24 de jul. 2012

Aunque me tiren el puente...


(La revetlla de Sant Jaume del 1938 l'exèrcit republicà creuava l'Ebre en una maniobra tan imprevista pel comandament feixista com desesperada per a la República i per a Catalunya, per no perdre la guerra. Fa uns quants anys ja, un juliol del 2007, vaig escriure això que avui, com he fet altres anys, us reprodueixo, en homenatge a tots els que hi van participar, com el meu avi, capità de sapadors, i a tots els que hi van perdre la vida). Visca Catalunya, visca la democràcia, visca la llibertat!
...................................................................

Tal dia com avui, de fa 69 anys, les tropes de la República havien passat l'Ebre des de Mequinensa-Faió fins a Amposta, en una operació audaç que tenia per objectius evitar la caiguda de València en mans de l'exèrcit feixista i allargar una guerra que semblava perduda per tal que el context internacional oferís un escenari més favorable a la República, aïllada totalment pel que fa a les potències occidentals (només rebia ajut -i a quin preu!- de l'URSS).


El pas d'Amposta, que era secundari respecte l'operació principal, va fracassar, i diverses brigades internacionals, com la franco-belga, van quedar pràcticament aniquilades intentant el pas, al mateix riu.

En la resta del perímetre les tropes republicanes avançaven decididament, a peu, carregant tot l'equip de material de guerra (armament i munició) i de subsistència, sense suport motoritzat, i provocant la desbandada en diverses divisions feixistes. La tarda del dia 25, després de violentíssims enfrontaments, les millors unitats de l'exèrcit republicà establien les seves posicions a Camposines, Pàndols, la Fatarella, Cavalls, etc. i estaven a les portes de dur l'ofensiva en la línia de Gandesa, penetrant en direcció a l'Aragó.

Acabava de començar La Batalla de l'Ebre, la batalla més dura, cruel i terrorífica de la guerra civil. L'exèrcit republicà, tanmateix, abans de finalitzar juliol veu totalment frenada la seva ofensiva, a les portes de Gandesa -van arribar a les portes de la cooperativa- i de Vilalba dels Arcs -es va combatre a les parets del cementiri-, sense poder-les ocupar, i va haver de passar a consolidar les seves posicions i preparar-se per a una guerra defensiva, mentre els feixistes protagonitzaven la més important acumulació de forces terrestres, artilleria i aviació de tota la guerra.

Durant 115 interminables dies el territori de la Terra Alta que abraça des de la Fatarella -al nord- fins al Pinell de Brai -al sud- (uns 800 km2) esdevindria l'escenari d'una carniceria històrica, d'una lluita inhumana que, per al nostre país, implicava una catàstrofe històrica similar a l'11 de setembre.

Segons Oriol Junqueras i altres historiadors, al llibre "La batalla de l'Ebre (Història, paisatge, patrimoni)", de l'editorial Pòrtic, "podem argumentar que la derrota de l'Ebre va ser determinant en la història de Catalunya, mai res no tornaria a ser igual després del desastre de l'Ebre. Arribats a aquest punt, es fa forçosa la comparació amb l'11 de setembre, una altra gesta que de grat o per força van haver d'afrontar els catalans."

I continuen: "La guerra de Successió, com la Guerra Civil Espanyola, va tenir una dimensió europea, peninsular i civil. Els catalans van ser lleials a l'arxiduc igual que ho van ser al govern de la República, malgrat que ambdós poders centrals, desconfiant de les forces de Catalunya, van desaprofitar-ne els recursos materials i humans..."

"Des de l'ofensiva de l'Ebre l'exèrcit republicà de Catalunya, nodrit, cal no oblidar-ho, majoritàriament per catalans, va lluitar sol; i la República també va resultar traïda per les potències d'aquell moment. Amb tot, a les muralles de Barcelona i a les crestes de Cavalls i Pàndols calia resistir i calia guanyar temps, resistir singificava donar una oportunitat a la victòria, ja que d'un moment a l'altre la situació internacional podia capgirar-se"

"La resistència a l'Ebre, com la de l'11 de setembre, va ser assenyada; calia lluitar per la vitòria perquè la victòria era possible i el que estava en joc era important: calia barrar el pas a la barbàrie".

Molts joves d'aleshores hi van deixar la vida, atrapats entre les serres rocalloses de Pàndols i Cavalls i una terra plena de turons seguits un darrere l'altre, i els bombardejos aeris i d'artilleria més importants, terribles, que mai s'han vist a la península i, probablement, fins aleshores, a Europa. Tones i tones de bombes que feien tremolar la terra com si es tractés d'un terratrèmol i embogir els soldats en els seus refugis precaris, massacrats, sense poder enterrar els morts, aguantant dies i dies sense poder beure sota el sol d'agost a la Terra Alta.

I van aguantar 5 ofensives diferents i fracassades dels feixistes durant 115 dies, fins que, oblidats a Munic, amb les fronteres tancades novament, sols davant la barbàrie, l'exèrcit de l'Ebre, exhaust, i que tenia al davant un enemic amb una aclaparadora superioritat de foc i tropes de refresc, va tornar a creuar l'Ebre cap a la ribera esquerra, en la sisena ofensiva feixista, que va trencar les defenses de Cavalls, i les tropes de Pàndols i Ascó i corrien el risc de quedar encerclades.

L'últim home va creuar el riu el 16 de novembre, havien passat 115 dies a l'infern. El replegament es va fer amb ordre. La guerra estava perduda i milers i milers i milers de catalans estaven en mans d'un destí cruel: la mort, l'exili, la presó, la mort civil... El país quedava sumit en una fosca terrible, privat de la seva joventut, institucions, dirigents, intel·lectuals, acadèmics, llibertats...

