13 de febr. 2017

Federalisme i federalistes a Catalunya: mite o realitat?

Existeix el federalisme? Existeixen els federalistes? Són un mite o són una realitat? Si són una realitat... qui són? Com són? Què compartim amb ells? Per què ens pot interessar, com a independentistes, aprofundir en aquesta realitat?

Entenc que hi ha dues coses diferents:
- el federalisme com a concreció d'una proposta política identificable, tangible, mesurable, valorable
- els federalistes com a ubicació ideològica d'una part de la nostra societat

Per a mi el federalisme, com a expressió ordenada d'una idea i projecte polític no existeix. És un mite. No hi ha cap prova, no hi ha cap rastre de l'existència certa, en els nostres dies, a Catalunya, d'aquesta formulació política. I aquí ho deixo, aquest no és el tema de l'article d'avui.

Però en canvi quan estudiem a fons i al llarg dels anys la realitat demoscòpica que ens projecten les enquestes hem de concloure que els que sí existeixen són els federalistes. Els federalistes són una realitat.

Per què si el federalisme és un mite, els federalistes són una realitat?

El Centre d'Estudis d'Opinió, en el seu Baròmetre d'Opinió Política, planteja des de fa molts anys, en el capítol de les relacions Catalunya-Espanya, una mateixa pregunta, amb una resposta múltiple tancada:

Creu que Catalunya hauria de ser:
- Una regió d'Espanya
- Una Comunitat Autònoma d'Espanya
- Un Estat dins una Espanya Federal
- Un Estat independent


No hi ha cap causa-efecte, cap cadena de fets i propostes que puguin fer identificable un projecte polític federalista, però 1/4 part de la societat catalana, de manera sistemàtica al llarg dels anys, es posiciona com que allò que voldria per a Catalunya és que fos un Estat dins una Espanya federal.

1/4 part són molts. Moltíssims. Oscil·la entre el 27% i el 22% dels enquestats, i es disputa la segona posició, amb un nombre de partidaris similar, amb els que volen que Catalunya segueixi sent una Comunitat Autònoma d'Espanya. De fa anys en aquesta resposta múltiple els partidaris que Catalunya sigui un Estat independent són els majoritaris, el 40% de la societat. L'unionisme més ranci, que fins i tot nega l'autonomia associada a ser Comunitat Autònoma, es refugia en l'opció "una regió d'Espanya", i són entre el 4% i el 5% de la nostra societat. Són dades molt estables en el temps.

Des d'un punt de vista independentista té molt sentit, per tant, interrogar-se al voltant d'aquesta realitat, de l'existència dels "federalistes".

Hi ha tres grans identificacions majoritàries en aquest col·lectiu que són les que d'alguna manera ens poden aproximar a com són, què pensen, què volen, què temen, què comparteixen amb els independentistes, què no, etc:

- la seva valoració del nivell d'autonomia assolit per Catalunya
- el seu posicionament en un hipotètic referèndum d'independència
- la seva autodefinició en termes identitaris

La immensa majoria dels qui s'ubiquen en el federalisme, un 70%, creuen que Catalunya té un nivell d'autonomia insuficient.

Aquesta dada -vet aquí també la seva importància- implica un diagnòstic compartit amb els independentistes. Tots dos pensem que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia.

La diferència és la "solució" política a aquesta insatisfacció. Els independentistes la volem resoldre via ser un Estat independent i els federalistes via ser un Estat dins una Espanya federal.

A la vista d'això la pregunta inevitable és, i en el cas d'un referèndum per la independència, és a dir, davant una pregunta de resposta dicotòmica (Sí/No), què farien els "federalistes"? Doncs bé, aquí, de mitjana, tenim que únicament un 20% dels "federalistes" votarien Sí a la independència, mentre un 72% votarien en contra.

Què és el que porta que un col·lectiu, amb el que els independentistes compartim diagnòstic (el nivell d'autonomia de Catalunya és insuficient), tinguem solucions tan diferents?
Molts em direu pesat, però jo sempre acudeixo al que és el factor clau per estar en el Sí o en el No a la independència: la percepció que es tingui que el nostre nivell de vida serà millor, igual o pitjor que ara. I no falla, i aquí tampoc no ens falla: mentre que entre els qui volen que Catalunya sigui un Estat independent el 80% creuen que el nivell de vida milloraria amb la independència, entre els federalistes només un 26% creuen que milloraria, mentre que un 22% creuen seguiria igual que ara i un 37% que empitjoraria.

I és que aquesta és una de les grans claus de tot plegat. La percepció sobre el nivell de vida amb la independència. I quan dic que fa més d'un any que hem deixat de fer independentisme em refereixo a això, a que hem deixat d'explicar els beneficis de la independència i portem, des del 28S, atrapats en debats absolutament estèrils, improductius o fins i tot lesius per als nostres interessos com a independentistes.

Se'n recordeu d'aquells temps quan l'independentisme creixia a partir dels informes del Col·lectiu Wilson, dels treballs sobre infraestructures d'acadèmics com en Ramon Tremosa o en Germà Bel, de l'explicació pedagògica del que és l'espoli fiscal, de per què les pensions estaran més garantides en un estat independent que en una Espanya que devora tots els seus recursos i estalvis, etc etc etc ????

Quan deixes de tenir en el centre del discurs que patim anualment un espoli del 8% del nostre PIB, que implica al voltant de 16.000 milions d'euros que paguem amb els nostres impostos i que es queda l'estat espanyol, que no només no ens els retorna, sinó que els fagocita i gestiona amb un indissimulat interès en lesionar els interessos de Catalunya, i tot el debat se centra en si encara saquegem tributàriament més les nostres classes mitjanes a major glòria de la tresoreria del sr. Montoro... quan tot això passa és quan deixem de fer independentisme.

A això cal afegir-hi que hi ha, a més, una visió massa simplista sobre qui són "els federalistes", és a dir, sobre com són ideològicament o ubicats en funció del seu vot. 
 Tothom pensa que els qui volen ser un Estat dins una Espanya federal són els votants del PSC i CSQEP. I sí, d'alguna manera és cert: per als votants de CSQEP aquesta solució és la majoritària davant les altres possibles, i a nivell de PSC la segona. Però aquesta podríem dir "autoubicació" en aquestes dues forces polítiques ens amaga una realitat molt més diversa, i quan hi gratem, ens pot portar a alguna sorpresa, com p.ex. que és la segona opció preferida dels votants de C's, i que si projectem el seu percentatge sobre el total de vots que van tenir el 27S veiem que tenen, més o menys, la mateixa força, volum, que els de CSQEP. 
 
I igual passa amb el % de votants de Junts pel Sí que en resposta múltiple opten per un Estat dins una Espanya federal, que acaben sent el mateix volum o superior que els de CSQEP.

Les costures del que implica fer creïble que en una Catalunya independent el nivell de vida seria millor no són tan elàstiques com alguns pensen. Tot el que impliqui estirar-les ideològicament cap a una banda, per satisfer una hipotètica bossa de vots, ens pot fer perdre, automàticament, un altra bossa de similar o superior.

Independència i identitats compartides
El tercer gran element que explica com són els nostres "federalistes" és un altre clàssic del que vinc defensant des de sempre: la independència de Catalunya és només possible assumint i projectant la nostra realitat del nostre sentiment d'identitats compartides. I del seu extraordinari potencial de futur.

Entre els federalistes, un 86% es defineixen, en termes d'identitat nacional, des d'una identitat compartida: tan català com espanyol, més català que espanyol o més espanyol que català. Sí, un 86%, ho heu llegit bé.

Aquesta autodefinició identitària en termes d'identitat compartida no és exclusiva dels federalistes. Més d'un 40% dels independentistes s'expressen també en idèntics termes d'identitat compartida.

La identitat compartida, i tot el que implica (llengua, cultura, origen, etc.) és per tant, un tema clau si volem assolir la independència. Un tema que cal gestionar molt lluny dels Koiné i companyia, i molt aprop de la plena assumpció de la nostra realitat d'orígens, lingüística, cultural, per a potenciar-la com un dels grans bagatges del nou estat català.

Fixem-nos en la següent seqüència sobre allò que defineix com són els nostres federalistes: un 70% consideren tenim un nivell insuficient d'autonomia, un 72% votarien en contra de la independència i un 86% tenen un sentiment d'identitat compartida.

