12 de nov. 2017

Aquest clamor que se sent...

Avui hem tornat a viure un dia d'aquests que ens posen la pell de gallina a tots, amb l'espectacular manifestació que ha omplert el carrer Marina amb més d'un milió de persones clamant per la LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS i pel Govern legítim de Catalunya.

Que l'estat espanyol i la seva dinàmica repressiva tingui segrestats a les seves presons als dos Jordis, i al Vicepresident i consellers del nostre Govern legítim, i que el nostre President i 4 consellers més estiguin a l'exili a Brussel·les és un fet que ha commocionat la nostra societat i està provocant unes mobilitzacions possiblement mai vistes, per intensitat i abast.

L'únic que no m'ha agradat d'avui és quan s'ha començat a dividir la manifestació, que en principi era per donar suport a tots els presos i per la seva llibertat. Quan hem començat amb això de els d'aquests carrers donaran suport a aquests presos, i els d'aquests altres carrers a aquests altres, la cosa ha perdut aquella força que tenia. La gent ha començat a parcel·lar els espais "ah, no, si estàs aquí dones suport a aquests presos, si vols donar suport a aquells altres presos has d'anar a aquell altre sector". Hi havia gent que es resistia "però és que jo vull donar suport a tots!", i els voluntaris dels partits polítics que han aparegut només llavors per organitzar-ho tot, responien amb molta autoritat "no, en aquest sector donem suport als nostres presos, perquè són els presos amb els que compartim valors". I s'esforçaven en que quedés clar amb quins presos s'estava en aquell sector.

No, és evident que això avui no ha passat: el paràgraf anterior, en cursiva, és una llicència que m'he permès per reflectir l'absurditat de, davant les eleccions del 21D, no estar treballant, sense cap mena de dubte, amb una llista unitària de la que en formin part tots els presos.

Avui hem evidenciat que estem amb tots els presos, i que no volem que el nostre vot sigui per donar suport a uns presos sí i a uns altres no. Volem que el nostre vot ens permeti donar-los-hi suport A TOTS.

Perquè davant unes eleccions com les del 21D, il·legítimes, atès que no han estat convocades per qui podia convocar-les, que únicament és el nostre President legítim, sinó pel sr. Mariano Rajoy, en aplicació del cop d'estat contra Catalunya batejat amb "155", l'única opció per participar-hi és que ens permetin denunciar la repressió sobre el poble de Catalunya, que es concreta en les persones empresonades i exiliades.

Aquest ha de ser l'objectiu prioritari que ens ha de moure a participar en aquestes eleccions.

Volem un vot contra la repressió. Volem un vot a favor dels nostres dirigents empresonats -tots- i exiliats -tots. Volem un vot per la seva llibertat -la de tots-. Volem un vot que els hi faci arribar -a tots- el nostre suport.

I això només és possible amb una candidatura única.

Quin sentit té que s'imposi una agenda de partit??? Quin sentit té que els nostres presos puguin compartir cel·la però no llista electoral? Quin sentit té que unes eleccions ilegítimes puguin ser plantejades no per restituir el nostre President i Govern legítim, sinó per canviar-los? Estem bojos? Quin sentit té dividir les candidatures per programes electorals, com si es pogués aplicar cap programa electoral en una Generalitat intervinguda fins al moll de l'os per Montoro? Ara anem a dir "no, és que nosaltres i els "nostres" presos volem fer aquestes polítiques, que no són les que volen fer aquests altres i els "seus" presos? Estem bojos???

Dissortadament en el món d'ERC altre cop l'agenda de partit sembla imposar-se a l'agenda de país, i ells erre que erre que amb els seus presos, amb el seu partit, amb les seves polítiques... y si eso ya tal.

Sortosament la societat catalana, la gent, cada cop és més conscient que és l'actor determinant d'aquest procés. S'ha dit mil vegades que fou la gent qui el va començar, i que serem la gent qui l'acabarem. Això no és cap soflama contra els partits polítics, sempre necessaris, sinó per superar les seves limitacions i miopies.

Gairebé mig milió de persones ja han signat per una llista unitària.

I avui el 87% dels socis de l'Assemblea s'han pronunciat, en la consulta interna, perquè l'ANC sigui un protagonista actiu per fer possible una llista unitària.

Ara mateix al nostre país hi ha plantejada una opció, des de la base, que és l'única capaç d'integrar des del President i govern legítims, presos o a l'exili, els Jordis, partits, personalitats, societat civil, etc. i és l'agrupació d'electors per una "LLISTA UNITÀRIA 1 D'OCTUBRE"
  • És l'única opció possible perquè tots puguem expressar el nostre suport a tots els represaliats, presos o exiliats.
  • És l'única opció possible per restituir el President i el Govern legítims de Catalunya
  • És l'única opció possible per evidenciar davant tot el món, el suport que té la República Catalana i fer-la possible, fer-la una realitat.
Hi ha altres opcions, evidentment, que poden servir per a moltes coses, però no per a aquestes tres. Que ningú no ens intenti prendre el pèl. Per a aquestes tres opcions, la LLISTA UNITÀRIA 1 D'OCTUBRE és l'única possible.

Us convido a donar-hi suport signant i recollint signatures per poder articular legalment, com a candidatura a les eleccions, l'agrupació d'electors. En calen 55.000, i cal tenir-les recollides dimecres 15 de novembre. És un compte enrere, és una cursa contrarrellotge. Per això cal una implicació màxima. Baixeu-vos els fulls. Signeu. Feu signar. I lliureu-les als llocs que demà es comunicaran, o a través dels contactes de la gent que estem implicats en fer possible aquesta opció pels presos i represaliats, pel President i Govern legítims i per la República Catalana.

Una opció que neix de la gent, de la base, i que ha esdevingut l'única opció possible. La resta, xerrameca, o altres coses, que poden ser legítimes, però que en aquest moment són inconfessables, i per això només es defensen amb xerrameca.

SOM-HI!

DONEC PERFICIAM

8 de nov. 2017

Les meves claus sobre: "On estem, com hi hem arribat i cap a on anem?"

Primera clau: Estem on no ens ho pensàvem.
Vam fer el referèndum. Vam proclamar i deixar en suspens la independència. Vam proclamar la independència i la República Catalana. No l'hem pogut fer efectiva, es va quedar en declaració. Ens han aplicat el 155, que implica tenir mig Govern legítim, amb el President i 4 consellers a l'exili a Brussel·les i el vicepresident i 7 consellers segrestats per l'estat espanyol a presons de Madrid. Amb els 2 líders de la societat Civil també empresonats. I amb la Mesa del Parlament que dijous sabrem si també són segrestats per l'Estat Espanyol i empresonats. I a les portes d'unes eleccions convocades en aplicació del 155 per al 21D

No, no ens pensàvem ser en aquest escenari. És una situació que d'entrada ha provocat un fort impacte emocional en tots nosaltres, i un innegable desconcert polític.
L'impacte emocional de veure els Jordis i mig Govern a la presó i l'altre mig a l'exili és molt gran. Són moltes les llàgrimes vessades. Llàgrimes de tristesa, per una situació tan absolutament injusta. Llàgrimes de dolor, en veure homes i dones bons, justos, a la presó. Alguns hi afegim el fet de conèixer i haver compartit coses amb ells, el que incrementa el dolor: hem estudiat junts, hem compartit militàncies, hem tingut tracte professional... mil coses. Llàgrimes d'impotència, en veure com el règim espanyol, aquest estat podrit, els empresonava davant els nostres ulls, sense poder-hi fer res. Hem de processar aquest impacte emocional de l'única manera possible per aconseguir la seva llibertat: transformant-lo en energia per seguir la lluita i amb més força que mai.

El cert desconcert polític. No, no ho hem aconseguit, en aquest assalt que molts pensàvem era el definitiu. I la repressió sobre els nostres líders (Govern i societat civil) passa factura, perquè s'ha perdut la força que aquests lideratges experts ens havien transmès fins ara. Només el President Puigdemont, des de la seva precària situació a l'exili belga, aporta lideratge i continuïtat del Govern legítim. Però és un Govern sense capacitat d'actuar, simbòlic. I el Parlament està també dissolt.

