endollats colauers del barri, que ja havien rebut pisos de protecció oficial, feineta, "paguitas" i que havien decidit que pel seu carrer no passarien ni cotxes ni autobusos.



Van dir, els colauers, que a Barcelona hi havia moltes morts prematures, conseqüència de la contaminació. I així van decidir que pels seus carrers no hi passessin cotxes, que passessin per la resta de carrers del barri, així ells tindrien menys possibilitats de patir aquestes morts prematures. Si s'incrementava el risc -abans mínim- a la resta del barri, això a ells ja els hi era igual.

De la nit al dia, amb nocturnitat i mala fe, la majoria de veïns del Poblenou vam veure empitjorar les nostres condicions de vida, la nostra qualitat de vida. Els 4 colauers responien que la seva havia millorat, que podien fer sopar i cinema a la fresca, i que els respectéssim, que per això havien guanyat les eleccions municipals.

I així, els veïns de Tànger, de Pallars, de Pujades, de Llull, de Taulat, de Llacuna, de Badajoz, de Bilbao, etc. vèiem sumits els nostres carrers fins llavors tranquils, en un col·lapse permanent, més contaminació, més soroll i més fums dels que fins aleshores ningú havia tingut.

Els comerços, negocis i treballadors de la zona també es van veure ràpidament afectats, disminuint radicalment els seus ingressos. Alguns ja han tancat. I no són pocs els treballadors que viuen amb l'angoixa de veure perillar els seus llocs de treball. Però l'Ajuntament colauer els va dir que els escoltava molt, que els comprenia molt i que fent-se ressò de les seves preocupacions, havia decidit instal·lar quatre taules i els seus respectius bancs perquè els treballadors poguessin fer dinars de carmanyola.

Ara fa un any, davant les greus afectacions a la qualitat de vida de la immensa majoria dels veïns del Poblenou, es van començar a fer assemblees espontànies. I finalment, tots aquests veïns, vam formar la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou. L'Associació de Veïns del Poblenou, presidida i heredada per gent que anava a les llistes dels colauers deia que els problemes generats a la majoria de poblenovins no eren de la seva incumbència.

La nova Plataforma de veïns, la PASP9, va intentar fer sentir la veu dels veïns i que l'Ajuntament fos conscient de les greus afectacions que aquell deliri estava portant. Però l'Ajuntament va respondre que només era vàlida la participació que assumís com a bo el seu projecte. Davant aquesta situació la PASP9 va recollir milers de signatures entre els veïns del barri. I es van lliurar als responsables municipals, que van agrair aquella quantitat de fulls de signatura per l'ús que li podien donar de paper WC.

Els veïns vam seguir amb les nostres mobilitzacions. I vam tallar, durant molts matins i moltes tardes, diferents carrers del barri, per sensibilitzar tothom de les afectacions que la SIP9 havia generat i de com l'Ajuntament colauer ignorava els veïns. Però l'Ajuntament colauer només va riure i ens va aplaudir, tot dient que quants més carrers talléssim i més perjudiquéssim el trànsit (privat, públic i comercial) per a ells millor, perquè el seu objectiu és fer la vida impossible a tots els que agafin el cotxe.

Se'ls va intentar fer veure que el que havien fet havia perjudicat greument tot el transport públic en superfície del barri. I les rialles dels colauers encara ressonen en els veïns que els ho van anar a plantejar. Davant la seva estupefacció els van dir que ja els hi anava molt bé que l'actual transport públic en superfície fos ineficient. I això no els ho van dir, però es va entendre tot, el seu objectiu era que el transport públic de bus funcionés cada cop pitjor perquè d'aquesta manera la gent veiés en el tramvia, fins ara rebutjat per la majoria de veïns, la solució als seus problemes.

Ja fins al capdemunt, els veïns vàrem convocar una consulta veïnal sobre la Superilla. Hi van donar suport la majoria de partits polítics del Districte: PDECAT, ERC, C's i PP. Durant tot el mes de maig, milers de veïns van participar en la consulta i es van posicionar inequívocament contra la Superilla, un 80%.

Els colauers llavors van dir que de què els parlàvem. Se'ls va dir que ells s'havien presentat a les eleccions fent bandera de la participació veïnal, de l'empoderament dels veïns, dels referèndums veïnals. Però van insistir que no sabien de què els parlàvem, que no tenien ni idea de què era això de consultes veïnals ni de la participació veïnal. I que no atabaléssim.