No podríem aproximar-nos a la realitat d'aquest col·lectiu també des del punt de vista que potser la independència els està provocant algun tipus de temor en relació a aquest sentiment d'identitat compartida que expressen?
Jo crec que sí. Jo crec que tan important o més com convèncer a aquest 37% de federalistes que creuen que en una Catalunya independent empitjoraria el nostre nivell de vida hi hem de situar gestionar amb convenciment que el nou estat català no només serà plenament respectuós amb totes les implicacions que es deriven de les nostres identitats compartides, sinó que aquesta realitat és l'ànima del nostre ser i un potencial de futur extraordinari.

10 de febr. 2017

MUSIC FOR THE MASSES (comportament polític joves 18-24 anys)

Dilluns passat, dilluns 6F hi va haver una concentració espectacular de persones per donar suport als encausats pel 9N. Unes 45.000 persones es van aplegar al voltant del TSJC un dilluns feiner d'hivern, fred i ventós.

L'èxit de mobilització fou evident. Tanmateix, molta gent es preguntà "on són els joves?". El cert és que per a una mobilització tan massiva com aquella el que més sorprenia era l'absència de gent jove. "On són els universitaris" deien altres, entenent que hi havia poquíssima gent del que podem considerar franja universitària/jove dels 18 als 24 anys.

Això és així.

Després del 27S l'ANC ens va demanar -a mi i a uns altres companys professors d'universitat- si podíem ajudar a identificar jaciments de vot a favor del Sí. Vam estar-hi treballant molts mesos. Entre les conclusions a les que vam arribar a partir d'un exhaustiu estudi de dades demoscòpiques i de resultats electorals és que aquest col·lectiu "jove", d'entre 18 i 24 anys presentava un comportament polític davant la independència atípic, sobre el que calia aprofundir.

En què ens vam basar aleshores per fer aquesta anàlisi que ara d'una manera visualment tan perceptible s'ha posat de manifest amb la mobilització del 6F?


Detectàvem uns trets diferencials molt singulars en relació a la resta de franges d'edat amb les que analitzàvem el comportament social:
  •  la seva abstenció política triplicava la de la resta de franges d'edat. Es declaraven abstencionistes en un 27,5%, mentre en la resta de franges d'edat l'abstencionisme declarat era del 10,75%
  •  un 89% d'aquest col·lectiu "jove" ha nascut a Catalunya, dada que contrasta amb per exemple la del col·lectiu de majors de 64 anys, entre els quals només un 49% ha nascut a Catalunya
  • el lloc de naixement, com ja s'ha estudiat abastament, és un factor molt predictiu del posicionament davant la independència. Globalment analitzat, entre els nascuts a Catalunya el suport a la independència és clarament majoritari, mentre entre els nascuts fora de Catalunya el No a la independència és el posicionament majoritari. Des d'aquest punt de vista el col·lectiu jove presentava un altre tret diferencial molt clar: el suport a la independència és 10 punts superior al que es dona entre la població major de 64 anys, però és que entre el col·lectiu jove els nascuts a Catalunya són 40 punts més que els nascuts a Catalunya de la franja d'edat +64 anys.
Una altra manera amb la que ens vam aproximar a la singularitat del comportament polític del col·lectiu jove fou a partir de la singularitat del seu sentiment d'identitat. 
En una escala de 0 a 10, on el 0 seria únicament espanyol i el 10 únicament català, un 40% dels joves 18-24 anys se situaven en el 5, i un 65% responien amb una identificació identitària compartida catalana/espanyola, en l'escala igual espanyol que català, més espanyol que català, més català que espanyol. Són, clarament, el col·lectiu que presenta un major sentiment d'identitat compartida malgrat la seva homogeneïtat pel que fa al lloc de neixement, escolarització, etc.

Dada que, d'altra banda, destrueix per si sola tota la manipulació unionista en relació al paper de conformació identitària de la nostra escola. És mentida, i les dades aquestes posen de manifest la repugnant acusació unionista envers la nostra escola i els nostres mestres.

Finalment, en termes de projecció política de Catalunya, entesa com un subjecte polític, el col·lectiu jove 18-24 anys també presentava unes singularitats molt acusades.
  • D'entre totes les franges d'edat, aquests joves són els que en un major percentatge creuen que ja hem assolit un nivell suficient d'autonomia (un 28% així ho manifesten).
  • Són també la franja d'edat que més es posicionen volen seguir sent una "comunitat autònoma", amb un 34%, en la pregunta multiopció que contempla ser una regió d'Espanya, una Comunitat Autònoma, un Estat dins uns Espanya Federal o un Estat independent. En consonància amb aquest "conformisme" majoritari (34%) amb voler seguir sent una comunitat autònoma, són la franja d'edat on la cosa "federalista" (un estat dins una espanya federal) és més baix: només un 14%.
  • I la dada que acaba de configurar la singularitat del comportament polític de la franja d'edat dels joves entre 18 i 24 anys és la que ho fa tot més difícil d'entendre: són la franja d'edat amb menys por a la independència. Fins ara sempre hem pogut observar com un dels factors que "frenen" qualsevol opció de donar suport a la independència és la por al que pot passar, la incertesa sobre el que implicarà, tant en relació a la UE, a l'evolució econòmica, les pensions, etc, en definitiva sobre el nivell de vida amb la independència. Doncs bé, aquest col·lectiu d'entre 18-24 anys és el que percentualment menys gent creu que el nostre nivell de vida amb la independència empitjoraria: només ho pensa un 25,5%, el percentatge més baix de totes les franges d'edat.
Així doncs, ens trobem davant un col·lectiu que la pràctica totalitat ha nascut a Catalunya i ha estat educat en el model escolar català, però és el col·lectiu que presenta un major percentatge d'identitat compartida. I són, alhora, els menys vulnerables a les campanyes de la por, són els que menys pensen que amb la indy podria empitjorar el nostre nivell de vida, però tanmateix són els més "complaents" amb l'estatus quo actual, ja sigui perquè són la franja d'edat que més creu hem assolit un nivell suficient d'autonomia com perquè són la franja d'edat que més vol seguir sent una Comunitat Autònoma.

El que va passar el 6F, de l'escassa presència jove, no ha estat una sorpresa per a cap dels que fa temps estem estudiant el comportament social davant la independència. Dit això, sí que segueix sent una sorpresa per als que més ho hem estudiat i compartit, que amb tants anys que fa que estem avisant, no s'hagin fet accions específiques, campanyes singulars, per tal de fer possible visualitzar entre aquesta franja d'edat tots els elements positius que sabem comporta la independència davant l'alternativa de seguir com fins ara.

Pensem-hi, treballem totes les dades que calgui -encara-, però, sobretot, actuem amb intel·ligència per visualitzar la independència com l'opció de futur entre els diferents col·lectius que, com aquests joves entre 18-24 anys, encara no ho veuen així majoritàriament. Cal ser intel·ligents amb les campanyes. Cal identificar correctament els públics als que ens volem adreçar, els missatges que els volem fer arribar i els mitjans a través dels quals els hi volem fer arribar. 

MUSIC FOR THE MASSES
DONEC PERFICIAM

7 de febr. 2017

Al voltant de tot el molt que va del 9N 2014 al 6F 2017


Han estat poc més de dos anys. Però ens sembla una eternitat. Han estat poc més de dos anys, en els que s'ha avançat de manera determinant cap a la independència, en els que han passat moltíssimes coses, però també 2 anys en els que per a alguns, cada cop més minoritaris, tot (en ells) segueix igual.

1. Comencem pel final, per on som ara mateix, pel 6F
Són quarts de vuit del matí d'un dilluns feiner, fred i ventós. Els qui el 9N eren el President de la Generalitat, la seva vicepresidenta i la consellera d'Ensenyament, el MHP Artur Mas i les HC Joana Ortega i Irene Rigau són, altre cop, dins del Palau de la Generalitat. Han estat rebuts per l'actual President, el MHP Puigdemont, tot el Govern de la Generalitat, format per integrants de la força política Junts pel Sí, que ha sumat l'antiga CDC, ERC, els hereus d'Unió i molts independents de tot signe. També hi ha els diputats de Junts pel Sí, personalitats diverses... i més de 500 alcaldes.

A les 08:15 inicien la marxa, solemne, pels carrers de la ciutat vella de Barcelona cap al TSJC, al Passeig Lluís Companys. Mas, Ortega i Rigau seuen a la banqueta dels acusats per posar les urnes el 9N, ara fa poc més de dos anys.

Més de 45.000 persones omplen els carrers al llarg del seu recorregut. Han estat convocats per l'ANC, Òmnium i altres entitats de la societat civil, que són les que continuen mantenint la tensió mobilitzadora del país, la que va donar origen al procés com ara l'entenem, a partir de la mani de l'Onze del 2012.