Desconcert també perquè després de la proclamació solemne de la República no vam ser cridats a defensar-la al carrer, i d'alguna manera tots vam tenir la sensació que ens "plegàvem" davant el 155 i la repressió estatal. Ens pensàvem hi podríem plantar cara. I no ha passat, no se'ns va cridar a fer-ho, en aquell moment.

I desconcert finalment pel "i ara què?". Però aquest punt l'abordaré al final, després de tractar el que per a mi són les claus que expliquen com hem arribat al punt en el que estem.

Segona clau: Com hi hem arribat? És la pregunta que ens fem tots. Al meu entendre hi ha tres fets que ens poden ajudar a entendre-ho, a explicar-ho:

- vam plantejar un conflicte polític amb el que pensàvem era un estat democràtic i un estat de dret, però ja era una dictadura. 
De democràcia i d'estat de dret a l'estat espanyol només li quedava la màscara. Feia temps ja no ho era. Feia temps (des de la segona legislatura Aznar) que les elits de l'estat, hereves directes del franquisme, s'havien dedicat implacablement i amb gran astúcia i efectivitat a desmuntar aquell estat democràtic i de dret que en alguna època semblava era el camí de la recent estrenada democràcia espanyola. Us poso un exemple del que podia haver estat i no ha estat: hi va haver uns anys que el TC era presidit per un jurista de prestigi, neutral, independent, com el professor Francisco Tomás y Valiente, i que tenia, aquell mateix TC, com a vicepresident, un senyor catedràtic de Dret constitucional com Carles Viver i Pi Sunyer, que ara mateix està imputat, investigat, amenaçat, etc per la fiscalia, els jutjats i tots els aparells de l'estat com a "desafecte" per estar col·laborant amb el Govern Català. Aquest mateix TC ara és presidit per un militant del PP. Aquesta "involució" ho diu tot, del que és la fi de la separació de poders i de l'estat de dret que algun dia semblava Espanya podia ser. No: Espanya ja no era ni una democràcia ni un estat de dret, però nosaltres hem plantejat el procés com si ho fos. I era una dictadura.

- no hem ignorat mai que Espanya només coneix un argument i una manera d'abordar les diferències, els conflictes polítics: amb l'ús de la força, amb la violència. Això ho sabíem, però pensàvem que el fet de que l'Estat espanyol formés part, per primera vegada a la seva història, del club de les democràcies occidentals, de la UE, això implicaria alguna restricció en l'aplicació d'aquesta recepta clàssica espanyola. I no hi ha estat. 
Per a commoció de tots, la UE ha deixat fer i aplicar la recepta autoritària de sempre a l'Estat Espanyol. No ha buscat una sortida democràtica. O com a mínim no ho ha fet d'una manera evident. I aquesta situació explica també com hem arribat fins aquí. No ens pensàvem quedar sols en la defensa de la democràcia, i ho hem estat. Pensàvem que l'estat espanyol es quedaria sol si volia resoldre un conflicte polític només amb la força, amb l'ús de la violència, i no s'hi ha quedat.

- Constatades en les hores crítiques de l'última setmana d'octubre aquesta situació, es va prendre consciència que la cosa anava molt més enllà: l'Estat espanyol no només estava disposat a usar la força i la violència, sinó que estava disposat a fer-ho sense cap limitació, sense cap restricció, i si calia provocar un bany de sang per aturar-nos, es provocava. 
I si calia disparar a matar, es disparava. Fou la diputada Levy del PP que va cometre la indiscreció de reconèixer-ho, quan va dir "el sr. Puigdemont ha posat en risc la vida dels catalans". No l'havia posat en risc perquè el sr. Puigdemont tingués previst sortir al carrer amb la retallada disparant a la gent. El que la Levy ens deia és que l'Estat Espanyol estava disposat a tirar a matar. I davant aquesta constatació jo crec que el Govern va prendre la decisió de "treure'ns" en aquell moment del carrer i evitar un bany de sang. El nostre Govern, President, Vicepresident, consellers, han demostrat que estaven disposats a assumir qualsevol sacrifici personal per complir amb el mandat de les urnes: des de l'acció repressiva de l'estat sobre els seus patrimonis, carreres professionals... fins la presó o l'exili. I tristament avui mig Govern està, assumint amb una dignitat commovedora els seus compromisos, a la presó. I l'altre mig a l'exili.

Però aquest mateix Govern, que ha demostrat fins tots els límits imaginables la seva valentia personal, potser no estava disposat a permetre que l'estat espanyol generés un bany de sang, una massacre, entre el poble de Catalunya. I per això va seguir apostant fins el final pel diàleg, i per no travessar la línia que habilités a l'acció criminal de l'estat.

Tercera clau: cap a on anem? Diagnòstic del punt de partida:
Al meu entendre estem, com ja he insinuat abans, en una estranya situació, en una mena de "tablas", d'empat tècnic entre l'Estat Espanyol i Catalunya. Ni nosaltres hem perdut ni ells han guanyat. Ni nosaltres hem guanyat ni ells han perdut.

És evident que han aplicat el 155, però també és evident que no han aplicat el 155 que volien, i que han hagut de convocar unes eleccions el més ràpidament que han pogut, quan ells volien disposar d'uns 6 mesos per desmantellar institucionalment la Generalitat tot el que poguessin. I jo crec que aquí tenim una altra de les claus. Crec que "algú" ha imposat aquesta situació i l'escenari del 21D com a "desllorigador" d'aquestes taules entre l'Estat i Catalunya.

Des d'aquest punt de vista l'escenari del 21D és clau. Per a mi és l'últim "acte" del procés com l'hem conegut fins ara. I més que el 21D, el 22D.

Parteixo de la base que l'escenari 21D (i l'aplicació que està havent-hi del 155) és un escenari "imposat" a l'estat (i a nosaltres, és clar). I que per això el resultat de les eleccions del 21D és tan determinant. Si guanyem, com així espero, tornarem a estar en un bucle, davant el qual el 22D o la mateixa nit del 21D, aquest "algú" que ha provocat aquest escenari, ens cridarà a capítol a l'Estat i a Catalunya i dirà alguna cosa així com "Sí, Mariano, ja sabem que tu tens la força i no tens cap escrúpol en fer-la servir. I sí, Puigdemont, ja sabem tu tens els vots, però no tens ni força ni suports internacionals. Cal trobar una sortida per no estar així infinitament". I per evitar el desgast i el risc de crisi que per a la UE representa tenir eternament obert un conflicte com el de Catalunya, d'aquest escenari en sortirà un referèndum pactat o un pacte de sortida democràtica al conflicte polític.

També pot passar que guanyem i no passi res d'això. Que seguim sols i que l'estat torni a aplicar el 155. Amb aquest personal que només coneix un argument, tot és possible. I també pot passar que nosaltres no tinguem la majoria que ens cal el 21D.

Sigui com sigui, si m'equivoco en l'anàlisi del que crec ens espera el 22D si guanyem el 21D, una sortida democràtica... si m'equivoco... l'independentisme s'haurà de reinventar, haurà de fer un resset (com ja hem hagut de fer molts cops). Ja sigui perquè haurem de prendre plena consciència del que implica plantejar un conflicte polític contra una dictadura, ja sigui pel que pugui implicar d'haver de tornar a lluitar per ser majoria social i política.

Quarta clau: cap a on anem? Què hem de fer?
Com he dit en el punt anterior, ara mateix només hem de tenir ulls per al futur més immediat. El cap a on anem ara mateix només admet una resposta: cap al 21D, cap a guanyar aquestes eleccions de la forma més majoritària possible. Ens ho juguem tot.

No és moment d'analitzar com hem fet les coses, com les podríem haver fet, com podem fer-les diferent, etc etc. Al meu entendre el 21D presenta una oportunitat única, l'última oportunitat, de culminar el procés de la manera que l'hem dut fins aquí i amb els actors que l'han protagonitzat. Si el 21D no van bé les coses llavors sí haurem d'entrar en totes aquestes coses, però fins llavors, res. Totes les energies abocades al 21D.