Davant aquest descomunal frau els partits polítics que representen la majoria de veïns del barri van convocar un ple extraordinari del Districte per analitzar els resultats de la Consulta Veïnal i de la situació de la Superilla. Els colauers van dir que per a ells tota participació que no els hi doni la raó no existeix. El menyspreu i insult als veïns fou tan bèstia que partits tan radicalment diferents com PDECAT, ERC, C's i PP, van aprovar una moció en suport als veïns, i que exigia retirar la Superilla.

Els colauers van dir que si ells no votaven a favor no estaven obligats a complir cap moció que aprovés la majoria de representants dels veïns del barri. I que seguien curts de paper de WC i aquella moció els anava molt bé.


El mes de juliol vàrem presentar una petició adreçada a l'alcaldessa Colau que, transcorreguts 6 mesos, ens permetrà, a tots els veïns, comerciants i treballadors, interposar una demanda col·lectiva contra l'Ajuntament.

Si els colauers es pensaven que el seu control de l'associacionisme veïnal els permetia actuar despòticament, que els milers d'euros que es gasten en propagandistes i matonisme a les xarxes els asseguraven silenciar les crítiques, que menysprear sistemàticament els drets de participació veïnal els permetria executar pacíficament aquesta delirant actuació urbanística... estaven molt i molt equivocats.

El moviment veïnal al Poblenou és més viu que mai. Lluitarem sense treva per fer sentir la nostra veu, perquè sigui escoltada i perquè sigui respectada. Lluitarem per un barri de tots, contra el nepotisme municipal, contra aquesta pràctica despòtica i immoral de crear veïns de primera (amb drets i "privilegis") i veïns de segona, contra les afectacions que tan greument han empitjorat la qualitat de vida de la majoria del barri, i també -sempre els tenim presents- pels drets dels treballadors de la zona.

Els colauers van pensar tenien controlat el Poblenou, amb tots els seus tentacles i "paguitas", i van voler iniciar aquí la seva experimentació social. I s'han trobat un moviment de resposta que no para de créixer.

30 d’ag. 2017

Yo soy aquel... (sobre el SOMOS que consagra la Llei de Transitorietat)

Soy un monstruo, me dije para darme ánimos un día que me pilló así como bajo de defensas. Tenía ya veinte y pocos y no sabía responder a preguntas elementales.

En cuanto abría la boca siempre me econtraba con un "y tu de donde eres?". Dichoso acento. Pero cuál? El acento del renacuajo que creció en Lora del Río -Sevilla-, el del chaval que se hizo adolescente y joven en la ciudad satélite, en el barrio de San Ildefonso, en Cornellá? El acento murciano de mi padre? el acento terraltenc de mi madre? el acento garriguenc de mi abuela materna, con la que siempre tantas horas pasé?

Y yo qué sé de donde soy, si por mi lengua o acento tengo que decir que soy de alguna parte.


Y después claro, que te pregunten como te llamas y que tengas que pensar "y a este (o esta) qué le digo?". Que soy Paco? Que soy Francesc? Que soy Quico? Que soy Cisco? Que soy Francisco? Que soy Francisquito?

Hay tantas historias detrás de tantas maneras como me llaman que a veces quedaba pasmao, en silencio, sin responder. Yo soy aquél, hubiera cantado Raphael. Ese grande.

Yo crecí en una calle sin asfaltar. De las muchas que había en San Ildefonso. Pero nosotros teníamos lo que llamábamos "la montaña", justo donde acababa la calle sin asfaltar. Un montículo asalvajado de tierra enmedio la ciudad dominó. Ya veis. Pobres chavales "vamos a jugar a la montaña", decíamos, y era como un privilegio de los de la calle. Porque eso sí que lo teníamos, los de nuestra calle y los de "otras" calles. Vida en la calle, hasta el anochecer. Ahora "la montaña" es una escuela pública que construyó el primer ayuntamiento democrático, del PSUC. Y ya no hay calles sin asfaltar. 

En toda la calle sólo dos de los chavales sabíamos hablar en catalán. Una calle de unos nueve bloques de nueve pisos, con cuatro pisos por rellano. En el cole nada era diferente. El San Ildefonso. Enorme. Ahí estaba todo el barrio. En 8 años de EGB solamente un día un profesor nos dió una clase en catalán. Y para mi fué muy frustrante. Hizo una lista de palabras en castellano que teníamos que decir si sabíamos como eran en catalán. Una de las primeras era "bandeja", yo levanté rápido el brazo y dije "safata", a lo que me respondió con un NOOOOOO que aún me duele, "plata", me corrigió. Y ahí se acabó todo.

