21 de gen. 2017

Enquesta CEO sobre societat catalana (futur vs hegemonistes de la misèria)

Divendres passat el CEO presentava els resultats d'una enquesta sobre "La societat catalana davant el futur". Permeteu--me que hi arribi a través d'un relat sobre moltes coses que han passat i estan passant a Catalunya, i que estan condicionant la nostra societat.

El 15 de març del 2015 la senyora Ada Colau carregava contra el llavors alcalde de Barcelona, sr. Xavier Trias i li retreia "Passarà a la història com l'alcalde de les desigualtats, els privilegis i l'exclusió".

Gairebé 2 anys després, amb la senyora Colau alcaldessa de Barcelona des de maig del 2015, segons els resultats de l'informe de renda familiar de la ciutat "Sis dels barris més pobres de Barcelona ho són més que fa un any".

Mentre la senyora Colau era lideressa de la PAH i més tard candidata a l'alcaldia de Barcelona per Barcelona en Comú la seva posició era que "aturar els desnonaments és una qüestió de voluntat política", i li retreia a Trias l'absència d'aquesta voluntat política per aturar-los i el responsabilitzava dels desnonaments que hi havia a la ciutat. Gairebé dos anys després, sota el mandat de la senyora Colau, els desnonaments a Barcelona dupliquen la xifra que hi havia quan Trias era alcalde.

La superioritat moral és això: responsabilitzar els altres de tots els mals del món, que no s'eviten perquè no hi ha voluntat per evitar-los i, quan s'ostenta el poder, ser immune a l'augment d'aquests mals del món o desviar la responsabilitat cap a altres.

Hi ha, en aquests moments, una evident estratègia política per convertir la misèria en hegemònica a nivell discursiu. Hi ha una immoral política que evita la realitat i planteja una Icària sense problemes que si no hi som és perquè no hi ha voluntat de ser-hi. Per arribar a aquesta Icària només hi ha un camí, el que expressen els de la superioritat moral. I per fer visible que cal abraçar els seus postulats cal submergir la societat en un estat de col·lapse emocional, a través de visualitzar que mai com ara hem estat tan miserables, que mai com ara hi ha hagut tantes necessitats, tants pobres, tantes emergències de tot tipus.

Des que la senyora Colau és alcaldessa tots els indicadors de pobresa han empitjorat. Però com que només els de la superioritat moral s'atreveixen a fer aquests discursos per imposar l'hegemonia de la misèria, no hi ha ningú capaç políticament d'exigir responsabilitats a la senyora Colau pel que abans, amb indicadors no tan dolent, ella responsabilitzava els que ocupaven el lloc que ella ara ocupa.

El discurs de l'hegemonia de la misèria ultrapassa, tanmateix, els límits de la ciutat de Barcelona, i s'ha convertit en l'estratègia destructiva envers el procés independentista del conglomerat Comuns-Podemos-Iniciativa. Amb molts palmeros, això sí. Fins l'actual sobredimensionament dels superiors morals la política havia tingut un punt de "modèstia", en el sentit que aspirava a oferir propostes que ajudessin a construir un país, una societat, millors, amb més prosperitat, amb més oportunitats. Però mai no hi havia hagut, ni a dreta ni a esquerra, ningú que plantegés acabar amb tots els problemes de la humanitat, i a més a més, de manera fàcil.

El mes de febrer hi ha convocada una vaga d'ensenyament. Diuen que volen "revertir les retallades". I dibuixen un panorama apocalíptic sobre l'ensenyament públic. En aquest àmbit l'hegemonia de la misèria implica desprestigiar totalment el servei d'ensenyament públic, fins al punt que els pares s'acolloneixin davant la possibilitat de que estiguin portant els seus fills a poc més que un pàrking de criatures, en el que els nens no tenen cap opció d'aprendre res perquè el sistema i les retallades ho impedeixen.

Però la realitat no és aquesta. La realitat, com demostra l'últim informe PISA, és que l'escola catalana té un nivell força satisfactori, i si bé tenim camp per a la millora, estem en general pel damunt de la mitjana dels països del nostre entorn. Havent assumit en 10 anys 1 milió d'immigrants al nostre país, fet que revaloritza extraordinàriament els resultats assolits per la nostra escola.

Això és insofrible per als de la superioritat moral. El discurs de l'hegemonia de la misèria dels de la superioritat moral porta implícita la ignorància de la realitat, el menyspreu de la realitat i de la complexitat social.

Divendres, com deia al començament de l'article, es van presentar els resultats d'una enquesta de les que en podríem dir "menors" del Centre d'Estudis d'Opinió "La societat catalana davant el futur". És oportuna perquè ens permet passejar per la visió que té la nostra societat sobre el seu futur, les seves expectatives, els problemes que situa com a més rellevants, etc.

Tota la política basada en l'estratègia de la misèria el que busca és imposar un relat que no hi ha futur, o que el futur que tenim pel davant és de misèria. L'enquesta presenta, des d'aquest punt de vista, xocs significatius d'opinions, de visions, fet que demostra fins a quin punt està tensionada la nostra societat entre diferents valors i de quina manera els discursos polítics condicionen aquesta visió.

Realitat, percepció de futur i posicionament polític:


Un 50,8% dels enquestats diuen que la situació econòmica de Catalunya és dolenta. Una dada inapelable. Només un 24,2% diuen que bona, i un 13,1 que molt dolenta.

Preguntats els enquestats sobre el futur, un 31,4% diuen que millorarà la situació econòmica, un 44,2 que es quedarà igual i un 17,6% que empitjorarà.

Però ara mirem-ho creuat amb el record de vot dels enquestats:
- quins sóns els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica empitjorarà? Doncs els del PP i els de C's: un 44,1% i un 48,8% respectivament
- quins són els votants que creuen majoritàriament que la situació econòmica millorarà? Doncs els de Junts pel Sí i els de la CUP: un 50,7% i un 46,9% respectivament

Hi ha per tant una relació molt directa entre referents, posicionaments polítics i visió en relació al futur del país. PP i C's -i els seus mitjans- tot el dia llencen missatges catastrofistes. I això és una evidència que impacta en els seus votants. PP i C's no són dels partits que fan servir, en termes generals, el discurs de l'hegemonia de la misèria, però sí una variant relacionada amb el procés independentista. I amb aquestes dades es veu clarament.

En canvi, els votants dels partits que estan per la independència són més optimistes en aquest context.

Anem ara a una pregunta els resultats de la qual a mi m'han deixat molt trasbalsat. Pregunta el CEO "Creu vostè que la vida dels que ara són infants, serà més fàcil o més difícil que la dels infants de la seva generació?"

I un 71,4%, sí, 3 de cada 4 enquestats creuen que serà més difícil. Només un 23,9 que serà més fàcil i un 2,9 que ni més fàcil ni més difícil.

Tenint en compte les dificultats a les que varen haver de fer front les generacions dels meus avis o dels meus pares, o fins i tot de la meva mateixa, la contundència d'aquesta visió negativa m'ha sobtat moltíssim.

De fet crec que en aquesta pregunta i en aquesta resposta hi trobem el gran èxit dels propagandistes de l'hegemonia de la misèria. Han aconseguit convèncer la majoria de la societat que el futur serà sempre pitjor.