I us haig de dir que aquesta cursa contra-rellotge no l'estem començant de la millor manera possible. Tenim un patrimoni moral i polític que havia de guiar tota la nostra actuació, que és convertir el 21D en una victòria del Sí i antirepressiva. Per fer-ho cal construir-ho tot al voltant de les persones que ara mateix pateixen repressió: les 10 persones a la presó i les 5 persones a l'exili. Ells havien d'encapçalar, sí o sí, una gran candidatura que, com va dir n'Eduard Voltas, "fes vergonya no votar".

Començar bé volia dir tenir tot això clar, tenir clar que hi havien de ser els dos Jordis, el MHP Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tots els consellers actuals. I després, només després d'ells, tot el patrimoni polític que fóssim capaços de sumar amb la màxima transversalitat possible.

Amb aquesta idea un manifest per la llista unitària ja ha recollit 250.000 signatures. L'ANC ha fet un manifest també reivindicant la llista unitària i el paper dels presos. I s'ha promogut, per si els partits no estan a l'alçada, una agrupació d'electors amb aquesta idea unitària. Personalitats com en Vicent Partal ha manifestat la seva estupefacció perquè les persones represaliades puguin compartir cel·les a les presons, però no candidatura. I molts d'altres.

Tot això està passant perquè és una evidència que hi ha dificultats perquè això, que sembla clar a tothom, també sigui clar per a alguns partits. I tant de bo m'equivoqui molt i hagi de demanar excuses per desconfiat o per no haver sabut interpretar bé. Ahir el portantveu d'ERC, Sergi Sabrià deia "la nostra voluntat és que el vicepresident Oriol Junqueras encapçali la llista pel 21D", i parlant de "3 blocs coordinats" i altres barbaritats.

Costa molt d'entendre-ho. El President Carles Puigdemont havia parlat des de Brussel·les de la importància d'una gran llista unitària antirepressiva i per la recuperació institucional. Fins i tot la diputada de Podem Angels Castells, en un tuit, ha dit "Doncs ves per on, estic d'acord amb el president Puigdemont. Mai ho diria per fer uns pressupostos. Sí contra el 155 i treure #presospolítics", que era la proposta que havia fet el President.

Trobo IMMORAL estar especulant en enfrontar en llistes diferents persones que estan compartint cel·la, que pateixen juntes i per igual, per tot el que han fet junts, la repressió de l'Estat.

Trobo DELIRANT que estant el President de la Generalitat i de la República a l'exili a Bèlgica, mantenint, com ha reconegut tot el món, la dignitat i continuïtat del legítim Govern, de les institucions i de les nostres aspiracions, se l'hagi d'enfrontar electoralment al seu vicepresident i a part dels seus consellers.

No puc entendre que en el moment més decisiu per al nostre futur immediat es vulgui tornar al frontisme ideològic i no a la suma de totes les forces i personalitats que donen suport a culminar el que hem estat fent aquests anys.

Que a aquestes alçades les lectures en clau de partit pesin més que les lectures en clau de país ens produeix, a molts, un enorme desassossec, no ho entenem, deprimeix, no engresca, sumeix en el desconcert, obre les portes a la derrota o a unes eleccions en clau estrictament autonòmica, pensant més en possibles nous tripartits amb els Comuns que amb culminar el procés.

Tant de bo aquesta amenaça contra la que ens alertava en Partal no s'acompleixi. Tant de bo no enfrontem en llistes diferents als represaliats que estan compartint cel·la. Tant de bo posem pel davant de tot el valor i exemple de totes les persones que pateixen repressió: els Jordis, el VP i els consellers que estan a la presó, i el MHP i els consellers que estan a l'exili. Tant de bo això sigui només la punta de llança d'una candidatura que, manllevant altre cop l'Eduard Voltas "faci vergonya no votar".

És això justament el que ens cal i pel que hem de treballar. Incansablement fins el 21D. Per això i per garantir l'èxit de totes les iniciatives que s'organitzin en aquest marc del 21D i l'acció antirepressiva i per la llibertat dels presos polítics, com la vaga del 8D o la manifestació de l'11D, que hem d'aconseguir sigui la més gran mai feta!

DONEC PERFICIAM

31 d’oct. 2017

3r BOP 2017 CEO: una majoria indy creixent en força i solidesa

Avui hem conegut les dades del 3r Baròmetre d'Opinió Política del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió). Ja sabeu el que sempre dic: la del CEO és, amb molta diferència, la millor enquesta que es fa a Catalunya. I una segona consideració que també sempre faig: les enquestes serveixen pel que serveixen, ens expliquen tendències, ens ajuden en l'observació del posicionament social. 

I aquesta esperadíssima 3a onada del CEO no ha decebut. Hi podem trobar dades molt i molt interessants, especialment útils en aquest excepcional moment polític en el que estem.

Començo la casa per la taulada, directes al gra: des del punt de vista de l'anàlisi del suport a la independència, aquesta onada expressa rotundament un creixent suport social a la independència, que va acompanyat d'inequívoques mostres de solidesa. 
 
En aquest article desenvoluparé aquesta visió. Abans, però, aquest cop crec que és molt necessari fer una nota del moment en el que està fet el treball de camp de l'enquesta.

Nota de situació al voltant de quan es va fer el treball de camp:
Sens dubte el context polític i social en el que es fa una enquesta l'afecta. Per això les fem, per valorar com el que passa a la nostra societat, en aquest cas singularment des d'un punt de vista polític, és valorat per la societat, com impacta en la societat.

El treball de camp està fet entre el 16 i el 29 d'octubre. A criteri meu els principals fets i impactes que des d'un punt de vista de l'anàlisi en relació al suport a la independència hem de tenir en compte són:

- és molt propera a l'1 d'octubre, és a dir, al referèndum d'autodeterminació que hi va haver al nostre país. El referèndum té dos grans impactes: per una banda la seva pròpia celebració i l'enorme mobilització social que el va fer possible, i per una altra banda la brutalitat de la intervenció policial espanyola, de PN i GC, que va ocasionar més de 1.000 ferits entre la població civil indefensa, pacífica i cívica que defensava els col·legis electorals i que va generar unes imatges esgarrifoses, demencials, terribles, de la violència policial, sense precedents en un país de la UE.

Aquestes dues imatges sens dubte impliquen un impacte que podem considerar pot afavorir els posicionaments independentistes.

Però també hem vist com van generar les més massives mobilitzacions unionistes que han tingut lloc al nostre país. És a dir, que a priori també pot haver afavorit el "despertar" d'un cert unionisme

- és encara més propera al 10 d'octubre. Recordem que després del referèndum es va obrir un període gairebé de letargia, quan tothom pensava hi hauria una proclamació automàtica de la República, i es va demorar fins el dia 10, i en fer la declaració es va deixar en suspens, obrint període per al diàleg.

Això va generar molts dubtes, discussions, etc. entre el sobiranisme. Va generar incertesa. I aquesta situació no generava impactes positius per a la posició independentista.

- el tercer gran fet polític dins el període de l'enquesta crec que ja té poca afectació, perquè s'esdevenen els darrers 4 dies del treball de camp. Són els de dijous 26, amb tota la rumorologia desfermada sobre possibles pactes i retirada de la DI, que no van acabar fins la declaració del MHP al vespre. Són la DI de divendres 27. I són els dos dies de silenci que la varen seguir.

En aquest context es va realitzar el treball de camp de l'enquesta. Només ho he explicat per situar. La meva visió és que les afectacions al posicionament al voltant de la independència cada cop són menys "conjunturals", i molt més sòlides.

La dada cabdal: el suport a la independència assoleix el seu màxim històric

La dada més rellevant d'aquesta 3a onada del CEO del 2017 és que el suport a la independència assoleix el seu màxim històric.

Un 48,7% dels enquestats (per tant, sobre cens, no sobre votants), manifesten que volen que Catalunya esdevingui un Estat independent.

"Només" un 43,6% dels enquestats diuen que No ho volen, en el que també seria el seu mínim històric.