No ha passat res i ha passat molt, des d'aquell Onze del 2012. L'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, camina, aquest matí fred del 6F del 2017, al costat dels presidents Mas i Puigdemont, però ho fa en qualitat de Presidenta del Parlament. Ella també ha anat a les llistes de Junts pel Sí les eleccions del 27S. I ella també està imputada dins la ferotge campanya de persecució judicial del sobiranisme iniciada pel Govern espanyol. La Presidenta del Parlament i de fet tota la Mesa, s'enfronten a un procés penal per haver permès un debat al Parlament.

Darrere del President Mas s'hi distingeix Francesc Homs, aleshores (el 9N) conseller de Presidència. Avui és diputat al Congrés espanyol, i també està processat pel Tribunal Suprem. El congrés va tramitar el seu suplicatori a velocitat de vertigen i en secret, per tal que també s'assegués al banc dels acusats pel 9N.

L'última setmana de gener, davant la ferma voluntat del Govern català de convocar un referèndum per la independència, vinculant, aquest 2017, el Govern espanyol va respondre de l'única manera que sap: amenaçant, prohibint. "Precintarem les urnes", clamen. Encara ressonen les paraules de Rajoy, mesos abans del 9N dient que no hi hauria urnes. I com en un altre eco del 9N, aquesta setmana prèvia del 6F amenacen amb intervenir la conselleria d'Ensenyament per no poder votar a les escoles.

La criminalització de l'independentisme promoguda pel Gobierno de España des del 9N abasta ja més de 400 electes catalans investigats i/o imputats.

Quan la comitiva que encapçalen les imputats pel 9N i el Govern arriba a les portes del palau de justícia on té la seu el TSJC són les nou tocades. La multitud crida "no esteu sols, no esteu sols" i "in, inde, independència". Mas, Ortega i Rigau finalment s'asseuen al banc dels acusats d'aquest judici-farsa. Tothom sap que la sentència està escrita abans de l'inici. I el tribunal ni tan sols s'ha preocupat de mantenir una aparença de neutralitat: ha rebutjat testimonis clau de la defensa, assetja permanentment els acusats, i ajuda i permet tot a la fiscalia i l'acusació particular. El CGPJ, en un gest de clares connotacions colonialistes, ja s'ha preocupat a més de deixar entrar a la sala només qui ells han volgut, per més que no tinguessin cap relació directa ni amb els acusats ni amb les acusacions.

És dilluns dia 6 de febrer del 2017. Un dilluns fred i ventós. Com en una metàfora escrita pel destí, la ventada s'emporta la bandera espanyola que presideix la seu del TSJC, i la deixa penjant d'un petit fil. Acabem d'iniciar el tram final del procés independentista com l'hem conegut fins ara. Un tram final que en els propers mesos ens ha de portar a l'aprovació de les lleis de transició nacional, que permetin un marc legal propi per celebrar un referèndum vinculant per la independència durant la segona quinzena de setembre.

Però en aquest tram final encara han de passar moltes coses, en una seqüència de fets absolutament taquicàrdica, de manera que en qualsevol moment els esdeveniments es poden precipitar, al marge de la planificació anunciada pel govern.

En aquests mesos, la successió de judicis contra els responsables del procés pot col·lapsar democràticament l'Estat i pot provocar un fet que esdevindrà un "acte de sobirania" que ens convertirà, de facto, en un país independent, i llavors es precipitarà el xoc amb l'estat per la capacitat d'exercir la sobirania a Catalunya. Si és el Govern de la Generalitat, el Parlament i la gent que aconseguim que la sobirania sigui la nostra, haurem guanyat. Si l'Estat imposa uns mecanismes coercitius i repressius tals que vinclen la resistència catalana, i imposen la seva sobirania, hauran guanyat ells. I tot això ho viurem i ho lluitarem els propers mesos.

Ja ho vaig escriure. Crec que l'acte de sobirania del que parlo és molt fàcil estigui vinculat al procés contra la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell. Si el procés penal la inhabilita, però segueix exercint les seves funcions de Presidenta del parlament, s'haurà produït aquest acte de sobirania que ho desencadeni tot.

2. Salt en el temps al 9N 2014
El 9N tots els recordem com un dia històric, dels més intensos, irrepetibles i màgics que tots els que hi vàrem participar podem recordar. Un dia de gran importància per a Catalunya i per a la causa de la seva llibertat. I el major acte de desobediència que mai hem fet i que probablement mai s'hagi fet a Europa.

Però la festa no és mai completa. En una aliança tàcita que ja és històrica (simplement pel fet que es repeteix sempre), tant des de l'estat espanyol com des dels sectors més estupendistes a Catalunya, es va intentar devaluar a qualsevol preu el que fou el 9N.

L'intent de ridiculitzar-lo de l'unionisme ràpidament va xocar amb la realitat i l'impacte que va tenir el 9N, de manera que es van passar a la seva via preferida, la repressiva.

Pel que fa als nostres estupendistes, que ara amb motiu del judici del 9N han tingut la barra de seguir intoxicant, convé repassar una miqueta, sense acritud, la cadena de fets d'aquell 9N, com hi arribem.

Perquè el 9N és un èxit brutal, però s'hi arriba de manera "tempestuosa". La darrera reunió que es convoca dels partits que han començat donant-hi suport és després de l'estiu 2014, al Palau de Pedralbes. I va anar fatal. Tan malament que el 9N va estar a punt de saltar pels aires. ERC s'ha aixecat de la taula i ICV-EUA l'abandona i deixa de donar-hi suport. El 9N se salva només perquè hi ha dues persones admirables que creuen en el que s'està fent i que avantposen la confiança en el fer a la desconfiança destructiva: són el President Artur Mas i David Fernández. Com que aleshores ja ho vaig escriure, ara no em fa cap recança tornar-hi: és el compromís i la gran alçada de mires, visió estratègica i capacitat política de David Fernández el que salva i permet el 9N. Si s'arriba a aixecar de la taula en David no hi hauria hagut cap 9N.

David Fernández és, alhora, el millor i el pitjor que li ha passat a la CUP. El millor perquè sense cap mena de dubte ha estat un dels més brillants diputats que hi ha hagut al Parlament de Catalunya. I el pitjor perquè ho va fer tan bé que es va guanyar la confiança, respecte i vot de moltíssima gent... que va anar a una CUP en la que ja no hi era David Fernández i que apareixia controlada pels seus elements més extrems i sectaris, com s'ha vist en aquest any i pico que portem de legislatura.

En el que és un dels misteris més grans d'aquesta etapa política a Catalunya, ERC havia perdut la confiança en el President Mas, i tot el que proposava ho veien com una traïció, com una reculada, com sospitós. I això va estar a punt d'engegar-ho tot a la merda. Per sort aquesta sembla ara una etapa mínimament superada. Sense haver-la superat no estaríem on estem. Aquesta és una de les grans diferències entre la situació del 9N i la del 6F. Tot i que encara queden alguns "cadàvers" a l'armari...

L'altra gran diferència amb el 9N és que ja no hi són ni se'ls espera ni a Unió ni a aquella ICV-EUA. I per més que els Comuns segueixen actuant com els grans hereus de "la puta i la ramoneta" convergent, ja no tenen cap capacitat d'intoxicar el procés i d'arrencar, per allò de sumar el màxim, compromisos que desvirtuessin el que fèiem, com va ser la pregunta del 9N.

En el capítol de semblances dels dos moments ens trobem els il·luminats. S'havia de ser i s'ha de ser un total il·luminat per menystenir o voler minimitzar el potencial repressiu de l'Estat. Un dels grans èxits del 9N fou la capacitat de sortejar la repressió estatal, els seus intents d'impedir que es pogués fer. Aquests il·luminats, aquests estupendistes també ignoren, no volen veure, la realitat del país que som. A aquell 9N s'hi arriba com s'hi arriba, també amb moltes decepcions, com els clamorosos silencis de moltíssims ajuntaments, de tot el ventall polític i de partits implicats, i quan dic tots vull dir tots, quan van ser requerits a formar part de l'estructura organitzativa de la consulta. Aquest posar-se de perfil en el moment clau, que si es fes pública la llista avergonyiria més d'un i de dos, és el que va motivar el Govern a "tirar" de l'estructura d'escoles i instituts per poder fer el 9N. Per això ahir qui seu a la banqueta d'acusats és la consellera Rigau, i no alcaldes.