Atès que la pregunta apel·la a la "generació" de l'enquestat, m'ha semblat del tot pertinent observar aquests resultats creuats per les edats dels enquestats. I m'ha sobtat moltíssim que un 68,3% dels enquestats majors de 65 anys pensin que ho tindran més difícil que ells.

O sigui una generació sota l'opressió franquista, que van patir les mancances severes de la postguerra i el franquisme més autàrquic... creguin que els xiquets d'ara ho tindran més difícil del que ho varen tenir ells és totalment desconcertant.

Però és que resulta que els qui més ho creiem som les generacions del "babe boom": un 793% dels que tenen entre 35 i 49 anys i un 70% dels que tenen entre 50 i 64 també ho creuen.

Per a mi aquestes dades evidencien el triomf del relat de la misèria. Tot el que ens espera és pitjor. Fins i tot si ho comparem amb la postguerra i el franquisme. Terrible. Xoca radicalment aquesta resposta amb la resposta a una altra pregunta que fa l'enquesta, i que projecta que un 77,1% dels catalans estaríem més aviat d'acord amb que "s'ha de tenir confiança en el futur, al final les coses sortiran bé".

Les preguntes estan formulades de manera que podem pensar moltes coses. Però a mi el que més em sobta és aquest xoc de visions. Pensem que els d'ara ho tindran més difícil que les generacions prèvies, incloses les de la postguerra, però estem d'acord en que cal tenir confiança.

És una possible manifestació del xoc entre la pròpia percepció o creença i la percepció induïda pel discurs de l'hegemonia de la misèria. Jo dic que amb confiança i esforç te'n surts, però quan penso en tots crec que ho tindran molt malament. El triomf dels apologetes de la misèria.

Una posició de síntesi potser la trobem en la resposta a la pregunta de si cal sacrificar-se en el present per aconseguir viure millor en el futur. És a dir, la pregunta directa que apel·la a la cultura de l'esforç, al xoc entre "que m'ho donin fet perquè és el meu dret" i "m'ho hauré de currar". 
 
És curiós, molt curiós, que siguin els votants de Junts pel Sí els que més creuen en l'esforç individual per a la millora, amb un 74,2%. Qui hi creu menys? Doncs els votants de la CUP. I els de CSQEP es queden entre dos aigües (quina novetat, oi?), no s'atreveixen a apel·lar tan clarament al que m'ho donin fet dels cupaires, però no acaben de creure en la cultura de l'esforç.

Tornem a la influència social del discurs dels hegemonistes de la misèria. En l'enquesta del CEO hi trobem exemples del que també en podríem dir "profecies autocomplertes". Pregunta el CEO "Creu vostè que els joves tindran més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per trobar feina?"

I qui són els que menys? Premi! Els del PP i els de CSQEP. Els primers perquè el seu discurs de l'hegemonia de la misèria està associat al procés indy, i un 58,8% creuen que menys, i els segons (45,5%), els Comuns, perquè es creuen el catastrofisme del seu relat polític. Contrasta la dada amb la dels votants que treballen per fer un futur i creuen en l'esforç, els de Junts pel Sí, que són els que més creuen que el futur tindrà millor oportunitats laborals.

Fins ara tot més o menys eren opinions. I cadascú té la seva. Hi ha una pregunta, però, on clarament es veu com propaganda i desinformació formen un paquet, i que això condiciona absolutament la visió social sobre les coses. Des d'aquest punt de vista, per als hegemonistes de la misèria, gestionar la desinformació és clau. I dissortadament en aquest punt compten amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació.
Pregunta el CEO: "Creu vostè que ens els propers anys els joves tindran a Catalunya més oportunitats que avui, les mateixes o menys oportunitats per a fer una carrera universitària?"

Quins són els votants de quina fora política que majoritàriament creuen que menys? Bingo! Els de CSQEP, Comuns, iniciativeros, etc. que ho creuen amb un 56,3%. Darrere seu venen els del PSC i els de les CUP, amb un 47,9% i un 42,9%.

Aquesta visió dels votants d'aquests partits és plenament coherent amb el seu discurs, amb el seu relat sobre la situació universitària a Catalunya. Ni que aquest relat no tingui res a veure amb la realitat. Diuen aquests grups polítics, de manera tan reiterativa com indecent, que la política de preus públics a Catalunya fa que molta gent no pugui accedir a la Universitat.

Si fins ara tot eren opinions, en aquesta pregunta podem veure el poder devastador de la desinformació. Perquè la realitat és una altra molt diferent. El curs 2015-16 va ser el curs universitari amb un doble rècord:

- el major rati entre població jove (18-24 anys) i estudiants universitaris, un 44%, que mai, absolutament mai, s'havia assolit
- el major percentatge d'estudiants en universitats públiques amb beca o ajut a la matrícula, del 41%

És a dir, que el sistema de preus i beques a Catalunya permet la major cobertura de la història en beques i ajuts a la matrícula entre els estudiants que més ho necessiten, i així s'assoleix el rati més gran que mai hi ha hagut entre població jove i població universitària... però com el discurs dels Comuns és que s'està fent una universitat elitista que impedeix l'accés dels estudiants de rendes més baixes a la universitat, la opinió majoritària dels seus votants és que hi ha i hi haurà menys oportunitats per fer una carrera.

Que la realitat sigui una altra, radicalment oposada al seu relat, això no importa a ningú. L'únic que importa és ser eficaços en l'estratègia de desinformació col·lectiva.

I en aquest punt s'ha de dir que els Comuns són uns mestres. Tot el que diuen és per configurar un relat que és pura manipulació social, un pla sistemàticament executat de desinformació col·lectiva, al que incomprensiblement els mitjans de comunicació s'hi sumen. Ja sigui per fer de "altaveus" de la desinformació, ja sigui per "amagar" els fracassos, com p.ex. en el que hem vist que la senyora Colau, en l'últim any, hagi duplicat els desnonaments, baixat les rendes de 6 dels barris amb rendes més baixes i empitjorat la situació econòmica del 40% dels barcelonins.

Està clar que un dels més importants reptes polítics que tenim com a societat és entre els hegemonistes de la misèria i les seves mentides i la tensió interna d'una societat que creu en el treball i l'esforç individual com a camí per a un futur millor.

19 de gen. 2017

Protegim-nos del potencial devastador de l'estupidesa, també en política

Una de les màximes precaucions que sempre hem de tenir és davant l'estupidesa i el seu potencial devastador, en tots els àmbits de la vida, quan hi ensopeguem. També en política.

El professor Carlo M. Cipolla va teoritzar al voltant de l'estupidesa, en un assaig indispensable, únic. Ja n'he parlat alguna vegada. Com que el blog té cada cop més lectors i per tant molts lectors nous, resumiré la seva conceptualització.

El professor Cipolla va classificar el comportament de la humanitat en 4 categories, a partir de dos eixos: el del benefici/perjudici personal i el del benefici/perjudici social, col·lectiu.

- els bons serien aquelles persones que amb el que fan generen un benefici personal i col·lectiu. Tothom hi guanya.

- els malvats són els que es proporcionen un benefici propi però causant un perjudici als altres. El cas prototípic són els lladres.

- els incauts serien aquells que generen un benefici social, col·lectiu, però causant-se un perjudici a ells mateixos.

