Les meves claus sobre: "On estem, com hi hem arribat i cap a on anem?"

Primera clau: Estem on no ens ho pensàvem.

Vam fer el referèndum. Vam proclamar i deixar en suspens la independència. Vam proclamar la independència i la República Catalana. No l'hem pogut fer efectiva, es va quedar en declaració. Ens han aplicat el 155, que implica tenir mig Govern legítim, amb el President i 4 consellers a l'exili a Brussel·les i el vicepresident i 7 consellers segrestats per l'estat espanyol a presons de Madrid. Amb els 2 líders de la societat Civil també empresonats. I amb la Mesa del Parlament que dijous sabrem si també són segrestats per l'Estat Espanyol i empresonats. I a les portes d'unes eleccions convocades en aplicació del 155 per al 21D

No, no ens pensàvem ser en aquest escenari. És una situació que d'entrada ha provocat un fort impacte emocional en tots nosaltres, i un innegable desconcert polític.
L'impacte emocional de veure els Jordis i mig Govern a la presó i l'altre mig a l'exili és molt gran. Són moltes les llàgrimes vessades. Llàgrimes de tristesa, per una situació tan absolutament injusta. Llàgrimes de dolor, en veure homes i dones bons, justos, a la presó. Alguns hi afegim el fet de conèixer i haver compartit coses amb ells, el que incrementa el dolor: hem estudiat junts, hem compartit militàncies, hem tingut tracte professional... mil coses. Llàgrimes d'impotència, en veure com el règim espanyol, aquest estat podrit, els empresonava davant els nostres ulls, sense poder-hi fer res. Hem de processar aquest impacte emocional de l'única manera possible per aconseguir la seva llibertat: transformant-lo en energia per seguir la lluita i amb més força que mai.

El cert desconcert polític. No, no ho hem aconseguit, en aquest assalt que molts pensàvem era el definitiu. I la repressió sobre els nostres líders (Govern i societat civil) passa factura, perquè s'ha perdut la força que aquests lideratges experts ens havien transmès fins ara. Només el President Puigdemont, des de la seva precària situació a l'exili belga, aporta lideratge i continuïtat del Govern legítim. Però és un Govern sense capacitat d'actuar, simbòlic. I el Parlament està també dissolt.

Desconcert també perquè després de la proclamació solemne de la República no vam ser cridats a defensar-la al carrer, i d'alguna manera tots vam tenir la sensació que ens "plegàvem" davant el 155 i la repressió estatal. Ens pensàvem hi podríem plantar cara. I no ha passat, no se'ns va cridar a fer-ho, en aquell moment.

I desconcert finalment pel "i ara què?". Però aquest punt l'abordaré al final, després de tractar el que per a mi són les claus que expliquen com hem arribat al punt en el que estem.

Segona clau: Com hi hem arribat? És la pregunta que ens fem tots. Al meu entendre hi ha tres fets que ens poden ajudar a entendre-ho, a explicar-ho:

- vam plantejar un conflicte polític amb el que pensàvem era un estat democràtic i un estat de dret, però ja era una dictadura. 

De democràcia i d'estat de dret a l'estat espanyol només li quedava la màscara. Feia temps ja no ho era. Feia temps (des de la segona legislatura Aznar) que les elits de l'estat, hereves directes del franquisme, s'havien dedicat implacablement i amb gran astúcia i efectivitat a desmuntar aquell estat democràtic i de dret que en alguna època semblava era el camí de la recent estrenada democràcia espanyola. Us poso un exemple del que podia haver estat i no ha estat: hi va haver uns anys que el TC era presidit per un jurista de prestigi, neutral, independent, com el professor Francisco Tomás y Valiente, i que tenia, aquell mateix TC, com a vicepresident, un senyor catedràtic de Dret constitucional com Carles Viver i Pi Sunyer, que ara mateix està imputat, investigat, amenaçat, etc per la fiscalia, els jutjats i tots els aparells de l'estat com a "desafecte" per estar col·laborant amb el Govern Català. Aquest mateix TC ara és presidit per un militant del PP. Aquesta "involució" ho diu tot, del que és la fi de la separació de poders i de l'estat de dret que algun dia semblava Espanya podia ser. No: Espanya ja no era ni una democràcia ni un estat de dret, però nosaltres hem plantejat el procés com si ho fos. I era una dictadura.

- no hem ignorat mai que Espanya només coneix un argument i una manera d'abordar les diferències, els conflictes polítics: amb l'ús de la força, amb la violència. Això ho sabíem, però pensàvem que el fet de que l'Estat espanyol formés part, per primera vegada a la seva història, del club de les democràcies occidentals, de la UE, això implicaria alguna restricció en l'aplicació d'aquesta recepta clàssica espanyola. I no hi ha estat. 

