Informació, identitat, estat propi... i Chacón

Diàriament prenem infinitat de microdecisions a partir de la nostra experiència i dels nostres propis sistemes d'informació. Tenim informació del que triguem en arribar a la feina, i això determina l'hora a la que ens aixequem. Si agafem el metro sempre que podem ens situem en una part de l'andana, que és la que considerem millor, ja sigui perquè és la que ens deixa més aprop de la nostra sortida i ens estalvia cues o perquè ens situa en una part del comboi en la que sabem és més fàcil seure. Tenim informació i prioritats, i actuem en base això.

Això és així en tots i cadascun dels actes que fem al llarg del dia. Però és així també en decisions domèstiques no quotidianes, més transcendents, com p.ex. fixar la nostra residència.

També passa això en l'àmbit polític. Tenim els nostres objectius individuals, personals, familiars, col·lectius, tenim les nostres idees, els nostres posicionaments... I diàriament ens arriba una quantitat ingent d'informació formulada a nivells molt diferents: des de les declaracions dels polítics a les tertúlies, als mitjans de comunicació, les xarxes socials, el nostre entorn, etc. I totes elles les passem pel sedàs de la nostra formació i experiència.

Una dada que és constant en totes les enquestes dels grans centres i instituts d'opinió és que el nivell formatiu dels enquestats determina una major variabilitat en la presa de decisions polítiques. Dit d'una altra manera, el col·lectiu d'enquestats «sense formació» és qui manté uns postulats més inamovibles en els seus posicionaments, el que expressa un nivell més elemental de decisió, que tot sovint se situa en un «perquè és el que sempre he votat» per a explicar la seva decisió de vot.

En canvi el col·lectiu d'enquestats amb estudis superiors és el que exposa una major «indecisió», els que sotmeten la seva decisió a més inputs, els que percentualment més poden arribar a canviar el seu vot i els que, en última instància, més tard el decideixen.

Així, per al col·lectiu sense formació que pren les seves opcions perquè «és el que sempre ha fet» disposar d'informació no és rellevant. En canvi, en l'altre extrem, el col·lectiu amb estudis superiors introdueix en la seva decisió una quantitat enorme d'informació.

Les decisions en temes nacionals també segueixen un patró amb alguns paral·lismes interessants a la decisió de vot a partits polítics.

La situació de Catalunya té algunes cacterístique que jo diria que la fan del tot singular en el context internacional, i és que projecte polític i identitat nacional no transcorren en paral·lel. Hi ha una «promiscuïtat» de sentiment nacional, d'identitat nacional, de tal manera que l'opció de ser favorable o contrari a un estat propi només hi apareix vinculada en part, parcialment.

A la pregunta sobre el sentiment d'identitat dels enquestats, que va des del només espanyol al només català, passant per una part central mixta, de tant català com espanyol, més espanyol que català i més català que espanyol, el percentatge de resposta global no guarda CAP correspondència a la resposta global al Sí o al No en relació a un estat propi.

Cal, però, matisar. Allà on el sentiment d'identitat és molt marcat, és a dir, en els dos extrems (només català o només espanyol), les opcions són unívoques. Els només catalans volen al 100% l'estat propi i els només espanyol el rebutgen al 100%.

En la resta d'opcions la cosa es diversifica, i tot i que la identitat múltiple continua present, les decisions ja no hi apareixen vinculades. És a dir, en els col·lectius que viuen la seva identitat de manera múltiple o compartida -que són els majoritaris- la decisió sobre estat propi sí o no s'alimenta d'altres inputs, motivacions. I, per tant, informació.

En la mesura que fem més complexe el nostre arbre de decisions, necessitem més informació. I les nostres decisions són més variables.

Això explica moltes coses. En voldria tocar només dues.

Una primera és que, a l'igual com el col·lectiu de persones sense estudis de la nostra societat és el menys susceptible a canviar el seu vot, també és el col·lectiu menys permeable a canvis sobre  projecte polític.
Sigui pel que sigui, aquest col·lectiu sense estudis és el que expressa una major identitat espanyola i l'únic que vincula a aquesta identitat el seu posicionament sobre el projecte polític, fins al punt de ser, amb molta diferència, el col·lectiu més contrari a l'estat propi.

Es configuren com un subconjunt de persones grans, que no han tingut accés a la formació, que tenen una marcada identitat espanyola i que és molt poc permeable a la informació, no només per la fractura digital, sinó perquè els seus referents d'informació són gairebé inexistents, i es limiten a la TV i cadenes espanyoles (TVE sobretot). Igual que en el vot a partits vota «als de sempre», en relació a l'estat propi s'hi mostra contrari «perquè és espanyol». I fin de la cita.

A l'altra banda hi tornem a trobar el col·lectiu amb estudis superiors. És qui manifesta una major identitat catalana i un percentatge més alt de favorables a l'estat propi, superior al 60%.

La segona qüestió és que la majoria favorable a l'estat propi, a la independència, s'assoleix en les zones d'identitat mixta o compartida. Els qui expressen la seva identitat com a «únicament catalans» estan al voltant del 25% dels entrevistats, mentre els favorables a l'estat propi superen el 50%. Aquest més de 25% de favorables a l”estat propi, que és la majoria dels favorables a l'estat propi, sorgeix en les zones d'identitat mixta: més catalans que espanyols i tan catalans com espanyols, bàsicament.