I també s'ha de ser molt miserable per fer veure que no passava res entre el funcionariat ni se'ls feia incórrer en cap risc, quan sí passava i planava sobre ells una amenaça. Per això fou tan admirable la logística de voluntaris i d'intendència (ordinadors, programari, paperetes) que es va muntar per no posar en risc als funcionaris. Per això a la banqueta d'acusats hi ha na Joana Ortega i hi haurà en Quico Homs, i no hi haurà cap funcionari, cap treballador públic.

Però tot això als estupendistes se'ls hi en fot, els hi és igual. Ells, la majoria dels quals no podrien ni omplir una sola línia del seu CV amb serveis a la Pàtria, ho saben tot i ho menyspreen tot i a tothom. Això sí, no els vagis a buscar per a res, que no els trobaràs.

3, Lliçons del 9N que s'han assumit per al referèndum 2017
Tot en el 9N va ser per a mi perfecte? No. Com a 9N va ser extraordinari. Però al meu entendre, i així ho vaig escriure, va faltar assumir amb més claredat el resultat. No només havíem de reivindicar el 9N, sinó el seu resultat. I això al meu entendre no es va fer prou.

Vol dir això convertir-lo en vinculant? No. Això ja se sabia que no ho era. Però sí que tenia, el resultat, un enorme valor.

Mas, en una decisió al meu entendre molt encertada sí que va fer una cosa que ja estava molt parlada:  Hem pogut fer el 9N, i ara, amb aquest bagatge a l'esquena, hem de rematar la jugada, amb unes eleccions plebiscitàries.

I així ho va proposar en una conferència a finals del mes de novembre del 2014. Unes eleccions d'aquest tipus eren estríctament instrumentals. Es tractava d'aprofitar la legalitat d'unes eleccions autonòmiques per fer un plantejament en termes de Sí/No a la independència, no d'eleccions partidistes autonòmiques habituals.

La jugada era mestra. I aprofitant l'onada triomfadora, el monumental impacte del 9N, configurar una candidatura excepcional pel Sí que permetés, si guanyava clarament, proclamar la independència.

Però ERC seguia atrapada en les desconfiances. I es van perdre uns mesos providencials, determinants, fins que no es va assolir, l'estiu del 2015, un acord que va permetre fer les eleccions del 27S.

Menteixen, per tant, els qui lleven valor al 9N, el va tenir i enorme. I menteixen també, per omissió, quan no reconeixen que el pla "9N i immediatament eleccions plebiscitàries" no es va poder executar, i d'aquest mal n'han derivat molts altres dels que ara patim. Perquè al 27S s'hi va arribar després de mesos de desgast horrorós de l'independentisme. Vam deixar esmicolar aquell tresor, vam deixar esmunyir entre els nostres dits tot el valor i potencial polític del 9N. I aquest va ser el gran problema, no el que fou ni com es feu el 9N.

Després del 9N i del 27S el referèndum, ara, es planteja en uns termes definitius: serà transparent quines conseqüències tindrà el resultat. Seran transparents les regles de joc i tothom sabrà què passarà si s'assoleixen els resultats: que es proclamarà la independència i que entrarà en vigor el nou marc legal que farà possible la transició nacional per convertir-nos en un estat independent.

Tornem al de sempre: res d'això ni serà fàcil ni ens ho regalaran. Tot el contrari, ens ho posaran molt i molt difícil. I com que l'Estat espanyol és perfectament conscient que estem davant el moviment definitiu per fer la independència, crec que hi abocarà tot el seu potencial repressiu, que és molt. Només els il·luminats i estupendistes poden minimitzar aquest fet i les conseqüències que pot tenir.

Això vol dir que, sobretot, el que ens cal des d'avui fins el moment definitiu és molta intel·ligència, actuar amb tanta audàcia com enginy, sagacitat, criteri... Vale, Abad, i això què vol dir, us podeu preguntar. Al meu entendre això es materialitza en que allò que ara mateix allò hauria de prevaldre sobre qualsevol altra cosa és el debat discret i l'acord sobre els elements substancials que cal que es donin per assegurar-nos poder fer el referèndum i assegurar-ne l'èxit democràtic:

- és nuclear l'acord en relació als diferents escenaris possibles per fer el referèndum. Cal estudiar-los tots i cal estar preparats per poder-los executar tots, fugint de l'acció repressora de l'Estat

- cal assegurar els mecanismes de garantia democràtica, credibilitat i fiabilitat del procés democràtic, tant internament com, fonamental, internacionalment.

- cal fer el referèndum quan nosaltres pensem que és millor fer-lo, no quan l'acció dels altres ens hi porti. En aquest sentit, si ens creiem que és el referèndum definitiu, i que si assolim el resultat previst s'inicia el procés de desconexió amb la declaració d'independència, etc. ens hem d'assegurar de fer-ho quan internament estem preparats per assumir tot això. Avui mateix el company Lluís Salvadó, responsable de la Hisenda Nacional Catalana, explicava que a partir de l'1 de setembre estarem preparats per gestionar tots els grans impostos. És un tema cabdal, aquest, determinant per quan fer el referèndum.

Perquè el que està a les antípodes del que dic hem d'assegurar és la frivolitat de fer servir el referèndum per marcar quota de pantalla política. Trobo absurd de parlar de dates com si estiguéssim a la subhasta del peix, que si març, que si abril, que si abans de l'estiu. Per favor, senyors, una mica de rigor. Parleu, i tan discretament com sigui possible, de les condicions per l'èxit del referèndum, no de la primera ocurrència que us vingui al cap, com pot ser proposar una data sense haver analitzat res en relació a les condicions que calen per assegurar-ne l'èxit.

El gran element de confiança que tinc és la determinació del Govern, la seva cohesió i la força que té Junts pel Sí. Al costat d'això, la mobilització extraordinària que segueix demostrant la societat civil, com ha quedat palès aquest 6F.

Per acabar, fer referència a un element que és cabdal perquè tot això pugui passar, però que és clarament la baula feble de tot plegat: quin serà el paper de la CUP? La incertesa sobre la fiabilitat de la CUP lastra tota aquesta fase final, definitiva, del procés. Si aquella vespra del 9N una personalitat política extraordinària com en David Fernández va salvar el 9N i amb el que va fer ens ha permès arribar on ara som, a les portes de la independència, l'actual CUP no només no té cap David Fernández, sinó sembla estar atrapada pels qui volen rebentar-ho tot. Com se solucioni l'interrogant de la fiabilitat de la CUP és en aquests moments la major incertesa. Perquè tots sabem que volen la independència, però en aquests 16 mesos que portem des del 27S encara no ens han deixat gens clar si podem comptar amb ells per FER la independència, més aviat han estat 16 mesos en els que els dubtes han anat creixent de manera imparable.

DONEC PERFICIAM

27 de gen. 2017

Enquesta CEO de percepció de les polítiques públiques. El control de l'agenda política i dissonàncies

Ahir dijous es va presentar una nova enquesta del CEO sobre "Percepció de les polítiques públiques i valoració del Govern". És una d'aquestes enquestes "diferents", una mica com la de fa una setmana de "La societat catalana davant el futur".

És un treball demoscòpic que costa una mica de digerir i de transformar en un cert relat, atès que no planteja les qüestions més habituals en les enquestes. Se centra en obtenir una valoració de la visió social sobre els problemes que té la nostra societat, sobre les polítiques públiques en diferents matèries i finalment entra a valorar l'acció de Govern també des de diferents perspectives de les polítiques que executa.

Costa de digerir també perquè algunes de les coses que més criden l'atenció dels seus resultats de fet actuen com de senyal d'alerta, però tenim dificultats per anar més enllà. 

Avui faré una anàlisi, forçosament llarga, en forma de notes sobre les qüestions que més m'han cridat a mi l'atenció, tant pels resultats que ofereix, com pel xoc amb el nostre dia a dia, ja sigui en termes polítics, d'actuació política o de tractament mediàtic. Una anàlisi que m'ha permès evidenciar la vergonya de la captura de l'agenda política que patim i la dissociació entre aquesta agenda i les principals inquietuds de la societat.

1. Principals problemes de Catalunya:
L'atur i la precarietat laboral són, sistemàticament, a totes les enquestes, també en aquesta, el principal problema assenyalat pels catalans. Ho és per a un 32,9% dels catalans. Una xifra molt alta.

La principal "sorpresa" d'aquesta enquesta és el que emergeix com a segon dels problemes: les relacions Catalunya-Espanya, que ho és per a un 25,6% dels enquestats. És la primera vegada, des que tinc memòria, que aquest tema se situa amb tanta rotunditat com el segon dels nostres principals problemes

Gratant una mica sobre què hi ha al darrere d'aquest tema, es pot veure que és el que en podríem dir "dual", atès que és percebut com un dels principals problemes que té el país tant pels unionistes com els independentistes.