Veiem la importància del salt que s'ha esdevingut en el suport a la independència:
Juliol 2017: Sí 41,1% No 49,4% (-8,3 punts el Sí en relació al No)
Octubre 2017: Sí 48,7% No 43,6% (+5,1 punts el Sí en relació al No)
El resultat és que el Sí a la independència s'ha projectat aquests 13,4 punts en 3 mesos.

El Sí ha passat del 41,1 al 48,7. I el No del 49,4 al 43,6.

És un creixement excepcional del Sí. Ni marges d'error ni hòsties. És una evidència demoscòpica molt sòlida aquest augment del suport a la independència.

Aquest cop el CEO no fa cap pregunta directa de si hi hagués un referèndum quin seria el seu vot. En anteriors anàlisis vam poder veure com una part del No en aquesta pregunta "volitiva" que estem analitzant, davant la tesitura de votar, no votarien No, que poden no voler-la, però no estan disposats a votar en contra. Així doncs en termes de projecció sobre un referèndum, el Sí segueix incrementant la seva diferència sobre el No.

D'on arriben els suports a la independència per haver experimentat aquest creixement?
Quan he vist aquests resultats tan espectaculars del CEO el primer que m'he preguntat és "d'on està arribant aquest suport a la independència? Què és el que s'està movent a la nostra societat perquè els favorables a la indy hagin experimentat aquest creixement?"

I he aplicat la lògica de raonament que ja havíem aplicat en anteriors anàlisis i treballs que havíem fet per detectar possibles "jaciments" de vot que poguessin bascular cap a la independència des de posicions no independentistes.

En aquell moment ja vam situar el focus en aquest grup de ciutadans que a totes les enquestes del CEO, en la pregunta múltiple sobre què creu que hauria de ser Catalunya (una regió, una comunitat autònoma, un Estat dins una Espanya federal o un estat independent) responen "un Estat dins una Espanya federal", i que històricament ha vingut recollint al voltant del 25% dels suports.

Per què el vàrem identificar? Perquè aquest grup comparteix amb els independentistes un diagnòstic comú: la insuficiència de l'autogovern. Compartint diagnòstic, no comparteixen "solució", per això opten pel "federalisme" i no per l'independentisme.

Tanmateix, vam pensar, aquest col·lectiu "federalista", com es comporta davant una pregunta dicotòmica, és a dir de Sí o de No a la independència?
I vam veure que de manera massiva aquest col·lectiu es posicionava en contra de la indy. Un 80% aproximadament dels federalistes deia No a una CAT independent. I només un 20% que Sí.

Doncs bé, és en aquest col·lectiu de "federalistes" on trobem el moviment polític que ha detectat aquest CEO, de creixement del suport a la independència.

En la 2a onada del BOP CEO 2017 (juliol), només un 22,7% dels federalistes (en resposta múltiple) voldrien la independència en la pregunta de resposta Sí/No.

En aquesta 3a onada del BOP, tres mesos després, el suport a la independència en aquest col·lectiu gairebé ha crescut 10 punts, arribant fins el 31%.

En 3 mesos hem passat d'un 22,7% de Sí i un 64,4% de No a un 31% de Sí i un 58,8% de No. Els NS/NC segueixen molt estables 12%-10%.

Aquí hi ha una lectura política molt important. Si en anteriors anàlisis sempre remarcàvem la gran estabilitat de les dades, que col·loquialment resumíem amb allò de "tot el peix venut", ara podem dir que el plantejament del referèndum i tot el que l'ha envoltat sí ha generat una més que perceptible sacsejada en el panorama polític. Una sacsejada que ha beneficiat a les posicions independentistes.

Podríem dir que no hi ha unionisme "amagat" que el referèndum hagi fet emergir (en tot cas com a molt ha radicalitzat a una part d'aquest unionisme, com hem vist tant per les mobilitzacions com per la violència que les ha acompanyat).

I podríem dir també que l'única política que ha practica l'unionisme, a saber, la criminalització del referèndum, la violació de drets fonamentals, l'ús massiu i brutal de la violència, empresonament de persones, etc. ha estat el que clarament ha mogut cap al Sí a la independència a persones que abans no hi eren, no eren Sí.

No deixa de ser absolutament al·lucinant la renúncia total de l'unionisme a fer política. Amb dades a la mà, si l'unionisme hagués optat per fer política l'independentisme no seria ara mateix l'opció majoritària socialment i políticament a Catalunya.

Però l'unionisme no ha volgut mai tractar com un tema polític la reivindicació d'una part molt important de la societat catalana. L'ha negada, l'ha menystinguda i finalment l'ha reprimida amb tota la violència de que ha estat capaç: judicialment, econòmicament, policialment.

L'independentisme davant el 21D

No entraré a fer valoracions sobre la situació política i nacional que ha seguit a tots els fets narrats en la nota de contextualització.

Però després de la compareixença del MHP des de l'exili a Brussel·les sembla clar que una de les mesures del cop d'estat contra Catalunya del Gobierno de España, la convocatòria il·legítima d'unes eleccions el 21D, serà, malgrat tot, entomada pel sobiranisme, que hi concorrerà.

Les urnes i la democràcia, com ha dit avui el MHP, és el terreny on l'independentisme vol competir i vol guanyar. És l'única legitimitat que volem per a la República Catalana, la democràtica. Per això l'independentisme també ha d'anar a aquest 21D i ha de guanyar.

És coherent el suport a la independència amb el suport al vot als partits indys? Al meu entendre sí. De fet Junts pel Sí i CUP experimenten, en relació a l'anterior BOP del mes de juliol, tendència creixent d'intenció de vot.

Quins són els dos elements clau que ens apunta el BOP del CEO de cara al 21D?

- el primer, la importància del factor unitat. Junts pel Sí ha funcionat, i molt bé. Els votants de JxSí són els que amb molta diferència, expressen una major fidelitat de vot (un excepcional 83,6%), una fidelitat superior en més de 10 punts al següent partit amb major fidelitat de vot, que és C's. I no presenta fugues de vot significatives en cap direcció, només un 7,7 que diuen que a hores d'ara no ho saben o no contesten.

La unitat funciona. I la unitat, pel sistema electoral, és clau per maximitzar els nostres vots.

- el segon element que serà cabdal en aquestes eleccions és què passarà amb CSQEP i més concretament amb el seu vot indepe.

Les eleccions del 21D sense cap mena de dubte es llegiran alineant els resultats en dos blocs: els dels partidaris de la República (els actuals JxSí i CUP) i els dels partidaris del 155 (C's, PSC i PP). Si CSQEP persisteix en fer política de la puta i la ramoneta i dir que ni una cosa ni l'altra, no hem de tenir cap dubte que els seus vots no estaran amb la República i sí estaran amb el 155. Aquesta serà la realitat.

I això no només interpel·la a CSQEP com a força. Això interpel·la molt especialment al 30% dels seus votants que diuen volen la independència. Sí, d'acord que tenen un 55% que diuen que No. Però la gestió del conjunt de la proposta i específicament el que facin o deixin de fer aquests votants que tenen que diuen voler la independència és clau.

Per tant, desitjo el màxim encert en tots els nostres líders polítics i de la societat civil perquè siguin capaços de construir una candidatura excepcional, tan bona, tan plural, tan inequívocament de país, de República que, en paraules d'Eduard Voltas "faci vergonya no votar-la". Una llista en la que em permeto demanar tinguin un lloc d'honor els Jordis, que avui segueixen segretats per l'Estat Espanyol.

LLIBERTAT JORDIS!
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!


28 d’oct. 2017

Visca la República Catalana! (i ara a defensar-la!!)

12 hores dempeus participant en el dispositiu de voluntaris del dia d'avui, un DIA DE GLÒRIA. El dia que hem vist néixer, que hem fet néixer, la República Catalana. No podia anar a dormir sense deixar-ne constància al meu blog!

Però... què dir? En plan repelentillo, podria dir que "alegria serena".