Estem, per tant, davant un col·lectiu -el que fa possible la majoria independentista- que no pren les seves decisions per raons identitàries, sinó complementàriament o fins i tot al marge d”aquestes.

I aquesta és la nostra gran fortalesa i això és el que, de manera persistent, l'unionisme busca destruir. L'única opció de l'unionisme passa per convertir el projecte d”estat propi en un projecte d'arrel identitària, reduït a aquells que se senten únicament catalans.

Però aquí han fracassat. Primer, perquè el projecte d'estat propi no ha estat mai identitari, tot el contrari, és enormement respectuós i integrador de les diferents identitats. Però, segon, i molt important, perquè el conjunt d'ítems a partir del qual els col·lectius amb identitat compartida prenen les seves decisions s'ha situat en altres esferes: l'econòmica, la social, etc.

Resumidament, els partidaris de l'estat propi hem explicat amb suficient transparència i convicció la realitat de les conseqüències per a Catalunya i per als catalans de la dependència d'Espanya.


La informació. Vet aquí com la informació esdevé clau també en una societat per a la presa de les seves decisions.
Anecdòticament avui ha tornat de Miami la senyora Carme/-n Chacón. Ella ens havia dit que hi anava a donar classes. Però pel que sembla hi ha anat a fer un doctorat avançat en història de Catalunya.

Perquè avui ens ha dit que tot el que està passant a Catalunya és perquè hem falsejat la història, perquè el país i la seva gent s'aixequen sobre una gran fal·làcia històrica.

Això és molt i molt greu. I hem d'exigir explicacions. La senyora Chacón és frívola i intranscendent, però no és idiota. S'ha format a tots els nivells de l'escola catalana i a la Universitat catalana, i va estar fent cosetes per universitats canadenques.

En aquests mesos a Miami ha degut descobrir uns fets i unes dades d'un valor històric incalculable perquè faci una afirmació d'aquesta mena. I tenim dret a saber quines són aquestes dades, aquests fets, aquestes dates, aquestes persones que ha trobat en la seva investigació i que l'han portada a la conclusió que la historiografia catalana és una enorme estafa, és falsa.

Tenim dret a saber perquè -per posar un referent contemporani- des de Vicens Vives, tots els historiadors que han ocupat les càtedres de les nostres universitats, i als que tanta confiança hem fet, són,segons la sra. Chacón, uns farsants.

Tenint en compte que el MHP Mas està al govern de Catalunya des de novembre del 2010, és a dir, encara no tres anys, i que abans el van precedir dos presidents del PSC (Maragall i Montilla), tenim dret a saber perquè el seu propi partit també va col·laborar en aquesta monumental estafa, i va falsejar la nostra història.

No ho dic de broma ni amb ironia. El que ha dit la Carme Chacón és suficientment greu com perquè totes les universitats del nostre país, totes les càtedres d”història, l'IEC, etc. exigeixin conèixer les dades i els fets en els que basa l'acusació que la Chacón els ha fet de falsejar la nostra història.

Perquè estem davant del que serà la nova estratègia unionista. Fracassada l'estratègia de la fractura identitària, ara aniran a dir que hem falsejat la informació amb la qual els ciutadans de Catalunya han anat prenent decisions i s'han posicionat políticament.


Som una societat madura que pren les seves decisions a partir de la informació de què disposa. La credibilitat d'aquesta informació és fonamental en el procés. Per això no n'hem de deixar passar ni una. Cal que, començant per la senyora Chacón, exigim amb vehemència totes les dades amb les que fonamenten els seus discursos amb els que combaten la nostra informació i credibilitat.

Si la senyora Chacón diu que hem falsejat la història, no hem de cessar fins que expliqui en què es basa per dir això i fins que no sotmeti la seva informació i conclusions a un contrast amb «altres» (permeteu-me la ironia, ja em perdonaran els afectats) especialistes, p.ex. un parell de catedràtics d”universitats catalanes i un parell de catedràtics que coneguin la Història de Catalunya de qualsevol universitat del món. Fins i tot si no volem fer-ho tan formal, estic segur que en Basté estarà encantat de convocar la sra. Chacón i el sr. Junqueras perquè tinguin un debat sobre la nostra història, un debat en el que la sra. Chacón pugui situar amb precisió tots els fets en els que fonamenta la seva denúncia de falsejament de la nostra història, i on l'Oriol Junqueras pugui, si és el cas i en sap prou, rebatre els arguments. Necessitem saber.

De la mateixa manera quan -ehem- donin a conèixer les dades de les balances fiscals de l'estat espanyol, no hem de cessar en l'exigència de contrastar la informació amb la que a Catalunya han treballat els nostres economistes, des del nostre Conseller, el catedràtic Mas-Colell, fins a qualsevol altre que considerem adequat per a confrontar les dades amb les ministerials.

Ens juguem la credibilitat en la informació. Per més bajanades que ens puguin semblar algunes expressions, no les hem de deixar passar. Això serà, a partir d'ara, el terreny de joc.

Per tant, recordeu: la majoria social favorable a l'estat propi s'aixeca sobre una majoria de ciutadans catalans que expressen un sentiment identitari compartit. És una majoria social formada, que es posiciona a partir de la informació que li arriba, que és el que li permet prendre decisions. La informació esdevé així, com ja passa en el nostre dia a dia més quotidià, la base de tot el procés. Siguem exigents, amb nosaltres mateixos i amb els que s'oposen al nostre projecte polític per a Catalunya i tots els catalans.