Pero eso me lo encontré el primer día de clase en el instituto. San Ildefonso se había convertido en la "ciutat trapera". En Cornellá solamente había un instituto. Y las bandas juveniles y las drogas marcaban la ley. Yo amenazaba por no ir por buen camino, así que mis padres me llevaron a vivir con mi abuela en Barcelona, para que pudiera ir al instituto en Sants. 

El profesor de catalán, ese primer día de instituto, apareció con un aire de autoridad que yo no tenía acostumbrado. Solemnemente nos dijo que para evaluar nuestro nivel hiciéramos una redacción de media página, sobre qué habíamos hecho en el verano. "En català?" pregunté. "En què vols fer-la, si és classe de català!" me reprendió severamente. Ya, pero yo no había hecho nunca clase "de català". Hoja en blanco. Boli. Saber qué decir y como decirlo en catalán, pero no tener ni idea de como escribirlo. Sensación de analfabeto total. El profesor flipó tanto conmigo que hizo venir a mis padres. Y se lo explicaron. El niño sabe hablar catalán porque su madre es catalana, pero viene de San Ildefonso, donde nunca nadie nos había enseñado nada en catalán.

El cruel sarcasmo de la situación era que mi padre, maestro de escuela, murciano, había sido detenido, allá por el 1974 o 75, denunciado por la directora de la escuela, catalanoparlante y catalana de generaciones, acusado de promover un manifiesto para que de alguna manera a los chavales de San Ildefonso también se nos enseñara el catalán.

Cuando la Policía Armada (los grises) fueron a detener a mi padre yo no sabía qué pasaba. Y de hecho no lo supe valorar hasta mucho después. Cuál era nuestra lengua propia no era lo que importaba. La de mi padre y la mía era el castellano, y la de la directora que lo denunció era el catalán. Las lenguas conviven. Las lenguas no son el problema, nunca lo han sido. El problema del catalán era -y es- un estado en contra. El catalán había sobrevivido a la derrota del 1714 y a su condena centenaria al ostracismo. Pero el catalán se hacía lengua viva en todos aquellos que la defendían, con independencia de su origen o lengua primera. Como mi padre, murciano, castellanohablante.

O como yo, que con el tiempo milité en la defensa del catalán, en La Crida a la Solidaritat. Y siempre después. El como yo, que mi lengua primera y durante tantísimos años única, el castellano, era un yo compartido. Con todos los chavales de la calle. Con todos los compañeros del cole.

Esta semana, la Llei de Transitorietat, ha establecido la cooficialidad de catalán y castellano. No podía ser de otra manera. Pero tenía que ser así. De entrada porque sería impensable que la independencia, querida para ampliar todos nuestros derechos, implicara el más mínimo retroceso en nuestros derechos lingüísticos. Pero, sobre todo, porque con este articulado jurídico se reconoce y da carta de naturaleza a la realidad del "somos" de nuestra Catalunya, de la Catalunya de hoy.

La independencia no es un proyecto anclado en un pasado mitificado. La independencia es un proyecto de la Catalunya de hoy, que la reconoce plenamente, y para la Catalunya de hoy. No la Catalunya del 1714, ni la de hace cien años. La Catalunya de hoy, en la que el castellano ha pasado a formar parte de nuestra identidad colectiva. Y de nuestro futuro. La convivencia lingüística ejemplar que se ha dado en Catalunya solamente se ha visto amenazada por la hostilidad del estado español, y eso, con la independencia, desaparecerá.

La independencia consagra, con la Llei de Transitorietat, el reconocimiento de nuestra realidad social, de orígenes y lingüística. Y la eleva a signo de identidad, a futuro, a oportunidades, a garantía plena de supervivencia en plenitud del catalán, junto al castellano, la que es la primera lengua de la mayoría de nuestra sociedad, entre los que me incluyo, entre los que incluyo a mi difunto padre, que estaría orgulloso de lo que estamos haciendo y de como lo estamos haciendo.

Gracias, muchas gracias, a todos los que han formulado este reconocimiento a lo que somos y queremos ser, a través de la Llei de Transitorietat.