Només "alegria" pel que l'any 1984 vaig començar la meva militància indepe, a La Crida a la Solidaritat?
Només "alegria" per un moment que durant la llarga travessa del desert dels 80's i dels 90's ni érem capaços tan sols d'imaginar-nos?
Només "alegria" per aquesta excepcional massa de gent, de tot tipus, de tota condició, que en els últims 7 anys ha transitat cap a l'independentisme, fins convertir-lo en l'opció política majoritària al nostre país, que és el que ens ha permès fer realitat la independència?
Només "alegria", quan penses en 300 anys de desfetes, d'intents d'aniquilació, de dolor i, enmig de tot, aquesta perseverant voluntat de ser que han mantingut viva, ininterrompudament, generació rere generació, centenars, milers, de patriotes, i que és el que ens ha permès arribar a un dia com avui?
Només "alegria" quan recordes els amics, com l'estimat Josep Miserachs (ACS), que avui haurien vist complert un dels seus somnis?

No. No només era i és "alegria". Era i és un sentiment com potser mai havíem experimentat. Avui, al llarg de tot el dia, m'he trobat molts i molts companys d'aquell independentisme pràcticament testimonial dels 80's. I potser les abraçades que ens fèiem era una de les poques maneres que hem tingut d'exterioritzar i compartir aquest sentiment.

A l'arribar a casa he llegit les notícies de les agressions ultres pel centre de la ciutat.

No és per posar-me plasta batalletes. Els indepes dels 80's havíem conegut molt aquesta violència feixista i la seva impunitat. Una violència feixista, p.ex. que a un simple militant indepe de base com jo em va costar 2 vegades el nas rebentat en dues agressions diferents, ser perseguit pel carrer a punta de navalla, ser permanentment amenaçat a la Facultat, fins i tot a punta de pistola, patir boicots violents a diverses activitats, etc etc.

I com jo, tots els militants indepes dels 80's us en podrien explicar. Regira l'estómac la mentida sistemàtica de l'unionisme volent presentar l'independentisme com a violent, quan l'única violència que han conegut els nostres carrers ha estat sempre la seva, l'ultra.

Una violència, a més, sempre impune. Ja ni la denunciàvem. La trama ultra a Barcelona anava dels carrers a les comisaries d'aquella policia franquista, d'aquella herència predemocràtica que exercia de policia a BCN. 

És molt curiós que aquesta violència ultra, pràcticament erradicada dels nostres carrers coincidint amb el desplegament dels Mossos, hagi rebrotat a Barcelona coincidint amb l'arribada dels milers d'efectius de PN i GC que l'Estat Espanyol ha portat a Barcelona per intentar frenar el procés independentista. Realment curiós, oi? Quines coincidències, oi?

No, avui no "només" hem experimentat alegria. I no "només" podem dir que ho hem viscut d'una manera "serena". Som plenament conscients que aquest moment històric viscut, únic, l'haurem de defensar amb dents i ungles.  
Som plenament conscients de la violència que pot arribar a exercir contra tots nosaltres un estat podrit com l'estat espanyol, un estat demofòbic, un estat sense separació de poders ni estat de dret, un estat amb una policia i una guardia civil franquistes, amb comandaments franquistes i sense cap mena de valor ètic ni moral democràtic. Unes policies i uns comandaments franquistes que si convé muntar un grup terrorista com el GAL, el fan. Que si convé fabricar informes falsos (operació Catalunya), els fabriquen. I que si convé apallissar a avis i àvies indefensos, pacífics, els apallissen. 

Sí. En som plenament conscients, que descarregaran tota la seva fúria contra nosaltres. Però crec que ells també són conscients, plenament conscients, que nosaltres hi serem, i que hi serem sense por, com vam demostrar el dia 1 d'octubre. 

També som plenament conscients que en aquesta defensa de la República catalana hi ha gent que s'hi juga molt, que serà perseguida implacablement i, si cauen a les seves urpes, empresonada sense cap mena de contemplació ni de garantia jurídica. Vull fer un reconeixement molt intens per a tots ells, començant pel President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, i seguint per tots els consellers, membres de la mesa del Parlament, diputats i alcaldes del nostre país.

En som tan conscients, de tot plegat, que cada nit ens recordem que l'estat espanyol ja té segrestats a dues persones justes, pacífiques i innocents, en Jordi Sanchez i en Jordi Cuixart. Cada dia ens conjurem per la seva llibertat, per la llibertat dels presos polítics.

I alhora cada cop som més conscients que l'única defensa possible davant tota aquesta repressió i amenaça és fer efectiva la independència de Catalunya, poder desplegar tots els atributs propis d'un estat.

Per això sabem que la nostra defensa de la República catalana haurà de ser molt intensa, molt multitudinària, molt sacrificada. I ho farem. Avui ho he vist pels carrers de la ciutat. Són coses que es veuen a la cara de la gent. Són estats d'ànims per als que som transparents. Avui el centre de la ciutat bullia de gent cridant "visca la República", de gent cantant Els Segadors, d'una il·lusió excepcional, única, pel moment, per allò que vivíem.

Abraçades i encaixades que sempre acabaven amb un "i ara a defensar-la!!!!".

I així serà! Així ho farem! Així GUANYAREM!

24 d’oct. 2017

HA ARRIBAT L'HORA!

La Presidenta del Parlament, MH Carme Forcadell, diuen que ha convocat per dijous ple del Parlament, per analitzar l'aprovació en Consejo de Ministros del pla per aplicar l'article 155 de la Constitució EspaÑola, que ha d'aprovar el Senat divendres. També diuen que el President Puigdemont podria, el mateix dijous, comparèixer al Senat en el debat sobre el 155 (debat farsa perquè el PP hi té majoria absoluta, però nosaltres sempre anem de cara, res a amagar).

Segons expliquen els "madrilenyòlegs" o analistes i comentaristes del Madrid polític de la Cort borbònica, hi ha hagut una pugna entre els partidaris d'un 155 quirúrgic i els partidaris d'un 155 brutal. Pugna que clarament han guanyat els partidaris de la solució més brutal, més animal possible. El que va aprovar el Gobierno i que divendres formalitzarà el Senat és la liquidació total de la Generalitat de Catalunya i del Parlament. Fer fora tot el Govern legítimament escollit pel poble de Catalunya i governar directament des dels despatxos de Madrid, fer-ho dependre absolutament tot del Presidente del Gobierno Mariano Rajoy, convertit en virrei o dictador de la colònia. El 155 preveu abastar des del President de la Generalitat fins l'últim funcionari, i no només del govern autonòmic, sinó de tota mena d'ens públics o vinculats. Qualsevol persona es pot veure purgada amb absoluta arbitrarietat pel dit del Mariano Rajoy.

En paral·lel, el Parlament no es dissol, però és privat de totes les seves funcions. Ni elecció de President, ni control de govern, ni iniciativa. Qualsevol cosa que vulgui fer el Parlament, l'ha d'autoritzar Mariano Rajoy. És a dir, Parlamet liquidat. Formalment es manté per intentar enredar i no assumir el cost que en termes d'imatge té la dissolució colpista d'un Parlament, però als efectes és el mateix.

Intervenció també de mitjans de comunicació públics, de Mossos d'Esquadra, de les nostres escoles, etc.

I finalment, reservar-se la potestat de convocatòria electoral al mateix Mariano Rajoy, sense cap mena de termini, quan a ell li sembli, pel període que li sembli.

Tot plegat està plantejat com un nou 1939, com un intent d'aixafar totalment tot l'autogovern de Catalunya, les seves institucions, el seu Govern, les seves polítiques, els seus lideratges, la seva societat civil... i fer-ho al cost que sigui. Com aquell 1939, de nou el feixisme irromp a les nostres vides per destrossar-les, per acabar amb el nostre país.

Els seus càlculs són que, com sempre, amb la força bruta ho puguin aconseguir tot. Vinclar la nostra resistència, i a partir d'aquí imposar la seva dictadura. Una societat i un país on només tinguin drets i els puguin exercir els que de manera explícita assumeixin sense qüestionar, com a sagrat i inamovible, el marc constitucional. Tot el que sigui qüestionar-lo, superar-lo, criticar-lo, serà il·legal, prohibit, perseguit, aixafat.