Als que més preocupa és als votants del PP: un 41,3%! La propera vegada que el sr. Albiol parli insultantment als representants del Govern de Catalunya de que s'ocupin dels "problemes que preocupen a la gent", ja se li pot dir que ho fem, atès que les relacions CAT-ESP és el que més preocupa als seus votants.

El segon grup de votants als que més preocupa és als de Junts pel Sí, amb un 36,5%, des d'una visió oposada als populars.

I curiosament -o no, que alguns ja fa temps ho advertim-, en aquesta pregunta podem trobar alguna de les claus del comportament polític de la CUP. No seré jo qui qüestioni que la CUP té un plantejament independentista, això ni ho he discutit mai ni ho discutiré. Però el que sí he discutit i alertat és sobre si la CUP està per "fer la independència", o ells estan per moltes altres coses, entre les quals, només entre les quals, la independència.

Doncs bé, sabeu quins són els votants per als quals les relacions CAT-ESP són un problema menor? Bingo, per als votants de la CUP: només ho és per a un 21,5% dels seus votants, percentatge inferior no només als del PP i JxSí, també als de PSC, C's i CSQEP.

En canvi per als votants de la CUP el principal problema és la seva insatisfacció amb la política i els polítics, els que més, amb un radical 45,9% dels seus votants.

Aquesta visió podria explicar el que des d'un punt de vista independentista pot semblar un comportament erràtic, com és el de posar permanentment en perill, en escac, al procés independentista, abocar-lo al fracàs. Si aquest tema és la prioritat menor dels seus votants en relació a la resta, i en canvi allò que els preocupa és "fer la revolució", que és el que es pot associar a aquest 45,9%, aquí tenim part del misteri de tot plegat per a la resta d'independentistes.

2. Sobre els impostos i les retallades
Un dels debats "estrella" d'aquesta legislatura és el tema dels impostos. Un debat d'allò més estúpid en l'actual marc polític, atès que qualsevol mesura que prenguem ara "afectarà" immediatament als nostres ciutadans (que es veuran empobrits per l'increment tributari) sense beneficiar a ningú, atès que només tindrien retorn pressupostari en la liquidació Estat-CCAA del 2019, de manera que fins llavors aquest empobriment dels catalans només tindria un únic beneficiari: la tresoreria del ministre Montoro, a qui faríem un gran favor.

Però, quina visió tenen els catalans del tema tributari? El 56,2 opten per mantenir els actuals impostos per mantenir els mateixos serveis. Un 33,5 estarien a favor de pagar més impostos a canvi de millorar la prestació dels serveis públics. Un 14,9% són partidaris d'abaixar els impostos ni que això comporti un detriment de la qualitat dels serveis públics. I només un 13,4% (que no està mal) voldrien apujar els impostos perquè sí, és a dir, apujar per apujar, sense que calgui millorar els actuals serveis.

Aquest 13,4%, tot i ser el nucli més minoritari socialment, han aconseguit políticament situar el debat com una exigència política.

Però el tractament de la informació que al meu entendre més clarament dibuixa quin és el posicionament de la societat catalana en relació al tema fiscal és que un 63% està gens d'acord o poc d'acord amb pagar més impostos a canvi de millorar la prestació dels serveis públics.

Aquest 63% és una d'aquestes dades "os", nuclear, que assenyala fatiga tributària de la societat catalana. Que un 63% no vulguin ni sentir parlar de que pugin els impostos, ni tan sols si això va associat a una millora de la prestació dels serveis públics... és una dada del tot contundent que xoca amb la "realitat" político-mediàtica instal·lada al nostre país.

No, no hi ha marge per pujar impostos, excepte que es vulgui tenir en contra aquesta enorme majoria social que s'hi oposa. Alerta per tant amb aquestes aventures i agendes polítiques arran del debat pressupostari, que aquí hi tenim una de les possibles claus que podria afectar molt negativament al referèndum.

Pel que fa als serveis públics que la societat considera intocables, són, clarament, la sanitat i les pensions. Que se situen sempre com a última cosa a la que recórrer en el cas que per la situació econòmica calgui fer retallades, el que no s'admetria en cap cas.

Sobre el tema de la sanitat, dos comentaris:
- no hi ha cap país del món, cap, on imperi el "gratis total", on tot sigui gratuït. Fins i tot a Alemanya, a la potentíssima Alemanya, on tot l'ensenyament és gratuït a tots els nivells, inclòs l'universitari, una bona part dels serveis sanitaris són de copagament. Això els nostres propagandistes de la misèria i de la superioritat moral no ho expliquen a la gent, però és així. I el que l'enquesta ens explica és que per a la nostra societat, si s'ha de tocar alguna cosa, tot abans que la sanitat

- una derivada de l'anterior és que, evidentment, en un sistema com el nostre, on tot el sistema sanitari és gratuït, aquesta és la principal, a molta diferència de la resta, despesa pública. De manera que en època de crisis, si es vol ajustar el pressupost, si es vol arribar a final de mes, el Govern està obligat a passar per "tocar" la despesa sanitària. Permeteu-me que combini tres dades diferents de l'enquesta que expliquen l'èxit dels comuns i propagandistes de la misèria distorsionant la realitat.

Hem vist que un 73% dels catalans diuen que en cas de retallades l'últim que s'ha de tocar és la sanitat. Això és un triomf evident de la manipulació col·lectiva dels comuns i de la seva estratègia de distorsió de la realitat. No perquè ningú pugui negar que s'han practicat retallades en aquest àmbit, ja hem vist és inevitable en època de crisi dura com la viscuda. Sinó perquè evidencia fins a quin punt han ficat la por al cos a la societat, que reacciona amb aquest inequívoc 73% de "no toqueu la sanitat".

La dissonància apareix quan anem a l'experiència directa, personal, dels enquestats, i ens trobem una cosa molt xocant: l'assistència sanitària és el servei públic més utilitzat, un 80% ho han fet en els últims 12 mesos. I sobre aquesta base d'experiència personal en l'ús que implica aquest 80%, els serveis sanitaris públics són molt ben valorats, amb un 6,15 de puntuació, només superat per la valoració dels Mossos d'Esquadra.

Hi ha una dissociació evident entre la por "a les retallades" i la molt bona valoració que fan de la prestació d'un servei que és dels que més ha patit aquestes "retallades". Aquest és el triomf dels propagandistes de la por, de la misèria.

3. LA GRAN DISSOCIACIÓ: Anàlisi creuat de la resolució dels problemes que més afecten a la gent i de la valoració de les polítiques públiques amb les estratègies per controlar "l'agenda político-mediàtica"
La lectura de les dades de l'enquesta m'ha evidenciat que hi ha alguns temes que, enllaçant-los, ens donen una perspectiva nova, inèdita, sobre aquests temes dels problemes socials, l'agenda política i les dissociacions.

Com hem vist al començament de l'anàlisi, l'atur i la precarietat laboral són el principal problema per a la majoria dels catalans.

De la valoració de totes les polítiques públiques del Govern sabeu quines són les més baixes? Doncs la lluita contra la temporalitat dels contractes (la pitjor valorada, amb un 3,84) i la lluita contra l'atur (amb un 4,31, penúltima).

Fixeu-vos que tenim per una banda el principal problema que identifiquen els catalans, i per una altra banda, les dues pitjors valoracions de les polítiques públiques del Govern, directament associades, vinculades, a aquest problema de l'atur i la precarietat laboral.

Vosaltres sou capaços de recordar quin és l'últim dia que cap partit de l'oposició ha parlat d'aquests temes, ha exigit res, ha criticat res? Jo tampoc.

En especial des dels grups que fan una oposició més ferotge al govern en termes ideològics (no nacionals), com són els comuns, Catalunya Sí que Es Pot, o la CUP, ni una paraula, mai, de creixement econòmic que generi ocupació, llocs de treball, de possibles plans per millorar la qualitat de l'ocupació, etc. Res. Mai. És el principal problema i és la pitjor valoració que en fa la ciutadania de l'acció del Govern i res.

I ara repasseu mentalment quins són els temes que han marcat l'agenda política els últims mesos o l'últim any: que si l'emergència habitacional, que si l'emergència energètica, que si l'ensenyament, que si els preus de la universitat, que si la sanitat, que si cal pujar impostos...

És a dir, el principal problema i el més criticat al govern, no ho trobareu en l'agenda político-mediàtica. Per què? Perquè els Comuns i l'entorn mediàtic que els sobredimensiona perquè saben són l'agent més útil per frenar l'independentisme, aconsegueixen marcar una agenda política totalment diferent.