- finalment, el col·lectiu més devastador de tots, els estúpids, que amb el que fan no generen cap benefici per a ningú, tot el contrari, són capaços de fer coses que perjudiquen a la societat i a ells mateixos.

Segons el professor Cipolla els estúpids estan presents, són una constant, en qualsevol col·lectiu humà. I com que sempre n'hi ha, cal estar molt alerta per identificar aquests comportaments, estar-ne previnguts i evitar així els seus efectes devastadors. Si no ho fem, poden acabar amb tot el que ens envolta.

Ara mateix tenim sobre la taula política del nostre país dos comportaments absolutament prototípics d'aquesta estupidesa:

- la posició de la CUP d'exigir un increment impositiu en l'IRPF durant la negociació pressupostària.
- la superilla del Poblenou impulsada per la senyora Colau i la seva tropa

L'estupidesa de pujar l'IRPF
- el tipus impositiu a l'IRPF que patim els catalans ja és el més alt de l'Estat.

- incrementar-lo només perjudicaria directament a les classes mitjanes, a les persones que treballen i tenen un sou i una nòmina. No als rics, com diuen, perquè la seva tributació va per una altra banda, no per l'IRPF. Una decisió així només faria que empobrir les nostres classes mitjanes

- l'increment de recaptació només beneficiaria a una persona: al sr. Montoro. Aquests diners servirien únicament per millorar la tresoreria del sr. Montoro. A Catalunya aquests diners trigarien 2 anys en arribar. No arribarien, si mai arriben, fins a la liquidació del 2019

- un debat així amaga el gran debat, i és que a Catalunya ja paguem molt. Paguem tant que l'estat ens espolia anualment 16 mil milions d'euros. Ara imagineu les polítiques que es podrien fer si poguéssim disposar d'aquests 16 mil milions d'euros anuals. Aquest és el tema. Per això volem la independència, i la volem ja. Per això sabem que cap pressupost autonòmic no és el que ens mereixem, al que tenim dret.

Per a mi una proposta com aquesta, que perjudica directament, castiga injustament, les nostres classes mitjanes, que no beneficia a ningú, perquè no podrem disposar d'aquests diners fins d'aquí dos anys i que només fa feliç al sr. Montoro, a qui li arregla la seva tresoreria és l'estupidesa absoluta. No sóc capaç de trobar un exemple més evident d'estupidesa absoluta, total.

L'estupidesa de la Superilla

- ha generat col·lapse circulatori al barri, amb el que implica d'increment de l'emissió de fums i per tant de la contaminació.

- està provocant la ruïna de molts comerciants, que veuen perillar llocs de treball i negocis pel desert en que han convertit aquests carrers

- genera divisió i conflicte entre veïns: uns als que l'Ajuntament vol reconèixer drets i uns altres als que l'Ajuntament nega qualsevol dret.

Portada a l'extrem l'estupidesa argumental de Colau i els seus, podríem dir que s'han posat a fer "de déus" i a decidir sobre la vida o la mort de les persones. Un dels seus arguments -falaç, però és el que diuen- és que a BCN hi ha 3.000 morts prematures conseqüència de la contaminació. I que per això fan les superilles.

Si això fos cert, que no ho és, l'estupidesa seria a més a més molt malvada, molt perversa, perquè voldria dir que la senyora Colau s'ha autoatribuït disposar sobre la vida (o la mort) dels barcelonins, i ho fa -com tot el que fa- arbitràriament.

Perquè si això fos cert, voldria dir que la senyora Colau ha decidit que hi hagi uns veïns que visquin més anys, aquells als que ha tret la circulació dels seus carrers, i que hi hagi uns altres veïns als que condemna a una mort prematura, tots els veïns dels carrers als que ha derivat tot el trànsit que abans es distribuïa per tot el barri. Si el meu carrer és un dels "triats" per assumir tot el trànsit, i patim congestions que abans no teníem, i de no tenir cap autobus, ara en passen 7, vol dir que la senyora Colau, amb una sang freda que gela la sang, ha decidit, sense donar cap explicació, condemnar als veïns del meu carrer a aquesta mort prematura de la seva propaganda.

Us entra al cap una major estupidesa i maldat? A mi no. Per això els veïns del Poblenou estem mobilitzats com ho estem i no pararem fins posar fi a aquesta delirant experimentació colauer amb la vida i el benestar de tots nosaltres, perquè ara tots vivim pitjor que abans de patir la seva estupidesa.

El poder devastador de l'estupidesa. O ens en protegim o anem cap al precipici.

Relato -político- breve

"Y cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí. "

Un año después de que el independentismo obtuviera mayoría parlamentaria, reflejo de su mayoría social, seguimos sin saber si la CUP quiere hacer la independencia o solamente dice querer la independencia.

El President Puigdemont ha dejado meridianamente claro en su conferencia de esta semana en el Romea que Catalunya se abre a una nueva era, la de su libertad, vía democrática, vía referéndum.

Pero que eso sea posible sigue tristemente dependiendo de ese dinosaurio que más que encontrarnos cuando despertamos, los independentistas sufrimos como una pesadilla. Esa indefinición. Ese trilerismo. Ese no saber qué quieren. Esas dudas entre hacer la revolución o hacer la independencia. Ese odio hacia todo. Esas ganas de hacer sufrir a la gente, como si todos tuviéramos deudas a pagar ante ellos.

"Y cuando creíamos hacer realidad nuestro sueño, la pesadilla todavía estaba allí"

6 de gen. 2017

Baròmetre municipal de Barcelona: o com manipular ideològicament una enquesta

La setmana passada es va presentar el Baròmetre semestral de Barcelona corresponent al desembre de 2016. És una enquesta senzilleta, de 800 enquestes, que l'aparell de propaganda colauer ha volgut convertir en una nova eina de manipulació massiva dels barcelonins. Els titulars periodístics amb que es va "vendre" l'enquesta van ser bàsicament dos: gran preocupació dels barcelonins per la contaminació i el turisme i que els Comuns mantenen el suport que varen obtenir a les eleccions.

És això així? Anem a veure-ho.

Sobre les "preocupacions" dels barcelonins, tenim que segons l'enquesta un 82,1 pensem que a BCN l'aire està bastant o molt contaminat. I això es converteix en "la gran preocupació" dels barcelonins. Però, detall: aquesta qüestió ha estat plantejada com a pregunta directa, singular, en l'enquesta. Què volen que diguem, que l'aire a BCN és net com al Pallars? En tècnica demoscòpica hi ha preguntes absurdes o tramposes, perquè o la resposta ja se sap o s'indueix, buscant treure'n un rèdit polític.

Però ara fixem-nos en una cosa: El baròmetre planteja als enquestats dues preguntes que tenen una resposta "espontània", és a dir, que no se li ofereix un llistat de respostes, sinó que l'enquestat respon el que li ve al cap (després els resultats els categoritzen):

  • A la pregunta "quins creu que són els principals problemes de la ciutat?", en resposta espontània la contaminació apareix com el 8è dels problemes, amb només un 4,3 de respostes.