El pla l'han començat amb la vergonyosa detenció i empresonament dels Jordis. I avui mateix aquest tal Maza, aquest fiscal general que espero aviat comparegui davant un Tribunal de drets humans internacional, ja ha dit que si Puigdemont proclama la independència, immediatament es procedirà a la seva detenció. I l'amenaça de detenció s'ha estès a la resta de govern i a tots els diputats que hi votin a favor. L'ordenament espanyol va preveure en el seu moment la protecció dels electes via el seu aforament, precisament per evitar la seva persecució per les seves idees. Aquesta protecció, en aquest cop d'estat indissimulat que estan protagonitzant el rei Felipe VI, el Gobierno de España i PP, PSOE i C's, també se l'han carregada, juntament amb el que hi hagués de democràcia i d'estat de dret. No en queda res.

Aquest és el pla que el Gobierno de España va aprovar dissabte passat i que es vol aprovar al Senat aquest divendres. Però com deia, dijous sembla que també s'ha convocat un ple del Parlament.

Tot i que com ja m'he repetit molt, jo estic en mode soldat (confiança plena en "el mando" i amb disponibilitat total per ser-hi on calgui), crec que no és incompatible amb especular amb les opcions que tenim al davant. I només n'hi veig tres (o dues i mitja) 

- que President i Govern es treguin algun as de la màniga en forma de treva i que permeti avançar en algun tipus de negociació o de mediació o intervenció internacional (i hi incloc aquí l'eventualitat d'una convocatòria electoral extraordinària, futur referèndum pactat, mediació internacional, etc.).

- que el Parlament declari la independència.

- una combinació de les dues

La primera de les possibilitats ara mateix no la veig gens. I no perquè no pugui ser un escenari interessant de cara a que el procés segueixi endavant sense desencadenar un xoc violent d'abast imprevisible amb l'estat i que afectaria a milers de persones. No la veig gens perquè l'actitud de l'estat se situa a les antípodes de que una cosa així sigui viable. En tot cas, si President i Govern treuen algun as o comodí, d'entrada els hi donaré suport, perquè hi confio plenament. I després, evidentment, analitzarem la cosa, la valorarem, etc. Perquè d'alguna manera una cosa així sí que implicaria un punt i seguit en aquest tram per la independència obert des de la convocatòria del referèndum de l'1-0. I tot i que és pura especulació un escenari així sempre entenc que implicaria una treva total, llibertat presos i aturada de la repressió.

La segona de les possibilitats és l'única que ara mateix veig viable: la declaració d'independència. Si s'esdevé estaríem davant el xoc final entre l'Estat Espanyol i la Catalunya proclamada independent.

L'Estat té tota la força coercitiva, tot l'ús de la violència. Té uns monumentals aparells de l'estat sense cap mena d'escrúpol democràtic (jutges, fiscals), té l'avantatge de ser un estat reconegut i homologat en el context internacional (UE, OTAN, ONU, etc), té un control total sobre els mitjans de comunicació. I, finalment, des de la intervenció financera i pressupostària del setembre, té absolutament agafada pels ous a la Generalitat, que ni disposa de recursos propis ni pot disposar dels recursos que li són transferits.

Un escenari així semblaria abocar-nos a un xoc molt desequilibrat, perquè la posició de Catalunya només té dues coses: la força de la gent i la legitimitat democràtica.

Hem estat 5 Onzes de setembre convocant milions de persones al carrer. Hem votat el 9N, hem votat el 27S i hem votat l'1-O, i som milions. I som centenars de milers disposats a defensar el que som, la nostra majoria, els nostres drets, les nostres llibertats.

Dimarts de la setmana passada, l'endemà de la detenció dels jordis, vam concentrar-nos centenars de milers de persones a la Diagonal.

Dissabte passat tot el centre de la ciutat, més de mig milió de persones. El 3 d'octubre vam aturar el país. Tot. I vam treure també centenars de milers de persones al carrer.

I l'evidència de que la nostra mobilització és d'una fermesa excepcional, sòlida, la vam tenir l'1 d'octubre, amb la massiva i commovedora defensa que es va fer dels milers de col·legis electorals. Dormint-hi les nits abans. Programant activitats. Convertint-nos tots i cadascun de nosaltres en mur impenetrable, altíssim, davant la violència salvatge del feixisme estatal.

Les imatges d'aquella brutalitat policial contra gent pacífica que només defensava la democràcia, el seu dret a vot, van donar la volta al món. I han esdevingut la nostra millor carta de presentació internacional i el pitjor aliat de l'Estat Espanyol.

Al meu entendre aquest xoc que hi haurà, i que serà brutal, es decidirà en dos grans fronts:

- si som capaços d'evitar la detenció del President, Govern i diputats, com pretén fer el fiscal general i el Gobierno de EspaÑa

- si som capaços d'impedir que l'aplicació del 155, si l'estat espanyol no pot fer efectiva l'aplicació del 155 i Govern, Generalitat, mitjans de comunicació i Mossos segueixen actuant alineats amb el legítim Govern, el que emana del poble de Catalunya.

Aquest xoc que s'iniciarà divendres/cap de setmana crec que no es pot allargar massa: serà un xoc d'alta intensitat, brutal, però ràpid, llampec. L'Estat no pot recórrer a l'exèrcit, ni pot recórrer a l'ús d'armes de foc. En aquest context la mobilització i la resistència de la gent i què faci el cos de Mossos d'Esquadra és clau. Si arribem a dijous sense que l'Estat hagi pogut aplicar el 155, si la mobilització popular és aclaparadora i fa el que calgui fer (des de protegir el Parlament a paralitzar el país) estic convençut s'imposarà una treva europea (fins i tot reconeixements internacionals).

No deixarem escapar la victòria. HA ARRIBAT L'HORA. I sabem que estem en un altre escenari de lluita com al 1939 o com en aquell 1714 que tan bé van retratar Jaume Clotet i David Montserrat a "Lliures o Morts". O assolim l'estatus d'estat independent (o algun acord que ens permeti arribar-hi, com un referèndum pactat vinculant supervisat internacionalment) o ens aixafaran amb la indissimulada intenció de fer-nos desaparèixer, d'esborrar-nos del mapa, com ja han intentat tantes vegades.

No els ho permetrem. Lluitarem i Guanyarem. Hi estem compromesos. Som un poble compromès en la lluita contra aquest feixisme que ara, novament, s'aixeca contra el nostre poble. L'altre dia ho recordava per tuiter, amb 3 fotos. Una de l'any 1937 de mon iaio, capità de sapadors de l'exèrcit de la República, que combaté el feixisme durant 3 llargs anys de guerra. Una altra de l'any 1976 de mon pare, murcià compromès en la lluita antifranquista i la recuperació de les llibertats de Catalunya. I una tercera meva, d'aquests dies, amb l'esperança de ser digne de la lluita dels que ens han precedit i, aquest cop sí, vèncer definitivament el feixisme i esborrar de la nostra història i les nostres vides la seva permanent i sistemàtica amenaça i violència contra el nostre poble, contra tots nosaltres.

DONEC PERFICIAM




20 d’oct. 2017

Confiança i determinació per fer realitat la independència

Aquest divendres ANC i Òmnium han convocat la primera acció d'una nova estratègia de mobilització: entre 08:00 i 09:00 hem d'anar a treure els diners que bonament puguem del nostre banc.

És una estratègia que persegueix posar en valor la multitud que som, la nostra capacitat de mobilització, per fer accions concretes que generin impactes concrets. Petites coses que fetes aïlladament no tenen cap transcendència, si les fem centenars de milers de persones poden generar uns impactes molt interessants que posin en valor i facin decisiva la nostra força.

Des que a les 22:00 l'acció ha estat anunciada, he rebut alguns missatges de persones qüestionant-la, plantejant interrogants, etc. Han estat minoria, però hi han estat.

Torno a insistir: MODE SOLDAT
- confiança plena en el mando
- ser-hi per a tot el que ens convoquin o calgui.

ANC i OC diuen que fem això. Doncs ho fem. I punt.

Dilluns l'estat espanyol segrestava Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i els empresonava a Soto del Real. Dimarts una manifestació de centenars de milers de persones clamava per la seva llibertat al llarg de la Diagonal i a moltes places de les nostres viles i pobles.