(...)

Aquest segon post de la sèrie "Aunque me tiren el puente" el volia dedicar a tots els herois que van combatre a l'Ebre, com a modest homenatge i record, i contribució al coneixement d'aquests fets i el valor d'uns homes que, per sobre de tot, combatien la barbàrie. El dedico a tots sense excepció.

Però, i tot i que pugui allunyar-me una mica de la focalització en la Batalla de l'Ebre, vull tenir un especial record a tota la generació de patriotes catalans que es van trobar atrapats en un conflicte que sovint els plantejava un munt de contradiccions, però que no van dubtar ni un moment en combatre amb tot el coratge del món contra les tropes feixistes, sabent com sabien que perdre la guerra era, per a Catalunya, el desastre més absolut, i sabent com sabien que fàcilment podien caure per "foc amic". 

Cal llegir Joan Sales i "Incerta glòria" per entendre-ho. Cal llegir Raimon Galí. Cal haver conegut el testimoni de tants i tants patriotes, com Andreu Xandri, que no només van combatre amb coratge, sinó que ho van fer mantenint les seves conviccions catòliques. Cal saber de tota la bona gent d'Esquerra i d'Estat Català que en unes condicions duríssimes no només van lluitar fins a la mort, sinó que van lluitar també per salvar la vida de molts altres compatriotes l'únic pecat dels quals era creure en Déu, anar a missa, ser de la Lliga... Sempre recordaré, en aquest sentit, la tarda que vaig conèixer, en un pis del Poble Sec, compartint un gotet de ratafia, un militant històric de les JEREC que, amb altres companys del Ripollès, es va apostar a l'interior del Monestir de Ripoll per tal d'evitar que la barbàrie anarquista dels incontrolats el profanés i el destruís.


Els espais de la Batalla de l'Ebre i el Centre d'interpretació de Corbera d'Ebre conserven aquest 115 dies, en homenatge als 115 dies a l'infern que van haver de patir aquests soldats, i la població civil. No és només un record intelectual i polític. És també un record familiar. El meu avi era capità de l'exèrcit de la República, i també va combatre a l'Ebre. La meva família pervé de la Terra Alta, i va patir el calvari de la separació, d'haver de fugir de casa, abandonant-ho tot, perdent-ho tot, de ser ferida greument la meva besàvia en els bombardejos feixistes i arribar, fugint, i d'hospital en hospital, fins a Barcelona. A Barcelona es van "retrobar": la besàvia a l'hospital, el meu avi pres a Montjuïc i la resta de la família, passant tres llarguíssims anys de presó, hospitals, penúries, fam, humiliació.

I, malgrat tot, hem arribat fins aquí. I aquesta és, avui, la nostra victòria. Demà la nostra victòria serà el país lliure que tantes generacions hem somiat...

Vull acabar amb una altra de les moltíssimes històries commovedores de la Batalla de l'Ebre. De les poques coses amables que s'explicaven a casa de la guerra era la presència dels brigadistes internacionals. La història de les brigades internacionals és extraordinària. Milers i milers de joves de tot el món van venir aquí a defensar la llibertat davant la barbàrie feixista que s'estenia arreu. Després de Munic, en un gest desesperat de la República per intentar garantir la neutralitat internacional (davant la massiva ajuda que Franco rebia de Mussolini i Hitler), s'ordenà evacuar les Brigades Internacionals. Molts no tenien on anar. En els seus països, el fet d'haver lluitat aquí els convertia en indesitjables, en enemics polítics.

Al llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, he trobat aquest testimoni basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

5 comentaris:

L'home del sac ha dit...

Fas bé de recordar tots els catòlics i tota la bona gent en general que va ser perseguida per la xusma anarquista i comunista. Per desgràcia, normalment són els grans oblidats.
Cal no oblidar tampoc, que molts d'aquests joves que van morir a la batalla de l'Ebre, no ho van fer per ideals, sinó per obligació.

Anònim ha dit...

Principalment, el que no cal oblidar es que qui mana espanya, a dia d'avui, son els hereus d'aquell llegat feixista, que mai han condemnat. I que nosaltres hem de ser dignes hereus de la gent d'Estat Catala, de les JEREC, d'Unio, d'ERC..de tots aquells que lluitaren per Catalunya.

Akor

Jordi ha dit...

Home del sac. No soc anarquista però crec que posar-los a tots al mateix sac no és de justícia. Molts, els que tenien creences fermes van anar al front. El problema va ser els que es van quedar al darrere que moltes vegades no tenien més ideals que treure'n beneficis individuals i fer-se els amos. I d'aquests hi havien apuntats a tots els partits.

Una de les raons de que s'aturés l'avanç a Gandesa va ser una metralladora al campanar. Els republicans no tenien cap mitjà per eliminar-la. El primer tanc va trigar dies en arribar quan ja era massa tard. Uns simple detall? no, un, només un tanc podria haver eliminat aquest punt en que es basava tota la resistència. Però és que llavors ja teníem pocs mitjans. Com sempre...

Anònim ha dit...

Quina colla de feixistes!!!

Anònim ha dit...

Hola, he entrat en el teu blog per casualitat, estic buscant informació sobre el meu avi.
Mai va boler explicar res ni de la batalla de l'Ebre ni dels anys posteriors que va estar en camps de treball i igual que el teu a Monjuic.
Al llegir aquesta coincidència he pensat que potser podria saber quelcom més sobre ell.