Per a commoció de tots, la UE ha deixat fer i aplicar la recepta autoritària de sempre a l'Estat Espanyol. No ha buscat una sortida democràtica. O com a mínim no ho ha fet d'una manera evident. I aquesta situació explica també com hem arribat fins aquí. No ens pensàvem quedar sols en la defensa de la democràcia, i ho hem estat. Pensàvem que l'estat espanyol es quedaria sol si volia resoldre un conflicte polític només amb la força, amb l'ús de la violència, i no s'hi ha quedat.

- Constatades en les hores crítiques de l'última setmana d'octubre aquesta situació, es va prendre consciència que la cosa anava molt més enllà: l'Estat espanyol no només estava disposat a usar la força i la violència, sinó que estava disposat a fer-ho sense cap limitació, sense cap restricció, i si calia provocar un bany de sang per aturar-nos, es provocava. 

I si calia disparar a matar, es disparava. Fou la diputada Levy del PP que va cometre la indiscreció de reconèixer-ho, quan va dir "el sr. Puigdemont ha posat en risc la vida dels catalans". No l'havia posat en risc perquè el sr. Puigdemont tingués previst sortir al carrer amb la retallada disparant a la gent. El que la Levy ens deia és que l'Estat Espanyol estava disposat a tirar a matar. I davant aquesta constatació jo crec que el Govern va prendre la decisió de "treure'ns" en aquell moment del carrer i evitar un bany de sang. El nostre Govern, President, Vicepresident, consellers, han demostrat que estaven disposats a assumir qualsevol sacrifici personal per complir amb el mandat de les urnes: des de l'acció repressiva de l'estat sobre els seus patrimonis, carreres professionals... fins la presó o l'exili. I tristament avui mig Govern està, assumint amb una dignitat commovedora els seus compromisos, a la presó. I l'altre mig a l'exili.

Però aquest mateix Govern, que ha demostrat fins tots els límits imaginables la seva valentia personal, potser no estava disposat a permetre que l'estat espanyol generés un bany de sang, una massacre, entre el poble de Catalunya. I per això va seguir apostant fins el final pel diàleg, i per no travessar la línia que habilités a l'acció criminal de l'estat.

Tercera clau: cap a on anem? Diagnòstic del punt de partida:
Al meu entendre estem, com ja he insinuat abans, en una estranya situació, en una mena de "tablas", d'empat tècnic entre l'Estat Espanyol i Catalunya. Ni nosaltres hem perdut ni ells han guanyat. Ni nosaltres hem guanyat ni ells han perdut.

És evident que han aplicat el 155, però també és evident que no han aplicat el 155 que volien, i que han hagut de convocar unes eleccions el més ràpidament que han pogut, quan ells volien disposar d'uns 6 mesos per desmantellar institucionalment la Generalitat tot el que poguessin. I jo crec que aquí tenim una altra de les claus. Crec que "algú" ha imposat aquesta situació i l'escenari del 21D com a "desllorigador" d'aquestes taules entre l'Estat i Catalunya.

Des d'aquest punt de vista l'escenari del 21D és clau. Per a mi és l'últim "acte" del procés com l'hem conegut fins ara. I més que el 21D, el 22D.

Parteixo de la base que l'escenari 21D (i l'aplicació que està havent-hi del 155) és un escenari "imposat" a l'estat (i a nosaltres, és clar). I que per això el resultat de les eleccions del 21D és tan determinant. Si guanyem, com així espero, tornarem a estar en un bucle, davant el qual el 22D o la mateixa nit del 21D, aquest "algú" que ha provocat aquest escenari, ens cridarà a capítol a l'Estat i a Catalunya i dirà alguna cosa així com "Sí, Mariano, ja sabem que tu tens la força i no tens cap escrúpol en fer-la servir. I sí, Puigdemont, ja sabem tu tens els vots, però no tens ni força ni suports internacionals. Cal trobar una sortida per no estar així infinitament". I per evitar el desgast i el risc de crisi que per a la UE representa tenir eternament obert un conflicte com el de Catalunya, d'aquest escenari en sortirà un referèndum pactat o un pacte de sortida democràtica al conflicte polític.

També pot passar que guanyem i no passi res d'això. Que seguim sols i que l'estat torni a aplicar el 155. Amb aquest personal que només coneix un argument, tot és possible. I també pot passar que nosaltres no tinguem la majoria que ens cal el 21D.

Sigui com sigui, si m'equivoco en l'anàlisi del que crec ens espera el 22D si guanyem el 21D, una sortida democràtica... si m'equivoco... l'independentisme s'haurà de reinventar, haurà de fer un resset (com ja hem hagut de fer molts cops). Ja sigui perquè haurem de prendre plena consciència del que implica plantejar un conflicte polític contra una dictadura, ja sigui pel que pugui implicar d'haver de tornar a lluitar per ser majoria social i política.