És una acció miserable d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. Els Jordis són els líders de les dues principals entitats cíviques del país, l'Assemblea i Òmnium. I han estat el motor que va posar en marxa aquest procés independentista. Han estat el motor cívic que ha aconseguit mobilitzar milions de persones, que ha sabut treballar amb els partits polítics per arribar on ara som i que ha actuat de pal de paller.

Doncs dilluns nit, mentre els Jordis eren segrestats per l'estat espanyol i traslladats a presó, encara n'hi havia que tenien la poca-vergonya de retreure'ls-hi que això no els hi hauria passat si no haguessin fet seguidisme de la decisió de Govern i majoria parlamentària de deixar en suspens la declaració d'independència, per obrir un procés negociat per desplegar-la.

Mireu, en aquest país hi ha molta gent que se l'està jugant, i molt. Començant pel MHP Puigdemont, el VP Junqueras i la resta del Govern. Tots, del primer a l'últim, saben que poden haver de fer front a llargues condemnes de presó, a l'espoli del seu patrimoni personal (ruïna personal i familiar), inhabilitació, etc. Però tots, del primer a l'últim, es van conjurar a tirar endavant l'1-O. Van assumir, amb una dignitat excepcional, les gravíssimes conseqüències que per a ells podia comportar aquest compromís.

Se l'estan jugant, i molt, la Presidenta del Parlament i tota la Mesa que va permetre la democràcia al nostre Parlament. I se la poden jugar tots els diputats de la majoria independentista.

Se l'estan jugant, i molt, els més de 800 alcaldes del nostre país que han estat imputats i amenaçats de ser detinguts per la fiscalia per haver-se compromès amb la democràcia, amb l'1-O. Alcaldes de Pdecat, d'ERC i de la CUP, però també d'altres forces polítiques. Els van amenaçar, però van fer front, units entre ells i units amb el Govern i el Parlament, a les amenaces, i van tirar endavant amb el seu compromís.

Se l'estan jugant, i molt, els 1.000 servidors públics que el Gobierno de España va relacionar amb noms i cognoms al BOE, advertint-los que els perseguirien per una llista interminable de delictes si no dinamitaven la convocatòria del referèndum. I no només no la van dinamitar, sinó que han estat peça clau, amb el seu compromís, per fer possible l'1-O

Se la van jugar tots els milers de voluntaris que van gestionar l'organització logística del referèndum: els que custodiaven i transportaven les urnes, els que obrien els col·legis, els que els defensaven, els més de 900 ferits per la violència policial, etc.

Se la van jugar les impremtes que van imprimir les butlletes i tot el material del referèndum. Se la van jugar els mitjans de comunicació que no van doblegar-se al xantatge i les amenaces de la fiscalia i de la Guàrdia Civil, i que van seguir informant del referèndum i publicant tot el que al voltant del referèndum van creure convenient.

En aquest país hi ha milers i milers de persones que se l'han jugat i se l'estan jugant. I tots ells, absolutament tots, em mereixen, d'entrada i com a mínim, respecte.

I em resulta repugnant qui fa brometa d'aquest compromís, trivialitzant el molt que alguns se l'estan jugant, relativitzant o negant el compromís que cal per fer el que s'està fent. I encara pitjor, s'ha de ser molt poca vergonya per, des de la comoditat i el comfort d'una cadira de bar i amb l'únic compromís personal, com a molt, de pagar-se les copes, llençar merda als que el seu compromís els pot dur a la presó, intoxicant amb conspiracions, etc.

Aquesta tàctica és molt vella:
- Inventar-se un perill, una conspiració, una possible traïció, etc.
- fer-se l'homenet i l'interessant denunciant el que prèviament s'ha inventat
- si les coses no surten bé exclamar ben fort "ho veieu, jo ja ho deia"
- si les coses surten bé i ni rastre del perill, conspiració o traïció, llavors reivindicar-se i dir que ha estat gràcies a ells,  "gràcies a que jo ja ho vaig denunciar i advertir".

No hi ha dret a ignorar la realitat de les coses i manipular-la com alguns fan. Ignorar, per exemple, que la llei del referèndum era una llei que volia poder votar l'1-O "com sempre", que tot el seu articulat, totes les seves previsions era un "com sempre". Però que res va ser com sempre. Tot el contrari, va ser com mai.

La guerra total que va desfermar l'Estat contra la democràcia va comportar que la majoria de previsions sobre com volíem fer el referèndum no les poguéssim dur a terme. I tot i així, el referèndum es va poder fer i va tenir allò que era més important: plenes garanties democràtiques.

En un context excepcional, l'excepcionalitat abasta a totes les previsions de la llei. I davant aquesta excepcionalitat jo faig confiança plena en els qui la van saber gestionar per fer possible el referèndum.


President, Govern i Parlament el dia 10-O van prendre una decisió. Ni sé ni em cal saber quines eren les opcions hi havia damunt la taula. Tinc plena confiança que van fer el que creien era millor per fer realitat el resultat del referèndum. I amb això en tinc més que de sobres.

Però hi ha gent que no. Hi ha gent que si no es fa el que ells creuen s'ha de fer és perquè hi ha coses estranyes, fosques, maquinacions, conspiracions... pel mig. No sé si sentir pena o fàstic.

No hi ha absolutament ningú que pugui tenir la garantia que fent això o això altre ens en sortirem. Ningú. Menteix qui vingui amb receptes així.

Proclamar la independència i fer-la efectiva és un moviment absolutament transcendent, que cal fer-lo amb molta intel·ligència, i amb el màxim de garanties tant perquè internament el puguem defensar com perquè generi algun efecte, és a dir, perquè externament tinguem treballats uns suports mínims perquè no quedi en no-res. I estic absolutament convençut això és el que guia les decisions del Govern.


No discuteixo en cap cas que tothom pugui expressar i plantejar la seva visió de les coses, les seves idees i les seves propostes. És absolutament legítim fer-ho. El que no és legítim fer és, per plantejar-ho, no tenir el respecte mínim a les persones que s'ho estan jugant tot amb el seu compromís, i voler emmerdar-los covardament intoxicant, inventant-se conspiracions, traïcions, etc. Això és miserable. Sí, s'ha de ser molt miserable per enfotre-se'n dels jordis mentre entraven a la presó i dir-los-hi que això els passava per fer seguidisme de JxSí i ERC.


Tenim pel davant dues setmanes clau. Crec, sincerament, que hem jugat molt bé les nostres cartes, les nostres opcions. A partir de dissabte tot es precipitarà. I ningú sap ben bé com aniran les coses ni què ens espera. Només podem saber una cosa: que hi serem. Hi serem per defensar el nostre Parlament, el nostre Govern, les nostres institucions, la nostra independència.

Ens ho juguem tot, aquests dies: veure néixer i fer realitat el nou estat català, la República catalana. O, si fracassem, ser massacrats, ser condemnats a una fosca com la que seguí al 1714 o al 1939. Per això cal donar-ho tot, aquests dies. Per això cal ser-hi i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

FEM REALITAT EL SOMNI

DONEC PERFICIAM


#LlibertatPresosPolítics #LlibertatJordis



11 d’oct. 2017

Una nova jugada mestra! La independència, cada cop més a prop! SEGUIM!

Avui el MHP Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària de JxSí i la CUP han pres una decisió molt important: proclamar els resultats del referèndum de l-O, donar-los per bons, reiterar el seu caràcter vinculant i -alhora- prendre la decisió -temporal- de deixar en suspens la declaració d'independència per tal d'afavorir una sortida negociada, dialogada, amb l'Estat, via intervenció de mediadors internacionals.

Què em sembla a mi tot plegat? Seré molt clar: hagués pres la decisió que hagués pres el President i el seu Govern, li hauria donat ple suport, perquè la meva confiança en ells és absoluta.

Per què aquesta confiança?

1. Perquè m'han demostrat amb escreix que se la mereixen, que són absolutament dignes, admirablement dignes de la confiança que els hi hem dipositat. Perquè ho estan apostant tot, a nivell personal (llibertat, vida, patrimoni... i sense estar-ho recordant en cap moment), per fer realitat aquest projecte. Perquè ho estan fent amb una eficàcia que ens ha meravellat a tots, decisiva per poder arribar on ara mateix som, més lluny que mai, més a prop de la independència que mai.