Els "gestors/manipuladors" de l'enquesta amaguen que per als barcelonins p.ex. la circulació, el trànsit (que la senyora Colau i els seus només han fet que empitjorar des que són al govern municipal) és ja el 3r problema. I també "casualment" amaguen que molt pel damunt de la contaminació, la "gestió municipal", és a dir, del que està fent la senyora Colau i els seus, ja és, per als barcelonins el 4t dels principals problemes de la ciutat. Curiós, oi?

  • Però és que quan anem a la pregunta sobre "quin és el seu problema personal més greu?", la contaminació és el problema número 18 dels barcelonins... Encara més curiós, oi?

Així es manipula una enquesta. Si un tema no és percebut com un problema pels barcelonins, es desagrega, es fa una pregunta "cunyada" a la que no es pot respondre negativament, i ja tenim el titular que volíem que enllaça amb el que la senyora Colau i els seus volen.

Amb l'altre tema que s'ha venut com la gran preocupació dels barcelonins el "turisme", passa una cosa similar, però diferent. L'Ajuntament ha venut el titular de "creix la preocupació dels barcelonins pel turisme". Efectivament, un 11% dels barcelonins ja consideren el turisme com un dels principals problemes que té la ciutat, fet que el converteix en el segon dels problemes, darrere del primer, que sempre és l'atur i la situació econòmica.

Curiosament quan ho mirem, des de la mateixa resposta espontània, des del punt de vista dels "problemes personals", el turisme és el 17è dels problemes dels barcelonins.

Què és el que està passant aquí? Un tema que des del punt de vista d'afectacions personal els barcelonins no viuen com un gran problema (és el 17è!), la "propaganda" municipal, el soroll, la criminalització induïda des del mateix ajuntament fins convertir-ho en un recorrent input mediàtic, passa a ser considerat pels barcelonins com el segon problema.

És a dir "a mi no m'afecta, però, pel que diuen, això ha de ser un problema enorme". Aquesta dissociació induïda és brutal: del 17è al 2n per aquesta inducció política dels colauers & cia.

Fixem-nos que això no passa amb altres temes, com l'atur, que és el primer problema tant des del punt de vista de ciutat com "personal", o la inseguretat, que és considerat el 6è problema de la ciutat i el 8è personal, però sobre el que la propaganda colauer no diu res, silencia.

Un altre tema sobre el que la propaganda dels Colauers ha aconseguit passar de puntetes d'aquesta enquesta és que un 39,8% dels barcelonins responen que la seva situació econòmica en el darrer any ha empitjorat. La duresa d'aquesta dada contrasta p.ex. amb la darrera dada que hem tingut del CEO a nivell de tot Catalunya. En una pregunta idèntica, els catalans que consideren que la seva situació econòmica ha empitjorat en l'últim any són el 24,3.

És a dir, que mentre que a nivell de tot Catalunya és un 24,3% de la gent que ha vist empitjorar la seva situació, aquesta xifra es dispara fins al 39,8% a la ciutat de Barcelona. I això tampoc ha merescut cap comentari.

L'altre titular que posava de manifest com a exemple de manipulació és el que obria la nota de premsa municipal: "En el Baròmetre del mes de desembre de 2016 Barcelona en Comú manté el suport que va obtenir a les eleccions com a partit més mencionat en la intenció de vot (15,1%) seguit per ERC (11,9%) i en tercer lloc es situaria PDECat amb un 5.8%"

El Baròmetre municipal, en una decisió "tècnica" que jo mai he compartit, no fa "projecció de vot", només recull la intenció de vot directe de la mostra. A criteri meu, per fer això més val no fer res, atès que el resultat, si no hi apliquem les tècniques demoscòpiques que ens permeten ponderar i corregir biaixos de la mostra, acaba induint a una visió errònia.

Diu la propaganda oficial de l'Ajuntament Colauer que "BEC manté el suport que va obtenir a les eleccions. Diuen això perquè a l'enquesta tenen un 15,1% d'intenció de vot, i a les eleccions del 2015 van tenir un 15,2% del vot. Però com que quan només hi fiques la intenció de vot directa, sense ponderació ni correcció de biaixos de la mostra, si aquesta té biaixos importants (i aquest baròmetre els té), això condiciona greument el resultat polític que s'obté.

Així, si mirem quin és el record de vot que té la mostra, veiem que els Comuns estan molt sobredimensionats, ja que fins a un 19,4 dels enquestats van votar Colau, 4,2 punts per sobre del que fou el resultat real a les eleccions. Mai hi havia hagut una sobrerepresentació així de votants colauers més alta. Com puc aconseguir poder dir que em mantinc si estic baixant? ficant a la mostra més votants dels meus.

Això també afecta altres formacions. ERC, que ràpidament va sortir, en conèixer els resultats de l'enquesta, a erigir-se en "l'única alternativa" resulta que és la fora política més sobredimensionada des del punt de vista de record de vot en aquesta enquesta. Van tenir un 6,6% del vot, l'enquesta projecta un 11,9% d'intenció de vot... però la mostra té un 11,2 d'enquestats que varen votar ERC, és a dir 4,6 punts de sobre representació. Si vas tenir un 6,6% de vot, però a l'enquesta hi tens un 11,2% de votants, aquest 11,9 de vot directe és una dada, és una "pujada" d'intenció de vot que cal "matisar" moltíssim.

La gent de PDECAT fa front a un problema molt diferent, al meu entendre. No és només que a diferència dels Comuns i d'ERC estiguin infrarepresentats a la mostra (van tenir un 13,7% de vot i tenen un 11,8% de record de vot -2 punts menys-), sinó que el fet d'haver preguntat per aquestes sigles encara no consolidades, de fet encara molt desconegudes, ha pogut generar molta confusió entre els enquestats, que no sabem com s'ha "reconduït" (en el cas que s'hagi fet, que tinc els meus dubtes.

Fixem-nos, doncs, que Comuns i ERC tenen 6,1 i 6,5 punts de biaix de votants seus a la mostra en relació a PDECAT. I això l'enquesta no ho corregeix. La sobrerepresentació de Comuns i ERC i la infrarepresentació de PDECAT apunta que els Comuns de fet tenen una intenció de vot inferior a aquesta que han "provocat" per dir que "mantenen el suport", que el "creixement" que projecta d'ERC és conseqüència, en bona part, de la seva sobrerepresentació a la mostra. I que el descens que projecta sobre PDECAT també s'ha de posar en certa "quarantena", tant per la seva infrarepresentació a la mostra com per tots els temes associats a la "marca".

Dit això, sí que m'atreveixo a aventurar algunes tendències:
- lleugera tendència a la baixa dels Comuns
- lleugera tendència a l'alça d'ERC
- tendència a la baixa de PDECAT

Falcaria aquesta aproximació amb un parell de dades més amb cert interès:

- la valoració personal de la senyora Colau és la més baixa des que és alcaldessa, fregant el suspens (un suspens que seria segur sense la sobrerepresentació dels votants colauers a la mostra).

- en un any i mig s'ha duplicat el % de barcelonins que suspenen la seva gestió, en el que sembla una cursa imparable cap a ser considerada la pitjor alcaldessa de Barcelona. Aquest desembre un 30,8% dels barcelonins la suspèn a ella personalment, mentre que juny del 2015 els que la suspenien eren només un 14,8%

Ho seguirem de prop. Com a ciutadà de Barcelona i com a veí del Poblenou per primera vegada en la meva vida m'he implicat en lluites veïnals, davant la dement, delirant, gestió municipal de la senyora Colau i els seus, convertits ja en el 4t problema més greu que té la ciutat.