Desde ese chaval que ya era por encima de cualquier acento. Desde ese chaval que ya era incluso compartiendo tantas identidades, lenguas y nombres. Gracias. Desde lo más profundo de esa mi calle, en San Ildefonso, sin asfaltar tantos años, desde esa montaña, hoy convertida, como metáfora del país, en escuela que lleva por nombre "Francesc Macià", gracias. Gracias por ser voz y lengua en igualdad. Gracias por elevar a norma fundacional este "somos" de nuestro presente y que tanto futuro tiene, porque es nuestro único futuro.

29 d’ag. 2017

Reprenent. A 5 setmanes del part més transcendent a Catalunya: L'ESTAT CATALÀ

Retorn a la quotidianitat dels horaris laborals. Altres anys fèiem servir aquella cosa d'haver aprofitat aquests dies de vacances per desconnectar. Però enguany, en la situació políticament excepcional que viu el país, això seria com un eufemisme. Com a molt hem alterat les nostres rutines, horaris i territoris. Però crec que ningú no ha desconnectat. El país i tots nosaltres estem tan "connectats" com ho estàvem al juliol. I a més, els fets viscuts, amb la tragèdia dels atemptats islamistes, encara ens han fet estar més connectats que mai.

D'aquí a dos diumenges estarem a les portes de l'Onze de setembre més decisiu des que el commemorem. I d'aquí a 5 diumenges, diumenge 1 d'Octubre del 2017, s'estaran obrint tots els col·legis electorals pel Referèndum sobre la independència de Catalunya.

5 setmanes en les que es decidirà el futur del nostre país. Les 5 setmanes més decisives de les nostres vides en termes polítics, de ciutadans d'aquest país anomenat Catalunya. Les 5 setmanes més intenses que mai haurem viscut, en les que sabem han de passar moltes coses i en les que. a més a més, poden passar-ne moltes d'altres que ara no podem ni tan sols intuir.

Diumenge 1 d'Octubre, si a les 09:00 del matí els col·legis electorals han obert per acollir la votació del referèndum, acaronarem la independència amb la punta dels dits. Com ha dit el President Puigdemont, si diumenge 1 d'Octubre guanya el Sí, negociarà amb l'Estat Espanyol una transició ràpida cap a la independència.

I aquests dies, aquesta expressió, aquesta voluntat del President Puigdemont, és més creïble que mai. Els tràgics esdeveniments que van omplir el nostre país de l'horror de la barbàrie islamista ens han demostrat, a nosaltres mateixos i a tot el món, que estem preparats per a la independència. Avui, després de l'excepcional manera com Catalunya (el nostre Govern, la nostra policia, les nostres policies, els nostres serveis d'emergència, els nostres serveis sanitaris, els nostres serveis administratius, de relacions exteriors, etc.) va gestionar l'atac terrorista de més abast que mai ha patit el nostre país, sabem que estem preparats per a tot. I el món també ho sap.

La crisi que va desencadenar la barbàrie islamista va ser resolta, en solitari, per Catalunya, per un país que, tot ell, actuava com un estat consolidat. L'Estat Espanyol no hi va ser, va desaparèixer. I en el temps transcorregut des dels atemptats, amb tot el que s'ha anat sabent, aquesta "desaparició" ha esdevingut una sospita fonamentada d'omissió del deure d'actuar, de coordinar, d'informar. Si Catalunya va fer més del que ningú pensava estàvem en condicions de fer, tot el que ara sabem ens indica que l'Estat Espanyol no va fer el que tocava. Potser no sabrem mai si amb mala fe o amb simple negligència. Però en termes penals, la negligència amb resultat de mort, com dissortadament és el cas, és punible.

La irrupció de la barbàrie islamista al nostre país deixa oberts molts interrogants. Interrogants que ara no podem abordar, però que ho haurem de fer. Ara només estem en condicions de que la nostra policia segueixi actuant amb l'eficàcia que ho ha fet. Però tot el que ha passat ens obliga a reflexionar sobre moltes coses, la majoria de les quals requereixen de disposar d'una estructura d'Estat per poder-hi fer alguna cosa: des de les polítiques d'immigració, el seu control i la seva gestió, fins a la participació plena del nostre país en totes les polítiques d'informació, policials i de defensa bastides amb els que són els nostres aliats, els països de l'Europa Occidental i els EUA.