2. Perquè ells tenen més informació i millor informació que ningú. Si algú té les dades suficients per poder prendre les decisions més convenients és el MHP i el seu govern.

I jo i la resta de població és evident que no tenim pràcticament cap informació de la que és determinant en aquests moments. I això no és falta de transparència. És política. Als nivells d'internacionalització de la causa de Catalunya, de la situació i conflicte obert amb l'Estat, els agents que són decisius per facilitar una possible resolució no traumàtica o el menys traumàtica possible són els actors internacionals, que sempre treballen des d'un absolut hermetisme, discreció i àdhuc hipocresia, fent declaracions oficials en un sentit quan es pot estar treballant en un altre.

I si la informació és la clau de qualsevol bona decisió, aquesta informació només la té el Govern Puigdemont.

Però no sóc cec, i tot i que a mi m'hagi semblat una nova jugada mestra del president i del govern, he vist que alguns semblen com a decebuts, confosos i que uns altres fins ho critiquin des de l'insult i la desconsideració totals. Permeteu-me que separi i tracti diferent els dos grups:

- respecto i vull ajudar a eliminar qualsevol dubte, desencís, sensació de no entendre què està passant entre la bona gent, entre la majoria de la gent que, de bona fe, i perquè era el que s'havia dit passaria, avui esperaven una Declaració d'Independència i tirar pel dret unilateralment, sense encomanar-nos a ningú. Us entenc perquè efectivament ha generat un punt de desconcert del discurs que veníem i com han anat les coses avui.

Imagineu per un moment que, en l'actual situació, l'Estat Espanyol i Catalunya estem sols al món, no ens veu ningú, no hi ha ningú. No tindríem cap opció: l'estat espanyol ens aixafaria en un minut. D'entrada perquè ells només entenen un argument: la força. Però sobretot perquè ells la tenen tota (la força) i nosaltres cap. Ells tenen tota la policia que vulguin, tot l'exèrcit que vulguin, tots els tribunals de merda que vulguin, tots els fiscals repugnants que vulguin, tots els mitjans de comunicació de manipulació massiva, el control de les nostres finances, dels nostres comptes bancaris, dels nostres webs, infraestructures, fronteres, empreses... de tot!

Fixeu-vos que sense estar sols al món no els ha importat usar tot aquest poder que té, vulnerant tota mena de drets civils fonamentals, saltant-se totes les seves pròpies lleis i emprant una violència sàdica. Sí, és evident que ho practiquen, però com que no estem sols en el món, com que el món ens mira i com que el que passa a Catalunya és motiu d'interès i preocupació al món, això encara actua una mica de fre en la seva bogeria repressiva.

Ara imagineu -és un suposar- que aquests països que necessitem intervinguin, perquè sense ells no podrem fer la independència (ja sigui perquè poden facilitar-la fent de mitjancers, ja sigui perquè són dels que s'han compromès a reconèixer-nos com a estat) han demanat al President, li han posat com a condició, que no actuï unilateralment, que apel·li al diàleg i a la mediació i que els hi deixi una porta oberta, deixant en suspens durant un breu període, la DUI. Oi que si això hagués passat i nosaltres ho sapiguéssim ho trobaríem el més normal i encertat del món, el que ha fet el MHP avui? Pues eso. Fem confiança. Ells tenen la info i nosaltres només podem intuir que per triomfar necessitem que s'aliniïn moltes coses, i per fer-ho possible hem de fer moltes coses, el que calgui.

- el segon grup que no s'ha estat de sortir a pavonejar críticament em mereix cada cop menys respecte. Són alguns -molt pocs- elements tòxics que no només estan convençuts que només es pot fer allò que ells creuen i defensen s'ha de fer, sinó que això ho acompanyen de tota mena d'atacs a qui no fa el que ells diuen s'ha de fer. Però com que no tenen res, cap evidència, cap fet, res, amb que atacar aquests altres... el que fan és passar-se el dia inventant trames conspiratives, convertint els altres en una mena d'éssers miserables al servei de foscos interessos que només ells, els dipositaris de la veritat revelada, són capaços de veure i desemmascarar. I els tontets desgraciadets de la resta els hem d'estar agraïts per la seva generositat de compartir-ho amb nosaltres.

Doncs mireu, no. Ni covardia, ni rucs, ni confabulacions, ni traïcions, ni cap d'aquestes cosetes tan, tan, tan... com qualificar-les?... que aneu dient. Cap. D'entrada, RESPECTE. Respecte per a tots els que se l'estan jugant i molt (Govern, funcionaris, alcaldes, mesa del Parlament, Mossos, líders de les principals entitats cíviques del país, voluntaris, etc). Com a mínim, respecte. I després que us quedi clara una cosa: no sou els dipositaris de cap veritat revelada. Vosaltres teniu una legítima manera de plantejar les coses, però n'hi ha d'altres, i són igual de legítimes. I fins i tot poden ser més encertades que les vostres. Perquè potser estan formulades amb molta més informació de la que teniu vosaltres. Perquè potser s'han treballat amb persones de molta més experiència de la que teniu vosaltres. Per mil coses. De fet té collons que si no podeu ni guanyar unes eleccionetes a la junta d'una entitat, ara pretengueu fer veure que teniu la recepta màgica per fer la independència. És bastant patètic. Però en fi. Slokai. Coses de país petit.

Tornem al que avui ha passat, a aquesta nova jugada mestra que hem protagonitzat.
Al meu entendre:

- podíem haver fet postureo, cara a la galeria, i hem fet política d'alt nivell

- ens hem mostrat com un país fiable als ulls de la comunitat internacional que ens demanava no fer cap gest unilateral irreversible i apostar pel diàleg. Hem acceptat la seva petició. Els hem aplanat i facilitat el camí. Hem invertit en futurs aliats, en futurs suports

- qui sap si hem fet possible una mediació d'alt nivell, que podria ser decisiva per resoldre de la manera menys traumàtica possible l'actual situació.

- hem enfortit el múscul social intern, de país, la cohesió interna.

- i tot això ho hem fet situant als ulls del món com a vàlid i vinculant el referèndum i el seu resultat, i deixant clar que l'objectiu és aplicar-lo, fer-lo realitat, i que això només és una suspensió temporal.

- Avui fer la DUI i que això no hagués implicat res, o encara pitjor, perdre-ho tot, era un escenari possible. Ningú pot dir "si fem això, ens en sortirem". Ningú. Però de totes les opcions que hi havia la que s'ha impulsat és la més intel·ligent

- Malgrat ser la més intel·ligent no és cap garantia que la maquinària repressora de l'Estat no caigui sobre nosaltres

- Cal preservar, com sigui, la unitat que ens ha dut fins aquí, la unitat viscuda i practicada tot aquest mes de setembre i que es va fer visible a tot el món de manera commovedora els dies 1 i 3 d'octubre. És conditio sine qua non perquè ens ensortim.

- Hem d'estar preparats per fer front a la repressió des de demà mateix, des de ja mateix. Hem d'enfortir la nostra capacitat de resposta a tota mena de repressions possibles

Doncs això. Seguim dominant el tempo, el relat i la valoració positiva de tota la comunitat internacional, mentre que l'estat espanyol, a cada cosa que fem respon amb un error, cada cop més gran. Això ens apropa a la victòria, i a ells a la derrota. Seguim així. A veure com reaccionen. El que hem vist aquesta nit és d'autèntic deliri. Però les paraules se les emporta el vent. Ells sí que crec que ara estan fent postureo

I si cometen el seu últim error, i llencen el seu formidable aparell repressiu sobre nosaltres, lluitarem, plantarem cara i l'1-O vam demostrar estem preparats per vèncer. I crec que en un escenari així, després de la generositat i responsabilitat que avui hem tingut, la comunitat internacional estarà amb nosaltres, i l'estat espanyol, aquest estat podrit, més aïllat que mai. 

Forts, atents, mobilitzats, disposats a tot.

Gràcies, President, gràcies Govern, gràcies diputats, gràcies entitats civils, gràcies infinites, poble!

DONEC PERFICIAM