I aquesta agenda política és imposada a la societat, tot i que no la comparteix. Fixem-nos en una dada. El tema de l'emergència habitacional ha omplert portades i ha monopolitzat debats. Sabeu quina és la despesa pública que majoritàriament la societat retallaria? La vinculada a habitatges de protecció oficial.

A l'Ensenyament no hi ha una escola pública en aquest país que els soviets sindicals no hi hagin posat una pancarta contra les retallades. Aquesta mateixa setmana la consellera va haver de cedir al xantatge dels vaguistes i acceptar que treballin menys hores.

Evidentment aquests propagandistes marxistes de la misèria no havien venut la vaga com un "volem treballar menys", sinó com que l'ensenyament públic està fatal, i que el Govern i les seves retallades, n'és responsable, criminalitzant en paral·lel l'escola privada i la concertada. Doncs bé, sabeu quin és el tercer servei públic més ben valorat? L'ensenyament públic, amb una valoració mitjana del 5,97, és a dir, del 6. I sabeu quina és la despesa pública que en segon lloc, després de la despesa en habitatge, més estan disposats els catalans a que es redueixi? Les beques a l'ensenyament.

Estem davant una evidència total de captura de l'agenda política per part d'un posicionament polític molt minoritari socialment, però molt eficaç a l'hora d'assenyalar què és i què no és un problema. Són problemes el que a ells li sembla ho són. I si socialment no ho són, aconsegueixen, amb la seva propaganda, situar-los en l'agenda político-mediàtica.

Però tornem un moment al que sí, de debò, és el principal problema per als catalans, l'atur. Sabeu qui s'ha oposat al projecte al camp de Tarragona de Barcelona World, que generarà milers de nous llocs de treball? Efectivament, els de CSQEP i la CUP, els màxims propagandistes de la misèria, que no només no situen en l'agenda política aquest tema, l'atur, sinó que quan sorgeixen projectes que ajudarien a crear llocs de treball, s'hi oposen.

I "el colmo" d'aquesta actitud el tenim amb els Comuns de la sra. Colau a la seva taifa de Barcelona. En dues setmanes ha aconseguit fer fora dues inversions milionàries previstes que haurien generat més d'un miler de llocs de treball, en dos hotels de luxe (per tant llocs de treball qualificats), el de la Torre Agbar i el del Deutsche Bank. A la merda tots dos projectes. Si l'atur és el principal problema social, és l'última problema per als propagandistes de la misèria com la senyora Colau i els Comuns.

I una última nota per acabar amb aquest tema de les dissociacions provocades per la captura de l'agenda político-mediàtica pels Comuns: si hi ha un tema absolutament tabú en aquest país és el de la immigració. No se'n pot parlar. Fer-ho és exposar-te a ser titllat, automàticament, de xenòfob. Doncs bé, el 8è problema per als catalans és la immigració. I sabeu quin és, per als catalans, el problema que menys creuen els catalans que el Govern estigui fent res per resoldre'l i que més creuen que no està fent res per resoldre'l? Doncs sí, la immigració. Només un 9,3% creu que s'està fent alguna cosa per resoldre'l, i un 65,5% creuen que no s'està fent res per resoldre aquest problema.

Vosaltres heu sentit algú que abordi aquest tema, que plantegi cap reflexió al voltant del que és el 8è problema que els ciutadans de Catalunya diuen que tenim? Cap interpel·lació parlamentària, cap moció que li digui al Govern, escolti, aquest tema és el que la immensa majoria de catalans diuen que vostès no estan fent res per solucionar-lo.

No us sorprenguem per tant quan surt que els ajuts públics a l'habitatge i les beques són les primeres coses que la majoria de la gent retallaria. tothom sap que la immigració més recent és la gran consumidora dels ajuts públics. Des d'aquest punt de vista al meu entendre aquestes dades creuades són un toc d'alerta. Els gestors de la misèria no inclouran mai aquest tema en l'agenda político-mediàtica que ens imposen. Però l'evidència social de descontentament hi és. 

4. Petita nota en termes de procés independentista
Reprenem el tema de l'atur i la precarietat laboral. Són les pitjors valoracions que obté el Govern. Són el principal problema que assenyalen els catalans. I és també, al meu entendre, la constatació d'un important fracàs en termes de procés independentista, perquè no hem estat capaços d'oferir, de visualitzar, la independència com la millor política possible per reduir l'atur i tenir una ocupació de més qualitat.

Portem més d'un any capturats per agendes polítiques i mediàtiques que ens han apartat de la centralitat, ens han arrossegat a la marginalitat de certs debats i ens han impedit explicar els beneficis de la independència. Perduts en les "emergències" que ja hem vist que no ho són tant per al gruix social (tot i que això no vulgui dir en cap cas ens n'hàgim de desentendre, alerta!), perduts en debats estèrils com el tributari, enfangats fins la cintura en la merda que els propagandistes de la misèria llencen damunt els serveis públics més ben valorats per la ciutadania (Sanitat i Educació públiques)... no hem estat capaços d'explicar que la independència són oportunitats per a tots, millora econòmica, més recursos per créixer més, crear més ocupació i promoure l'ocupació de qualitat.

Fixeu-vos una cosa. Fa un parell d'anys es va perdre una inversió multimilionària al port de Tarragona que hauria generat milers de llocs de treball. Es va perdre perquè l'Estat no va fer una inversió de merda que havia de fer. És a dir, no s'hagués perdut si haguéssim estat independents. Sabeu qui hauria estat el principal beneficiari d'aquest projecte i dels milers de llocs de treball associats? Doncs la gent que viu a l'Àrea metropolitana de Tarragona. Un dels focus amb menys vot independentista del país. Ho hem sabut explicar? Ho hem capitalitzat? Hem vinculat que aquesta pèrdua d'oportunitats és conseqüència de la dependència d'Espanya i que mai hauria passat en una CAT independent?

Doncs apa, que tenim feina. Si la volem o ens la deixen fer...

21 de gen. 2017

Enquesta CEO sobre societat catalana (futur vs hegemonistes de la misèria)

Divendres passat el CEO presentava els resultats d'una enquesta sobre "La societat catalana davant el futur". Permeteu--me que hi arribi a través d'un relat sobre moltes coses que han passat i estan passant a Catalunya, i que estan condicionant la nostra societat.

El 15 de març del 2015 la senyora Ada Colau carregava contra el llavors alcalde de Barcelona, sr. Xavier Trias i li retreia "Passarà a la història com l'alcalde de les desigualtats, els privilegis i l'exclusió".

Gairebé 2 anys després, amb la senyora Colau alcaldessa de Barcelona des de maig del 2015, segons els resultats de l'informe de renda familiar de la ciutat "Sis dels barris més pobres de Barcelona ho són més que fa un any".

Mentre la senyora Colau era lideressa de la PAH i més tard candidata a l'alcaldia de Barcelona per Barcelona en Comú la seva posició era que "aturar els desnonaments és una qüestió de voluntat política", i li retreia a Trias l'absència d'aquesta voluntat política per aturar-los i el responsabilitzava dels desnonaments que hi havia a la ciutat. Gairebé dos anys després, sota el mandat de la senyora Colau, els desnonaments a Barcelona dupliquen la xifra que hi havia quan Trias era alcalde.

La superioritat moral és això: responsabilitzar els altres de tots els mals del món, que no s'eviten perquè no hi ha voluntat per evitar-los i, quan s'ostenta el poder, ser immune a l'augment d'aquests mals del món o desviar la responsabilitat cap a altres.

Hi ha, en aquests moments, una evident estratègia política per convertir la misèria en hegemònica a nivell discursiu. Hi ha una immoral política que evita la realitat i planteja una Icària sense problemes que si no hi som és perquè no hi ha voluntat de ser-hi. Per arribar a aquesta Icària només hi ha un camí, el que expressen els de la superioritat moral. I per fer visible que cal abraçar els seus postulats cal submergir la societat en un estat de col·lapse emocional, a través de visualitzar que mai com ara hem estat tan miserables, que mai com ara hi ha hagut tantes necessitats, tants pobres, tantes emergències de tot tipus.

Des que la senyora Colau és alcaldessa tots els indicadors de pobresa han empitjorat. Però com que només els de la superioritat moral s'atreveixen a fer aquests discursos per imposar l'hegemonia de la misèria, no hi ha ningú capaç políticament d'exigir responsabilitats a la senyora Colau pel que abans, amb indicadors no tan dolent, ella responsabilitzava els que ocupaven el lloc que ella ara ocupa.