25 de des. 2016

Macià, en l'origen i en els nostres dies



Jo pertanyo encara a aquesta generació que vàrem haver de descobrir la història de Catalunya quasi de manera furtiva, i que vàrem acabar devorant tot allò que queia a les nostres mans. Recordo un llibre, de quan La Caixa de Pensions en regalava: "Imatges de la Catalunya Autònoma", any 1978. "Qui és aquest, mama?" "És el President Macià, nen!". Allà estava aquell home, amb una presència que ja impressionava un nen que descobria amb ulls com a plats una història que no li havien explicat al cole.

"Macià", em vaig quedar dient per a mi. Avui, 25 de desembre, com fa molts anys, hem pujat fins al pla de la Fe, al cementiri de Montjuïc, on hi ha la tomba de Macià. Gairebé 40 anys des d'aquell nen que descobria Macià fins avui, dels quals ja més de 30 com a militant independentista, sempre a l'ombra de Macià, del que representava, dels seus valors, de tot el seu llegat.

L'origen de les coses acostuma a ser un territori confús, però sempre hi ha alguna cosa, en aquesta zona dels orígens, que actua com a detonant. I per a l'independentisme contemporani, aquest detonant, aquest catalitzador, fou Macià.

Fa uns dies m'explicaven una "anècdota" de la conferència que fa poc pronuncià a Madrid, en un d'aquests fòrums político-econòmics, algú tan poc sospitós de simpatitzar amb l'independentisme com és Juan Rosell, el president de la Patronal espanyola. Adreçant-se a l'auditori, on hi eren els representants del "todo Madrid", de la casta que controla fins l'últim ressort d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol, els va deixar anar alguna cosa així com "si quieren entender un poco más lo que pasa en Catalunya les aconsejo lean una biografía de Macià i se pregunten qué lleva a alguien que ha servido más de 20 años en el ejército español, un coronel, a dejarlo todo y convertirse en líder independentista".

No llegiran mai cap biografia de Macià i mai no es faran aquesta pregunta ni buscaran una resposta sincera.

La pregunta, de fet, és l'origen. I el pas que fa Macià és la seva resposta al que acaba descobrint, més enllà del que fins aleshores havia estat la seva vida, la d'un oficial de l'exèrcit espanyol. I amb el pas que fa Macià i el seu lideratge innat és quan pren forma, al seu voltant, l'expressió de l'independentisme contemporani.

Els valors de Macià segueixen vius, totalment vius, els nostres dies. Macià funda Estat Català, i canalitza tota una generació cap a posicions obertament separatistes. Macià ho sacrifica tot i es mostra disposat a tot. Durant la dictadura de Primo de Rivera, fins i tot a l'intent d'insurgència armada que representa el conegut com a "Complot de Prats de Molló". El seu judici fou un aparador extraordinari al seu lideratge i a la causa de Catalunya. Macià recorre el món difonent la causa de Catalunya i buscant respostes i aliats per a la Catalunya que vol. Des de les comunitats catalanes a tota llatinoamèrica fins al Moscú revolucionari dels soviets de l'any 1925. Si de Cuba va tornar amb l'estelada, de Moscú va tornar amb la visió clara que els moviments totalitaris no oferien cap resposta per a la nostra causa. Tanmateix -com a anècdota- un dels seus acompanyants en aquest viatge, Josep Carner Ribalta, un dels seus homes de màxima confiança, editaria un llibre indispensable per als amants de la poesia: "Poetes russos de la revolució".

Cau la dictadura de Primo de Rivera i Macià lidera la nova formació política que agrupa des del separatisme explícit d'Estat Català fins a d'altres formacions polítiques i personalitats diverses: Esquerra Republicana de Catalunya. El triomf republicà porta Macià a proclamar la "República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques". Però la pressió del moment l'obligà a assumir transformar la proclamació en la constitució d'un govern autònom, el de la Generalitat de Catalunya. No va implicar cap renúncia a la independència, l'ideal al qual ho havia sacrificat tot, però sí un pas necessari en aquest camí.

Els nostres il·lustres estupendistes d'avui en dia, el currículum dels quals, tots junts, no permet ni omplir una sola línia de serveis a la Pàtria, ara estarien acusant el pare de la Pàtria, el pare del moviment independentista, de "processista". Així és el nostre país. Penseu-hi quan algú estigui alliçonant des de la més total buidor de serveis a la Pàtria.

Macià és determinació. És aquest compromís vital amb un ideal. I és ser coherent amb aquest ideal, fent tot el que en cada moment es considerés millor permetria assolir-lo.

Macià és coratge, entès com a disposició al sacrifici. No és martirologi gratuït, perquè el coratge i la valentia no tenen res a veure amb això. És aquesta disposició d'ànim i física per fer front al que calgui, com calgui i quan calgui. Per tant, coratge com a caràcter militant per assolir uns objectius, en una estratègia, amb una finalitat, que mai fou la de victimitzar-se.

I Macià és, també, una idea de país. El seu ideal per a l'Estat Català, la Catalunya independent, era una Catalunya que va definir d'una manera que encara és plenament vigent: «una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa».

4 dimensions clau d'un país i 4 paraules precises que dibuixen la grandesa que es volia per al nostre país. La mateixa que, encara avui, perseguim la majoria d'independentistes.


És una Catalunya allunyada dels fanatismes. És una Catalunya que no es mira a si mateixa per gestionar i repartir la misèria, sinó per generar oportunitats. Una societat ambiciosa capaç de crear prosperitat a partir del que tots i cadascun de nosaltres fem, del nostre esforç. Una Catalunya culta, amb l'educació com un dels seus pilars. Una Catalunya que, manllevant el kennedysisme posterior, no es paralitzi esperant a veure "què fa el país per nosaltres", sinó que ens interpel·li sobre què podem fer cadascun de nosaltres per Catalunya, entesa no com una realitat abstracta, sinó com la realització d'aquest país lliure, just, pròsper i gloriós.

Macià moria el 25 de desembre del 1933, i la seva obra quedaria avortada en mesos. Altre cop l'aspiració d'aquesta Catalunya quedaria presonera entre el sabre i la bomba. L'enterrament de Macià fou una manifestació de dol popular mai vista. Fins i tot la premsa estrangera, com el New York Times es feia ressò del milió de persones que varen acompanyar el seu fèretre.

Hi pensava avui, davant la seva tomba, al pla de la Fe, sòbria, elegant, central, enèrgica. Recordava l'impacte d'aquella presència extraordinària en aquell nen que era jo. Hi hem dipositat, amb altres camarades de la Societat Patriòtica Palestra, un ram de flors.

Davant la tomba de Macià, els Germans Badia, els seus fidels servidors. Els patriotes que van viure i morir amb els mateixos ideals i valors que Macià. Van perseguir el pistolerisme i la violència sectària que consumia la Catalunya republicana i amenaçava el seu futur i els nostres ideals, fet que els va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista. El 28 d'abril del 1936 un escamot failangista els assassinà.