Ara potser només estem en condicions de dir que no podem ser presoners ni un dia més de les polítiques de bonisme en relació a tots aquests temes, perquè això és una irresponsabilitat que no ens podem permetre. No ens rendirem mai a la barbàrie terrorista. No tenim por. Però tampoc no som uns beneïts. Ho hem demostrat, amb la contundència policial que ha evitat moltes més morts de les que dissortadament hem hagut de patir. I ho demostrarem en la resta de camps que incideixen en el que és el primer deure d'un Estat: garantir la vida i la seguretat dels seus ciutadans.

HONOR I GLÒRIA a la nostra Policia, al cos de Mossos d'Esquadra!

Ahir es va presentar el projecte de Llei de Transitorietat, la llei constitutiva de l'Estat Català. En el seu article 2 la llei constitueix l'Estat Català, que és allò substantiu. Situa la plena sobirania nacional en el poble català, i en remarca els principals elements adjectius, que acompanyen el substantiu: que serà en forma de República, que serà democràtic, que serà social i que serà de dret. Tot això és adjectiu. Allò substantiu és que la Llei de Transitorietat constitueix l'Estat Català. Li podríem haver dit, per tant, la Llei de creació de l'Estat Català.

En relació a aquest nou Estat que emergirà si el poble català assumeix la pròpia sobirania i es pronuncia a favor de la independència, la Llei de Transitorietat estableix jurídicament els elements fonamentals de la seva estructura orgànica de funcionament: poder executiu, legislatiu i judicial.

I, en el que és el seu altre objectiu fonamental, dota el nou Estat Català del corpus normatiu que ha de regular tot l'Estat en aquesta fase de transició que va des de la seva proclamació fins fer-se efectiva i complementar el procés constituent, en un procés que pot durar més d'un any.

És la norma que permet fer la independència amb una total seguretat jurídica per al nou Estat, per a la seva administració i per a tots els ciutadans. La seva entrada en vigor implicarà el pas d'una Llei a una altra Llei, de la subjecció a l'actual ordenament jurídic, a la subjecció al nou ordenament jurídic, el de l'Estat Català. Aquest nou ordenament tindrà moltes lleis i normatives de rang inferior que ja són pròpies ara, en la mesura que han emanat del Parlament de Catalunya o del nostre Govern, i establirà, en tot allò que no hi hagi una regulació pròpia, quines són les lleis internacionals a les que quedem subjectes i quines altres es declaren d'aplicació subsidiària fins que no hi hagi regulació pròpia.

És un fet cabdal, tot aquest, atès que implica una transició d'Ordre i de Llei. Sense cap desobediència. Sempre hi haurà una llei que caldrà obeir, sempre hi haurà un poder judicial per garantir es compleix i una policia per fer-la complir. No hi ha espai, per tant, en el nostre procés independentista, ni a l'anarquia, ni al desgovern, ni al descontrol, ni a la desobediència. En cap cas. La Llei de Transitorietat proclama i garanteix que el nou Estat Català neix sota els principis de seguretat jurídica, d'ordre i de llei.

És evident que la nostra independència, a un nivell intern, ens la juguem en la capacitat que tinguem de fer efectiu el compliment d'aquest nou ordenament jurídic. Des d'aquest punt de vista la gestió de la crisi provocada per les atrocitats del terrorisme islamista ens ha situat amb plenes garanties de poder fer efectiu en el nostre territori el compliment de les nostres lleis.

La regulació de tots aquests elements estructurals del nou Estat Català és un treball molt rigorós. És una llei que evidencia que les persones que l'han elaborada coneixen molt i molt bé els marcs normatius en els que ens hem de moure i els elements substancials del funcionament d'un estat. Només qui ignora com es funciona en els estats moderns pot criticar-la. I ja sabem que la ignorància sempre és molt atrevida.

A nivell personal voldria destacar la importància que té la cooficialitat de català i castellà. És tota una declaració de principis d'assumir quina és la nostra realitat nacional i de projectar en la norma bàsica -fins l'aprovació de la Constitució- aquest "nosaltres" que som.

En els propers dies o setmanes s'aprovarà també la llei del referèndum. Es farà no com un acte de propaganda, que sembla alguns és l'única mesura que tenen per a les coses, sinó de la manera que millor garanteixi sigui efectiva i més garanteixi els drets de tots. Des d'aquest punt de vista el Govern que presideix el MHP Puigdemont és tota una garantia que això es faci així. Rigor i solidesa. Res de xerrameca.