El discurs de l'hegemonia de la misèria ultrapassa, tanmateix, els límits de la ciutat de Barcelona, i s'ha convertit en l'estratègia destructiva envers el procés independentista del conglomerat Comuns-Podemos-Iniciativa. Amb molts palmeros, això sí. Fins l'actual sobredimensionament dels superiors morals la política havia tingut un punt de "modèstia", en el sentit que aspirava a oferir propostes que ajudessin a construir un país, una societat, millors, amb més prosperitat, amb més oportunitats. Però mai no hi havia hagut, ni a dreta ni a esquerra, ningú que plantegés acabar amb tots els problemes de la humanitat, i a més a més, de manera fàcil.

El mes de febrer hi ha convocada una vaga d'ensenyament. Diuen que volen "revertir les retallades". I dibuixen un panorama apocalíptic sobre l'ensenyament públic. En aquest àmbit l'hegemonia de la misèria implica desprestigiar totalment el servei d'ensenyament públic, fins al punt que els pares s'acolloneixin davant la possibilitat de que estiguin portant els seus fills a poc més que un pàrking de criatures, en el que els nens no tenen cap opció d'aprendre res perquè el sistema i les retallades ho impedeixen.

Però la realitat no és aquesta. La realitat, com demostra l'últim informe PISA, és que l'escola catalana té un nivell força satisfactori, i si bé tenim camp per a la millora, estem en general pel damunt de la mitjana dels països del nostre entorn. Havent assumit en 10 anys 1 milió d'immigrants al nostre país, fet que revaloritza extraordinàriament els resultats assolits per la nostra escola.

Això és insofrible per als de la superioritat moral. El discurs de l'hegemonia de la misèria dels de la superioritat moral porta implícita la ignorància de la realitat, el menyspreu de la realitat i de la complexitat social.

Divendres, com deia al començament de l'article, es van presentar els resultats d'una enquesta de les que en podríem dir "menors" del Centre d'Estudis d'Opinió "La societat catalana davant el futur". És oportuna perquè ens permet passejar per la visió que té la nostra societat sobre el seu futur, les seves expectatives, els problemes que situa com a més rellevants, etc.

Tota la política basada en l'estratègia de la misèria el que busca és imposar un relat que no hi ha futur, o que el futur que tenim pel davant és de misèria. L'enquesta presenta, des d'aquest punt de vista, xocs significatius d'opinions, de visions, fet que demostra fins a quin punt està tensionada la nostra societat entre diferents valors i de quina manera els discursos polítics condicionen aquesta visió.

Realitat, percepció de futur i posicionament polític:


Un 50,8% dels enquestats diuen que la situació econòmica de Catalunya és dolenta. Una dada inapelable. Només un 24,2% diuen que bona, i un 13,1 que molt dolenta.

Preguntats els enquestats sobre el futur, un 31,4% diuen que millorarà la situació econòmica, un 44,2 que es quedarà igual i un 17,6% que empitjorarà.

Però ara mirem-ho creuat amb el record de vot dels enquestats:
- quins sóns els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica empitjorarà? Doncs els del PP i els de C's: un 44,1% i un 48,8% respectivament
- quins són els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica millorarà? Doncs els de Junts pel Sí i els de la CUP: un 50,7% i un 46,9% respectivament

Hi ha per tant una relació molt directa entre referents, posicionaments polítics i visió en relació al futur del país. PP i C's -i els seus mitjans- tot el dia llencen missatges catastrofistes. I això és una evidència que impacta en els seus votants. PP i C's no són dels partits que fan servir, en termes generals, el discurs de l'hegemonia de la misèria, però sí una variant relacionada amb el procés independentista. I amb aquestes dades es veu clarament.

En canvi, els votants dels partits que estan per la independència són més optimistes en aquest context.

Anem ara a una pregunta els resultats de la qual a mi m'han deixat molt trasbalsat. Pregunta el CEO "Creu vostè que la vida dels que ara són infants, serà més fàcil o més difícil que la dels infants de la seva generació?"

I un 71,4%, sí, 3 de cada 4 enquestats creuen que serà més difícil. Només un 23,9 que serà més fàcil i un 2,9 que ni més fàcil ni més difícil.

Tenint en compte les dificultats a les que varen haver de fer front les generacions dels meus avis o dels meus pares, o fins i tot de la meva mateixa, la contundència d'aquesta visió negativa m'ha sobtat moltíssim.

De fet crec que en aquesta pregunta i en aquesta resposta hi trobem el gran èxit dels propagandistes de l'hegemonia de la misèria. Han aconseguit convèncer la majoria de la societat que el futur serà sempre pitjor.

Atès que la pregunta apel·la a la "generació" de l'enquestat, m'ha semblat del tot pertinent observar aquests resultats creuats per les edats dels enquestats. I m'ha sobtat moltíssim que un 68,3% dels enquestats majors de 65 anys pensin que ho tindran més difícil que ells.

O sigui una generació sota l'opressió franquista, que van patir les mancances severes de la postguerra i el franquisme més autàrquic... creguin que els xiquets d'ara ho tindran més difícil del que ho varen tenir ells és totalment desconcertant.

Però és que resulta que els qui més ho creiem som les generacions del "babe boom": un 793% dels que tenen entre 35 i 49 anys i un 70% dels que tenen entre 50 i 64 també ho creuen.

Per a mi aquestes dades evidencien el triomf del relat de la misèria. Tot el que ens espera és pitjor. Fins i tot si ho comparem amb la postguerra i el franquisme. Terrible. Xoca radicalment aquesta resposta amb la resposta a una altra pregunta que fa l'enquesta, i que projecta que un 77,1% dels catalans estaríem més aviat d'acord amb que "s'ha de tenir confiança en el futur, al final les coses sortiran bé".

Les preguntes estan formulades de manera que podem pensar moltes coses. Però a mi el que més em sobta és aquest xoc de visions. Pensem que els d'ara ho tindran més difícil que les generacions prèvies, incloses les de la postguerra, però estem d'acord en que cal tenir confiança.

És una possible manifestació del xoc entre la pròpia percepció o creença i la percepció induïda pel discurs de l'hegemonia de la misèria. Jo dic que amb confiança i esforç te'n surts, però quan penso en tots crec que ho tindran molt malament. El triomf dels apologetes de la misèria.

Una posició de síntesi potser la trobem en la resposta a la pregunta de si cal sacrificar-se en el present per aconseguir viure millor en el futur. És a dir, la pregunta directa que apel·la a la cultura de l'esforç, al xoc entre "que m'ho donin fet perquè és el meu dret" i "m'ho hauré de currar". 
 
És curiós, molt curiós, que siguin els votants de Junts pel Sí els que més creuen en l'esforç individual per a la millora, amb un 74,2%. Qui hi creu menys? Doncs els votants de la CUP. I els de CSQEP es queden entre dos aigües (quina novetat, oi?), no s'atreveixen a apel·lar tan clarament al que m'ho donin fet dels cupaires, però no acaben de creure en la cultura de l'esforç.

Tornem a la influència social del discurs dels hegemonistes de la misèria. En l'enquesta del CEO hi trobem exemples del que també en podríem dir "profecies autocomplertes". Pregunta el CEO "Creu vostè que els joves tindran més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per trobar feina?"

I qui són els que menys? Premi! Els del PP i els de CSQEP. Els primers perquè el seu discurs de l'hegemonia de la misèria està associat al procés indy, i un 58,8% creuen que menys, i els segons (45,5%), els Comuns, perquè es creuen el catastrofisme del seu relat polític. Contrasta la dada amb la dels votants que treballen per fer un futur i creuen en l'esforç, els de Junts pel Sí, que són els que més creuen que el futur tindrà millor oportunitats laborals.

Fins ara tot més o menys eren opinions. I cadascú té la seva. Hi ha una pregunta, però, on clarament es veu com propaganda i desinformació formen un paquet, i que això condiciona absolutament la visió social sobre les coses. Des d'aquest punt de vista, per als hegemonistes de la misèria, gestionar la desinformació és clau. I dissortadament en aquest punt compten amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació.
Pregunta el CEO: "Creu vostè que ens els propers anys els joves tindran a Catalunya més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per a fer una carrera universitària?"

Quins són els votants de quina fora política que majoritàriament creuen que menys? Bingo! Els de CSQEP, Comuns, iniciativeros, etc. que ho creuen amb un 56,3%. Darrere seu venen els del PSC i els de les CUP, amb un 47,9% i un 42,9%.