Ros i Serra parla dels Badia com d'uns homes compromesos amb la justícia i el seu temps: “Miquel Badia no defuig mai la seva responsabilitat davant del perill. D’aquí va néixer el seu carisma”. I és que volia imprimir en el jovent el coratge necessari per fer de Catalunya un poble lliure. Ros detalla que en una ocasió Badia es va presentar tot sol al cafè La Tranquilidad, un dels llocs sovintejats pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI, i amb un to provocador va dir als presents: “Sóc en Miquel Badia i m’han dit que algú d’aquí em busca”.

L'enfrontament dels llibertaris contra el govern català i Estat Català arrenca ja l'abril del 1931, quan la CNT amenaça amb la «insurrecció armada dels treballadors cenetistes contra qualsevol forma de separatisme polític i molt especialment el separatisme català». Avui, per sort, no hi ha pistoles, però sí podem detectar actituds molt i molt similars...

També els hem recordat, als Germans Badia, i hem dipositat un altre ram de flors a la seva tomba. Ens proclamem hereus del seu coratge, determinació i ideals. 

Compromís, confiança, determinació, lleialtat, humilitat, coratge, valor... formen part del llegat de valors que ens arriben, tramesos per aquesta cadena de compromisos personals que ho ha fet possible, des de Macià i els Germans Badia als nostres dies. I als que, com a militants independentistes, volem ser fidels per fer realitat aquesta Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa.
HONOR I GLÒRIA!

DONEC PERFICIAM
(i Bon Nadal i Feliç Nou Estat Català 2017)

20 de des. 2016

Eppur si muove (sobre l'acord PDECAT-ERC a BCN per les superilles)

Ahir dilluns els grups municipals a l'Ajuntament de Barcelona de PDECAT (CiU) i d'ERC van presentar un acord al que han arribat de cara al desplegament futur de les Superilles a la ciutat.

És un acord molt important. A nivell personal sé que els acords entre aquests dos mons polítics sempre són bons per als ciutadans. 

Des de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou (PASP9) també s'ha valorat positivament aquest acord, que s'entén com un primer pas necessari, tot i que, lògicament, es manté l'expectativa de com es concretarà aquest acord al Poblenou.

Per a mi l'acord aquest al que han arribat és important per moltes raons:
  • D'entrada perquè es reconeix que el que s'ha fet al Poblenou és una autèntic nyap. Com a gestió pública, és inqualificable la incompetència municipal que s'ha exhibit. 
  • Un segon grup de motius pel qual és important és perquè situen bona part dels reptes que té la Barcelona del futur (ni que sigui un futur immediat) per abordar qüestions vinculades al medi ambient, la mobilitat, l'urbanisme i la qualitat de vida en general dels veïns, però també garantint sempre el funcionamet de la ciutat, dels serveis públics, del comerç, les empreses, etc. En aquest acord es canalitzen bona part d'aquestes inquietuds cap a un futur model de desplegament de les Superilles, però jo entenc, i crec que aquest és l'esperit de l'acord, que això ha de ser una gestió integral a la ciutat, que ha d'anar més enllà del que són els límits estrictes d'una superilla, per més que se'n despleguin.
  • I finalment, no gens menor, és important pel mètode, pel compromís que adquireixen públicament sobre la manera de desplegar aquestes polítiques: amb una participació real dels veïns i acompanyat sempre de les inversions públiques necessàries per fer-ho possible des d'una perspectiva de qualitat.

Cap de les coses que se situen com a requisits en aquest acord per aquestes futures polítiques no es compleix al Poblenou, tot el contrari, és l'antítesi del que han acordat volen fer.

La Superilla del Poblenou es va executar amb nocturnitat i traïdoria, establint-la fins i tot en uns carrers diferents als contemplats en l'ocultista informació pública a la que van sotmetre el projecte. L'execució va consistir en situar quatre tanques tallant carrers, res més, cap altra inversió. No es va analitzar ni s'ha considerat mai cap de les afectacions que podia provocar -i que ha provocat-. No hi ha hagut cap gestió integral del projecte. Urbanísticament fins i tot han menyspreat fer -com fa temps hauria d'estar feta- la urbanització dels milers de metres quadrats de la Plaça prevista en el seu interior, i que proporcionarien un espai de qualitat per als veïns, i no aquesta estafa. No es va acompanyar el projecte de cap millora en el transport públic. I s'han posat de perfil davant les gravíssimes afectacions a la mobilitat i el col·lapse al que han sotmès el barri. I, per no tornar sobre tots els arguments que ja he explicat moltes vegades, és terrible la manera com menyspreen els problemes generats als negocis, empreses i comerços dins el perímetre i fora del perímetre. Al·lucinant.

Malgrat la molta importància que té, l'acord al que han arribat ERC i PDECAT no deixa de ser una declaració d'intencions. Des d'aquest punt de vista jo faig una crida als companys d'ERC i PDECAT perquè siguin valents i l'acompanyin de coses concretes en relació al que està passant al Poblenou.

La primera i més urgent és que crec que els veïns no entendríem de cap manera que aquest acord, no impliqués també una actitud activa, concreta, per posar punt i final a la prova pilot de la Superilla del Poblenou. Aquest seria un gest que pacificaria molt el barri. I que ens deixaria a tots en la posició adequada per valorar serenament l'experiència, extreure'n lliçons i, sobretot, que permetria abordar els greus problemes de mobilitat que s'han generat al barri i que són urgents de resoldre.


Des d'un punt de vista veïnal no tindria cap explicació que, després que en aquest acord es blasmi la Superilla del Poblenou com un exemple de com no s'han de fer les coses, d'execució fallida, no es faci res per posar punt i final a la Prova pilot. Perquè no fer-ho voldria dir alguna cosa així com "som conscients que us han fet una putada, nosaltres n'hem après tant de tot això tan mal fet que us han fet, però mireu, poblenovins, us heu de fotre, us toca pringar i us toca menjar-vos aquest desastre".

I com que això seria inexplicable que pogués passar, per això confio plenament en els companys d'ERC i de PDECAT, que sàpiguen trobar la manera de revertir la Superilla del Poblenou, de posar punt i final a la prova pilot, i d'obrir un procés urgent d'avaluació dels problemes de mobilitat que hi ha al barri per cercar, entre tots, una solució. Més enllà d'aquestes dues coses que requereixen una acció decidida i immediata, crec que els veïns, no només del Poblenou, tenim moltes coses a dir sobre com volem la ciutat i com volem abordar tots aquests reptes que situa l'acord entre ERC i PDECAT.

Amics de PDECAT i d'ERC diumenge quan vaig saber que havíeu arribat a un acord sobre aquest tema i que el presentàveu dilluns matí vaig tenir una immensa alegria. N'havíem parlat i intercanviat punts de vista, però em feia molta por que "la política" (entre cometes per evidenciar que em refereixo a la política en minúscules) impedís arribar a acords o fer coses per superar els problemes que ens han generat al Poblenou. Us agraeixo de tot cor que hàgiu fet POLÍTICA en majúscules, escoltant (de debò) els veïns i adoptant compromisos per abordar els reptes de la ciutat, dels seus barris i dels seus veïns. 