L'Estat Espanyol no es quedarà creuat de braços. A hores d'ara és difícil anticipar quina serà la seva resposta. En tot cas, la determinació del Govern pel referèndum garanteix la seva celebració. L'Estat Espanyol haurà de decidir si es liquida com estat democràtic o què fa.

Nosaltres el que farem serà ser-hi. Ser-hi sempre. Per a tot el que convingui. Sigui el que sigui. A les ordres del Govern.

I també d'acord a l'organització de la societat civil que està estructurada per canalitzar la nostra mobilització cívica, l'Assemblea Nacional Catalana, que ha fet, està fent i farà una feina excepcional.

Preparem-nos, doncs, perquè tenim l'Onze a tocar. Perquè el referèndum d'independència ja tothom té clar que se celebrarà. I perquè han començat les contraccions que anuncien el naixement del nou Estat Català.

5 setmanes. Les més intenses per al nostre país i per al seu futur. Les més importants per a les nostres vides i dels nostres fills.

DONEC PERFICIAM










31 de jul. 2017

ESTEM PREPARATS: Independència i Política de Defensa a Catalunya . Anàlisi de l'enquesta SEM/GESOP

Avui hem conegut els resultats d'una de les enquestes més importants, més necessàries i de la que més aprenentatges podem treure en aquest decisiu tram fins el referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre. M'estic referint, evidentment, a l'enquesta GESOP, encarregada per la Societat d’Estudis Militars (SEM), al voltant de la percepció social sobre la política de defensa en el futur Estat Català.

Els resultats de l'enquesta ens permeten descriure amb molta precisió quina és la voluntat de la nostra societat en relació als temes cabdals a partir dels quals Catalunya pot configurar la seva política de defensa. I la millor notícia possible és que la majoria de la societat catalana vol que la configurem en termes perfectament equiparables als que correspon a un país de l'Europa Occidental com és el nostre i dels nostres veïns i aliats.

La majoria de la societat catalana vol que la Catalunya independent disposi d'unes forces de defensa equiparables a les d'altres països europeus (47% vs 40% que no), unes forces armades que participin en missions de pau internacionals (70,9% vs 19% que no) i que seguim sent membres de l'OTAN (53% vs 30% que no). És, clarament, el retrat d'una societat madura, perfectament preparada per a la independència i plenament conscient de les nostres responsabilitat, tant internes (en relació al nostre propi país), com externes, amb els nostres aliats, en el context internacional.

És, a més, una dada sòlida, no només pels percentatges de majories que obté, sinó per la "qualitat" social i política que configura aquesta majoria: la seva transeversalitat. I també perquè s'obté en un context en el que en aquest país l'únic discurs que s'ha fet ha estat el de no tenir forces de defensa. Fins fa quatre dies, amb la presentació del llibre coral sobre com podria ser la política de defensa a una Catalunya independent, titulat precisament “Política de defensa i Estat propi”, aquest tema havia estat tabú, gairebé criminalitzat.

I l’enquesta ens diu: estem preparats, i sabrem estar a l’alçada!

Fixem-nos que voler o no voler tenir forces de defensa no és una qüestió ideològica, sinó profundament transversal: en una escala ideològica que contempla les posicions esquerra-centre esquerra-centre-centre dreta-dreta, el Sí és majoritari a totes les opcions i gairebé idèntic en %, amb una forquilla que va del 52,1% de més Sí entre els qui es defineixen de centre-esquerra fins el 48,2 de menys Sí, entre els de "esquerra". Amb prou feines 4 punts de diferència. Entre aquests dos valors se situen la resta d'opcions d'adscripció ideològica (51% dels de centre i centre dreta) i 49,3 dels de dreta.

El Sí a unes forces armades en una Catalunya independent també és majoritari entre els votants de tots els partits excepte els de la CUP. Els resultats %Sí / %No per partits són clars: 54/40,2 entre els votants de JxSí, 48,3/37 entre els del PSC, 46,1/45,8 entre els de CSQEP, 46/43,9 entre els de C's, 39,1/33,6 entre els del PP i finalment el 29,9/64,8 de la CUP.

Evidències en relació al procés en el que estem i que ens ha de portar al referèndum i, de guanyar el Sí, a la proclamació de la independència i la constitució de l'Estat català. 