Aquesta visió dels votants d'aquests partits és plenament coherent amb el seu discurs, amb el seu relat sobre la situació universitària a Catalunya. Ni que aquest relat no tingui res a veure amb la realitat. Diuen aquests grups polítics, de manera tan reiterativa com indecent, que la política de preus públics a Catalunya fa que molta gent no pugui accedir a la Universitat.

Si fins ara tot eren opinions, en aquesta pregunta podem veure el poder devastador de la desinformació. Perquè la realitat és una altra molt diferent. El curs 2015-16 va ser el curs universitari amb un doble rècord:

- el major rati entre població jove (18-24 anys) i estudiants universitaris, un 44%, que mai, absolutament mai, s'havia assolit
- el major percentatge d'estudiants en universitats públiques amb beca o ajut a la matrícula, del 41%

És a dir, que el sistema de preus i beques a Catalunya permet la major cobertura de la història en beques i ajuts a la matrícula entre els estudiants que més ho necessiten, i així s'assoleix el rati més gran que mai hi ha hagut entre població jove i població universitària... però com el discurs dels Comuns és que s'està fent una universitat elitista que impedeix l'accés dels estudiants de rendes més baixes a la universitat, la opinió majoritària dels seus votants és que hi ha i hi haurà menys oportunitats per fer una carrera.

Que la realitat sigui una altra, radicalment oposada al seu relat, això no importa a ningú. L'únic que importa és ser eficaços en l'estratègia de desinformació col·lectiva.

I en aquest punt s'ha de dir que els Comuns són uns mestres. Tot el que diuen és per configurar un relat que és pura manipulació social, un pla sistemàticament executat de desinformació col·lectiva, al que incomprensiblement els mitjans de comunicació s'hi sumen. Ja sigui per fer de "altaveus" de la desinformació, ja sigui per "amagar" els fracassos, com p.ex. en el que hem vist que la senyora Colau, en l'últim any, hagi duplicat els desnonaments, baixat les rendes de 6 dels barris amb rendes més baixes i empitjorat la situació econòmica del 40% dels barcelonins.

Està clar que un dels més importants reptes polítics que tenim com a societat és entre els hegemonistes de la misèria i les seves mentides i la tensió interna d'una societat que creu en el treball i l'esforç individual com a camí per a un futur millor.

19 de gen. 2017

Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política

Una de les màximes precaucions que sempre hem de tenir és davant l'estupidesa i el seu potencial devastador, en tots els àmbits de la vida, quan hi ensopeguem. També en política.

El professor Carlo M. Cipolla va teoritzar al voltant de l'estupidesa, en un assaig indispensable, únic. Ja n'he parlat alguna vegada. Com que el blog té cada cop més lectors i per tant molts lectors nous, resumiré la seva conceptualització.

El professor Cipolla va classificar el comportament de la humanitat en 4 categories, a partir de dos eixos: el del benefici/perjudici personal i el del benefici/perjudici social, col·lectiu.

- els bons serien aquelles persones que amb el que fan generen un benefici personal i col·lectiu. Tothom hi guanya.

- els malvats són els que es proporcionen un benefici propi però causant un perjudici als altres. El cas prototípic són els lladres.

- els incauts serien aquells que generen un benefici social, col·lectiu, però causant-se un perjudici a ells mateixos.

- finalment, el col·lectiu més devastador de tots, els estúpids, que amb el que fan no generen cap benefici per a ningú, tot el contrari, són capaços de fer coses que perjudiquen a la societat i a ells mateixos.

Segons el professor Cipolla els estúpids estan presents, són una constant, en qualsevol col·lectiu humà. I com que sempre n'hi ha, cal estar molt alerta per identificar aquests comportaments, estar-ne previnguts i evitar així els seus efectes devastadors. Si no ho fem, poden acabar amb tot el que ens envolta.

Ara mateix tenim sobre la taula política del nostre país dos comportaments absolutament prototípics d'aquesta estupidesa:

- la posició de la CUP d'exigir un increment impositiu en l'IRPF durant la negociació pressupostària.
- la superilla del Poblenou impulsada per la senyora Colau i la seva tropa

L'estupidesa de pujar l'IRPF
- el tipus impositiu a l'IRPF que patim els catalans ja és el més alt de l'Estat.

- incrementar-lo només perjudicaria directament a les classes mitjanes, a les persones que treballen i tenen un sou i una nòmina. No als rics, com diuen, perquè la seva tributació va per una altra banda, no per l'IRPF. Una decisió així només faria que empobrir les nostres classes mitjanes

- l'increment de recaptació només beneficiaria a una persona: al sr. Montoro. Aquests diners servirien únicament per millorar la tresoreria del sr. Montoro. A Catalunya aquests diners trigarien 2 anys en arribar. No arribarien, si mai arriben, fins a la liquidació del 2019

- un debat així amaga el gran debat, i és que a Catalunya ja paguem molt. Paguem tant que l'estat ens espolia anualment 16 mil milions d'euros. Ara imagineu les polítiques que es podrien fer si poguéssim disposar d'aquests 16 mil milions d'euros anuals. Aquest és el tema. Per això volem la independència, i la volem ja. Per això sabem que cap pressupost autonòmic no és el que ens mereixem, al que tenim dret.

Per a mi una proposta com aquesta, que perjudica directament, castiga injustament, les nostres classes mitjanes, que no beneficia a ningú, perquè no podrem disposar d'aquests diners fins d'aquí dos anys i que només fa feliç al sr. Montoro, a qui li arregla la seva tresoreria és l'estupidesa absoluta. No sóc capaç de trobar un exemple més evident d'estupidesa absoluta, total.

L'estupidesa de la Superilla

- ha generat col·lapse circulatori al barri, amb el que implica d'increment de l'emissió de fums i per tant de la contaminació.

- està provocant la ruïna de molts comerciants, que veuen perillar llocs de treball i negocis pel desert en que han convertit aquests carrers

- genera divisió i conflicte entre veïns: uns als que l'Ajuntament vol reconèixer drets i uns altres als que l'Ajuntament nega qualsevol dret.

Portada a l'extrem l'estupidesa argumental de Colau i els seus, podríem dir que s'han posat a fer "de déus" i a decidir sobre la vida o la mort de les persones. Un dels seus arguments -falaç, però és el que diuen- és que a BCN hi ha 3.000 morts prematures conseqüència de la contaminació. I que per això fan les superilles.

Si això fos cert, que no ho és, l'estupidesa seria a més a més molt malvada, molt perversa, perquè voldria dir que la senyora Colau s'ha autoatribuït disposar sobre la vida (o la mort) dels barcelonins, i ho fa -com tot el que fa- arbitràriament.

Perquè si això fos cert, voldria dir que la senyora Colau ha decidit que hi hagi uns veïns que visquin més anys, aquells als que ha tret la circulació dels seus carrers, i que hi hagi uns altres veïns als que condemna a una mort prematura, tots els veïns dels carrers als que ha derivat tot el trànsit que abans es distribuïa per tot el barri. Si el meu carrer és un dels "triats" per assumir tot el trànsit, i patim congestions que abans no teníem, i de no tenir cap autobus, ara en passen 7, vol dir que la senyora Colau, amb una sang freda que gela la sang, ha decidit, sense donar cap explicació, condemnar als veïns del meu carrer a aquesta mort prematura de la seva propaganda.

Us entra al cap una major estupidesa i maldat? A mi no. Per això els veïns del Poblenou estem mobilitzats com ho estem i no pararem fins posar fi a aquesta delirant experimentació colauer amb la vida i el benestar de tots nosaltres, perquè ara tots vivim pitjor que abans de patir la seva estupidesa.

El poder devastador de l'estupidesa. O ens en protegim o anem cap al precipici.

Relato -político- breve

"Y cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. "

Un año después de que el independentismo obtuviera mayoría parlamentaria, reflejo de su mayoría social, seguimos sin saber si la CUP quiere hacer la independencia o solamente dice querer la independencia.

El President Puigdemont ha dejado meridianamente claro en su conferencia de esta semana en el Romea que Catalunya se abre a una nueva era, la de su libertad, vía democrática, vía referéndum.

Pero que eso sea posible sigue tristemente dependiendo de ese dinosaurio que más que encontrarnos cuando despertamos, los independentistas sufrimos como una pesadilla. Esa indefinición. Ese trilerismo. Ese no saber qué quieren. Esas dudas entre hacer la revolución o hacer la independencia. Ese odio hacia todo. Esas ganas de hacer sufrir a la gente, como si todos tuviéramos deudas a pagar ante ellos.

"Y cuando creíamos hacer realidad nuestro sueño, la pesadilla todavía estaba allí"