Ahir en la reunió de coordinació dels veïns de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou es va valorar positivament l'acord. Però també es va acordar mantenir el calendari de mobilitzacions que es va aprovar la darrera Assemblea Oberta de veïns que es va fer al barri. Després de la "treva nadalenca", dilluns dia 16 de gener començaran, si no hi ha solucions concretes als problemes que patim, si no es dona per finalitzada la prova pilot i s'aborden els greus problemes de mobilitat que ara mateix tenim al barri, manifestacions i talls de trànsit setmanals. Ens emprenyarà molt haver de generar problemes injustament a tercers, però no ens queda cap alternativa si no se'ns escolta i es fan actuacions concretes per solucionar els problemes que ens han generat. Els veïns estem totalment determinats a fer el que calgui per solucionar els problemes que injustament ens ha generat a nosaltres la incompetència municipal.

I acabo, companys Jordi Coronas i Jordi Martí, permeteu-me que personalitzi, ja que heu estat els artífex de l'acord: us suplico, gairebé us imploro, que ara no ens deixeu sols i que feu alguna cosa concreta per atendre les nostres justes demandes. Confiem en vosaltres.

18 de des. 2016

Enquesta El Periódico: tendències, titulars i altres manipulacions

Avui diumenge El Periódico publica una enquesta de GESOP. Hi ha algunes coses interessants. Fins i tot pel damunt de l'escandalosa manipulació i tergiversació de la lectura que en fa El Periódico. Que presagia un nou recital per demà, que diu publicaran projecció electoral. Agafeu-vos...

La independència és, clarament, l'opció socialment majoritària... i sòlida


Segons l'enquesta d'EP, un 48,9% votarien sí a la independència. I un 40,3% No. Amb un 8,5% d'indecisos.

Aquestes dades aïlladament ja expressen una dada fonamental: el Sí a la independència està 8,6 punts pel davant del No. Fins i tot si tota la indecisió anés al No, el Sí seguiria estant pel davant (sí, un exigu 0,1, però pel davant).

És a dir, el Sí és clarament l'opció socialment majoritària.

El Sí, a més, presenta una gran fortalesa. Tenim dues enquestes recents amb que comparar: el CEO i l'ICPS del mes de novembre. En el baròmetre del CEO el Sí se situava en el 44,9%, i en el el de l'ICPS en el 46,6. Mentre que el No oscil·lava entre el 45,1 del CEO i el 33,8 de l'ICPS.

La forquilla del Sí, en tres enquestes diferents, se situa entre el 44,9% i el 48,9%. Fixeu-vos que només hi ha una variació de 4 punts, malgrat els diferents mètodes d'enquesta, empreses i mostres. El sí a la independència és tremendament sòlid. Contrasta aquesta solidesa amb la forquilla del No, que va del 33,8 al 45,1, o sigui 11,3 punts de diferencial.

El Sí està decidit. Totalment decidit. Ens podem mostrar estables, és a dir, que no hem crescut en l'últim any, però a la vista d'aquestes tres enquestes el que està clar és que si tenim l'oportunitat d'expressar-nos, el Sí no presenta cap fisura ni tremolor de cames ni dubte.

En canvi el No no és tan sòlid, i el comportament de la gent que no té clara la independència dependrà de moltes coses. I aquí és on també els del Sí hem de ser intel·ligents. De vegades no és tan sumar vots al Sí com, amb el que fem, no mobilitzar el No. Com vaig explicar en l'anàlisi de les enquestes del CEO i de ICPS, hi ha una part del No que sembla és una opció personal, desiderativa (no volen la indy), però que no farien res per impedir-la, no es mobilitzarien ni votarien en contra. Per tant aquí tenim un gran repte. No només hem d'intentar sumar suports, hem de fer les coses de manera que fins i tot entre persones que no voldrien la independència, no s'hi oposin.

Diu El Periódico que el Sí, malgrat aquests 8,6 punts pel davant del No, no arriba al 50%. Ho fa com dient "se siente, no podeu, no arribeu". És el colmo de la manipulació. Entre d'altres coses perquè si descomptem l'1,8 d'abstenció que projecta en aquesta pregunta EP ja ens situem en aquest 50%.

A banda d'això em costa d'entendre com ha tractat EP el tema de l'abstenció. A la pregunta de si  anirien a votar si hi hagués un referèndum un 26,4% diuen que segur que no i un 6,3% que probablement no. Es projecta, per tant, una abstenció que, per arrodonir, oscil·la entre el 25 i el 30 per cent, uns percentatges força raonables en termes de comportament electoral. Després diu "si anés a votar, què votaria", i un 1,8% diuen que "no votaria". Un bucle...


No sé quin és l'univers de resposta sobre el total de la mostra del "si anés a votar" de la segona pregunta. Descarta els que han dit que segur que no votarien? Descarta els probablement no? O no descarta ningú?

En tot cas, a la vista dels resultats, del que podem deduir de l'enquesta i del que sabem en relació a les tendències que es marquen amb altres enquestes, el que està claríssim és que, fins i tot en aquesta enquesta d'EP el Sí es projecta pel damunt del 50%. El titular i els tuits dient "el sí no arriba al 50%" és una burda manipulació. Molt desesperada.

Si una cosa uneix els catalans és que volem un referèndum


La portada del Periódico, en un nou exercici de manipulació lamentable diu "El referèndum unilateral divideix els catalans". Veiem-ho:

"Està a favor que es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya?"

Un 85,1% dels catalans sí estem a favor d'aquest referèndum, però això El Periódico no ho diu. Si hi ha una cosa que uneix avui en dia a tots els catalans és que volem un referèndum. Si hi ha una opció que sigui marginal a Catalunya és oposar-se a un referèndum (només un 13,8%).

Què fa El Periódico? Divideix els partidaris del referèndum entre els que el voldrien en qualsevol circumstància (per tant acceptant convocar-lo unilateralment), que són el 49,6% dels catalans (sí, el 49,6%!!!!) i els partidaris del referèndum però que demanen sigui pactat, que són el 35%.

I no només els divideix, sinó que llavors agafa als partidaris del referèndum (pactat) i els suma als contraris al referèndum, i així a la pregunta "Està a favor que es convoqui un referèndum sobre la independència de Catalunya", El Periódico respon que divideix, entre el 49,6% del Sí com sigui i el 48,8% del Sí pactat i del no que jamás de los jamases. S'ha de tenir molta barra. I ho fa portada.

El que és políticament rellevant és aquesta immensa majoria, aquesta abrumadora majoria social que vol un referèndum. Quina causa reuneix un 85,1% de suports socials al nostre país? CAP! Només el referèndum. És la dada que hauria de moure totes les muntanyes polítiques, que hauria de centrar tots els debats polítics i mediàtics.

Com es pot fer políticament res a Catalunya que no sigui donar una sortida democràtica a aquesta unànime exigència de referèndum? Si no s'hauria de parlar d'una altra cosa! Ni aquí, ni a Madrid ni a Europa. Un 85,1% de la població catalana vol resoldre el seu futur polític amb un referèndum. I anem a negar aquesta exigència democràtica? Algú es pot posar de perfil davant aquesta aclaparadora, excepcional, majoria social??????

Bé, doncs El Periódico ens diu que si eso ya tal i que el referèndum divideix. Quins pebrots, Mare de Déu Senyor! Quins pebrots! O sigui el Sí està 8,6 punts per sobre del No, però com que "no arribem al 50%" (segons la seva cuina, és obvi que descomptada l'abstenció sí que el Sí passa del 50%), doncs "se siente". I després agafen aquest 85,1 de partidaris del referèndum, els divideixen i sumen els partidaris del referèndum (pactat) als contraris al referèndum per confrontar-los als partidaris del referèndum (com sigui) i diuen que "divideix".