- Els propers mesos, el temps que calgui, ens hem de centrar en fer la independència. No té cap mena de sentit que solapem un "procés constituent" al procés d'independència i de posada en marxa del nou Estat. Ens hem de centrar en el que és cabdal. I no ens hem de distreure en debats ideològics que inevitablement van associats a processos constituents, de models de país. Ara en tenim prou amb el corpus bàsic i fonamental, de democràcia i de drets humans, i amb la normativa catalana vigent, que hauria de seguir així fins finalitzar el procés de creació del nou Estat, i en tot cas les noves normatives que calgui fer amb caràcter urgent, haurien de tenir la màxima neutralitat ideològica.

Recordeu la constitució que va impulsar i elaborar el jutge Santi Vidal? Definia Catalunya com “un territori lliure d'exèrcit i forces armades". Doncs no, la primera vegada que s'ha preguntat als catalans sobre aquest tema, majoritàriament estan a favor de tenir unes forces armades pròpies. Per tant estalviem-nos debats estèrils. Aquests debats els haurem de tenir un cop finalitzi la fase de creació del nou Estat i iniciem el procés constituent.

- En el procés constituent del nou Estat Català hi hauran de participar tots els catalans, hagin estat a favor o en contra de la independència. Des del minut 1 del nou Estat, tots serem ciutadans de la nova República Catalana, i tots tindrem idèntic dret a participar en aquest procés constituent. No podem, en cap cas, tirar pel dret els del Sí en aquestes coses. I aquesta idea em porta a la següent reflexió, que crec que queda molt ben il·lustrada en aquesta enquesta.

La primera enquesta formulada i resposta en termes del nou país
Quan he llegit els resultats de l'enquesta he tingut una doble emoció. Primer, pels resultats. I segon, per la participació. És potser la primera vegada que s'ha fet seure a votants de totes les forces polítiques, de totes les ideologies, i no se'ls ha preguntat si votarien al referèndum i si votarien Sí/No.

Per primera vegada l'enquesta se situa en un escenari futur, i demana a l'enquestat que se situï en una Catalunya independent, i ens digui com se la imagina en relació a aquestes tres coses tan concretes: tenir o no tenir forces de defensa, seguir formant part de l'OTAN i intervenir en missions internacionals. I és brutal, perquè el % de resposta, en tothom, és altíssim. Poca gent s'ha refugiat en el no respondre, en el no sap, per fugir d'un escenari que ara mateix no li plau. Dit d’una altra manera: un votant del PSC o del PP pot estar en contra de la independència, però és prou responsable com per voler que una Catalunya independent formi part de l’OTAN. El matís és important i, per a mi, enormement cabdal. És un matís inclusiu, de país normal.

Ens hem de preparar per a aquest nou "nosaltres" que naixerà amb la independència.
De les tres preguntes, la que ha tingut uns resultats per a mi més sorprenents és la que plantejava als enquestats si volien que CAT seguís sent membre de l'OTAN. També hem hagut de sentir dir de tot, en relació a aquest tema, però la primera vegada que es pregunta a la gent els resultats són d'una rotunditat espectacular: un 53,1% que Sí i un 30,3% que No. És a dir, 23 punts de diferència a favor de romandre a l'OTAN.

I una vegada més una dada tremendament sòlida, perquè el Sí és majoritari en totes les ideologies (amb una forquilla del 64% els més favorables -els que s'ubiquen al centre- i del 50,6% on "menys" suport té el Sí, entre els d'esquerra). Però també és l'opció majoritària entre els votants de tots els partits polítics (excepte entre els de la CUP): 61,6/28,5 entre els de Junts pel Sí, 55,3/27,2 entre els del PSC, 54,3/26 entre els del PP, 53,8/37,9 entre els de C’s, 48/40,7 entre els de CSQEP, 38,4/53,1 entre els de la CUP

Això ens evidencia que el país que serem no el podem establir ara, quan l’estem fent, quan estem treballant per donar-nos l’oportunitat de poder decidir totes aquestes coses. Amb la independència es refarà absolutament tot l’espectre polític, es mourà molt, es reordenarà. El país d’avui és el que lluita per la independència. I el país de demà és el que gestionarà la llibertat guanyada per decidir com volem ser. Mentre tant, enquestes com la d’avui ens ensenyen que de vegades vivim atrapats en mites, falsos debats i estereotips. La societat catalana d’avui està preparada per a la independència, i és prou madura per ser conscient de tot el que implica, per responsabilitat, una bona política de defensa i complir amb els nostres compromisos amb els nostres aliats.

DONEC PERFICIAM