Quarta clau: cap a on anem? Què hem de fer?
Com he dit en el punt anterior, ara mateix només hem de tenir ulls per al futur més immediat. El cap a on anem ara mateix només admet una resposta: cap al 21D, cap a guanyar aquestes eleccions de la forma més majoritària possible. Ens ho juguem tot.

No és moment d'analitzar com hem fet les coses, com les podríem haver fet, com podem fer-les diferent, etc etc. Al meu entendre el 21D presenta una oportunitat única, l'última oportunitat, de culminar el procés de la manera que l'hem dut fins aquí i amb els actors que l'han protagonitzat. Si el 21D no van bé les coses llavors sí haurem d'entrar en totes aquestes coses, però fins llavors, res. Totes les energies abocades al 21D.

I us haig de dir que aquesta cursa contra-rellotge no l'estem començant de la millor manera possible. Tenim un patrimoni moral i polític que havia de guiar tota la nostra actuació, que és convertir el 21D en una victòria del Sí i antirepressiva. Per fer-ho cal construir-ho tot al voltant de les persones que ara mateix pateixen repressió: les 10 persones a la presó i les 5 persones a l'exili. Ells havien d'encapçalar, sí o sí, una gran candidatura que, com va dir n'Eduard Voltas, "fes vergonya no votar".

Començar bé volia dir tenir tot això clar, tenir clar que hi havien de ser els dos Jordis, el MHP Puigdemont, el Vicepresident Junqueras i tots els consellers actuals. I després, només després d'ells, tot el patrimoni polític que fóssim capaços de sumar amb la màxima transversalitat possible.

Amb aquesta idea un manifest per la llista unitària ja ha recollit 250.000 signatures. L'ANC ha fet un manifest també reivindicant la llista unitària i el paper dels presos. I s'ha promogut, per si els partits no estan a l'alçada, una agrupació d'electors amb aquesta idea unitària. Personalitats com en Vicent Partal ha manifestat la seva estupefacció perquè les persones represaliades puguin compartir cel·les a les presons, però no candidatura. I molts d'altres.

Tot això està passant perquè és una evidència que hi ha dificultats perquè això, que sembla clar a tothom, també sigui clar per a alguns partits. I tant de bo m'equivoqui molt i hagi de demanar excuses per desconfiat o per no haver sabut interpretar bé. Ahir el portantveu d'ERC, Sergi Sabrià deia "la nostra voluntat és que el vicepresident Oriol Junqueras encapçali la llista pel 21D", i parlant de "3 blocs coordinats" i altres barbaritats.

Costa molt d'entendre-ho. El President Carles Puigdemont havia parlat des de Brussel·les de la importància d'una gran llista unitària antirepressiva i per la recuperació institucional. Fins i tot la diputada de Podem Angels Castells, en un tuit, ha dit "Doncs ves per on, estic d'acord amb el president Puigdemont. Mai ho diria per fer uns pressupostos. Sí contra el 155 i treure #presospolítics", que era la proposta que havia fet el President.

Trobo IMMORAL estar especulant en enfrontar en llistes diferents persones que estan compartint cel·la, que pateixen juntes i per igual, per tot el que han fet junts, la repressió de l'Estat.

Trobo DELIRANT que estant el President de la Generalitat i de la República a l'exili a Bèlgica, mantenint, com ha reconegut tot el món, la dignitat i continuïtat del legítim Govern, de les institucions i de les nostres aspiracions, se l'hagi d'enfrontar electoralment al seu vicepresident i a part dels seus consellers.

No puc entendre que en el moment més decisiu per al nostre futur immediat es vulgui tornar al frontisme ideològic i no a la suma de totes les forces i personalitats que donen suport a culminar el que hem estat fent aquests anys.

Que a aquestes alçades les lectures en clau de partit pesin més que les lectures en clau de país ens produeix, a molts, un enorme desassossec, no ho entenem, deprimeix, no engresca, sumeix en el desconcert, obre les portes a la derrota o a unes eleccions en clau estrictament autonòmica, pensant més en possibles nous tripartits amb els Comuns que amb culminar el procés.

Tant de bo aquesta amenaça contra la que ens alertava en Partal no s'acompleixi. Tant de bo no enfrontem en llistes diferents als represaliats que estan compartint cel·la. Tant de bo posem pel davant de tot el valor i exemple de totes les persones que pateixen repressió: els Jordis, el VP i els consellers que estan a la presó, i el MHP i els consellers que estan a l'exili. Tant de bo això sigui només la punta de llança d'una candidatura que, manllevant altre cop l'Eduard Voltas "faci vergonya no votar".

És això justament el que ens cal i pel que hem de treballar. Incansablement fins el 21D. Per això i per garantir l'èxit de totes les iniciatives que s'organitzin en aquest marc del 21D i l'acció antirepressiva i per la llibertat dels presos polítics, com la vaga del 8D o la manifestació de l'11D, que hem d'aconseguir sigui la més gran mai feta!

DONEC PERFICIAM