El recital de manipulacions barroeres del Periódico segueix convertint en segon titular de l'enquesta les respostes a una pregunta pre-política, com és "com creu vostè que acabarà tot això?"

Fixem-nos que pregunten si volem un referèndum, i un 85,1% diu que sí, però això ho amaguen. Llavors pregunten què votaríem, i un 48,9%, 8,6 punts per sobre del no, diuen que votarien Sí, i també ho amaguen.

I llavors, un cop han preguntat per totes aquestes qüestions que expressen la voluntat política dels enquestats, se'n van al terreny pre-polític, per dir "com creus que acabarà". És lamentable no reconèixer el que és la voluntat política expressada pels ciutadans (85,1% que volem referèndum i 48,9% que votarem Sí) i manipular per convertir una anàlisis que no representa el que es vol, sinó una suma de temors i desconfiances, en expressió política.

No dic la pregunta no tingui importància i no hàgim de llegir amb atenció el que ens expressa. Altres enquestes fan preguntes similars. Dic que no podem convertir en expressió de voluntat el que no ho és, i el resultats d'aquesta pregunta no ho és.

Quan jo miro aquesta pregunta i els resultats no veig això que sembla voler induir EP de "diuen que volen la independència però en el fons tots sabem que el que volen és un pacte amb l'estat i anar fent". S'ha de ser miserable.

Qualsevol demòcrata, qualsevol persona decent, davant un 85,1% que volen referèndum i un 48,6% que volen votar Sí a la indy es preguntaria com és que només un 18% creuen que l'assolirem. Però preguntar-se això voldria dir respondre que per la naturalesa autoritària i antidemocràtica de l'estat espanyol. Un estat que es capaç de tot, fins i tot de carregar-se el seu propi estat, abans que de donar una sortida democràtica al conflicte.

Aquest 18% no és expressió de feblesa, com a molt és expressió de falta de confiança en nosaltres mateixos, però, sobretot, del que és expressió, és d'una visió de l'estat espanyol com la d'un estat autoritari, predemocràtic i intolerant. És la visió d'un coneixement de la història, de saber que l'estat espanyol i les seves elits i casta que l'han fet seu segle rere segle, estan disposats a morir matant abans que a acceptar sortides democràtiques. Això és el que ens ha ensenyat la història.

I sí, davant d'això podríem dir que ens falta una mica de confiança en nosaltres mateixos per creure amb més convicció que ho assolirem. Però... us estranya? Us estranya que ens manqui confiança en nosaltres mateixos després de l'espectacle lamentable que estem protagonitzant des de fa un any, de divisions, caïnisme i exhibició de desconfiances entre tots els diferents agents? Doncs a mi no m'estranya, tot i que jo confio plenament que això acabarà assolint la independència.

El titular no és que només un 18% cregui que l'assolirem. El titular hauria de ser que malgrat ser el 85,1% i el 48,6% la població catalana ha interioritzat tant l'amenaça autoritària de l'estat espanyol que malgrat saber-se majoria, no confien puguem democràticament assolir o fer realitat l'aspiració socialment majoritària. Però no perquè no vulguem, no perquè no sigui la nostra voluntat política, sinó perquè hi ha una visió de l'estat espanyol que el fa incompatible amb la democràcia.

Els factors clau de tot plegat:


És tan abrumadorament inqüestionable que la societat catalana vol el referèndum i que la majoria social vol la independència que El Periódico deriva la seva frustració cap a dues manipulacions: la de la divisió inexistent i la de donar valor polític no al que es vol, sinó al que es tem passarà per l'autoritarisme de l'estat espanyol.

Però, com deia, que només un 18% cregui acabarem assolint la independència, aquests 30 punts de diferència en relació als que la volen, també ens interpelen a nosaltres. Com? Hem de transmetre més seguretat i generar més confiança.

Sempre he dit que el factor més decisiu per poder fer la independència ha estat Junts pel Sí. És una de les poques vegades que hem superat la maledicció divisiva que sempre ens ha impedit fer grans coses. Junts pel Sí està a l'arrel de l'única possibilitat de fer la independència que tenim, i que és per la que estem transitant. Vam tenir un petit problema, que aquesta "maledicció" va fer que alguns dels nostres "estupendistes", aquests que no han fet mai res però que sempre estan en contra de tot i donant lliçons a tothom, votessin la CUP. Això va generar un escenari infernal per fer possible la independència. Un escenari en el que diàriament tot està sempre a punt de saltar pels aires. Perquè és molt difícil voler representar la majoria social i fer-ho de la mà d'uns antisistema embogits.

Aquest calvari que estem transitant és el que genera, també desconfiança. I no m'estranya. Dit d'una altra manera. Si Junts pel Sí hagués assolit la majoria absoluta el camí a la independència hauria estat molt més segur, molt més sòlid, molt més ràpid, i sumant molts més suports. Però així estan les coses.

Aquest calvari ens ha comportat el pas al costat d'un President i l'incompliment de pactes clau com els pressupostos 2016. Malgrat tot, encara som vius i treballant molt per fer la independència. S'acosten els pressupostos 2017 i sembla que la CUP aquest cop és més conscient que si no hi ha pressupostos el procés, com l'hem conegut fins ara, se'n va a norris, i haurem de tornar a començar, ves a saber com.

Davant això estic convençut que l'Estat i tots els seus agents (bàsicament mediàtics) posaran tota la carn a la graella a tensionar Junts pel Sí, a generar problemes, malfiances, crisis, entre els dos principals actors de Junts pel Sí: el món de convergència i el món d'esquerra. Es voldrà fer aparèixer el món convergent com que intenta frenar, o que s'està consumint en ell mateix, que està sent absorvit per altres formacions. Es voldrà fer aparèixer esquerra com més preocupada pels seus interessos propis que pels col·lectius, ambiciosa per aprofitar l'escenari.

I jo crec que tot això és fals. Tinc plena confiança, absoluta, en el compromís del món convergent amb aquesta fase decisiva de la independència, amb el President Puigdemont al capdavant. i tinc plena confiança, absoluta, en el compromís del món d'esquerra amb el moment històric. No ho dic per dir-ho. Ho dic des del total convenciment. Estic segur que Puigdemont i Junqueras, el món convergents i el d'esquerra saben que estem davant una oportunitat històrica, i que aquesta unitat que ara tenim és la clau que l'ha generat, l'oportunitat, i la clau també per fer-la realitat, perquè esdevingui realitat. I després, culminat aquest procés ja les coses, totes, seran diferent. Però ara aquesta unitat és la clau per fer-ho possible i l'únic que pot generar confiança. Ens cal que tota la gent que està en el Sí cregui fermament que el farem realitat, democràticament. 

Demà El Periódico diu que treu una projecció electoral. Ja ho vaig dir en els anteriors anàlisis: fer projeccions electorals ara és una absurditat, perquè el que en surti està totalment mancat de rigor i d'ubicació contextual. Ho vaig dir amb el CEO i ho anticipo ara. 

DONEC PERFICIAM