28 d’abr. 2018

Postelectoral del CIS sobre el 21D: 10 coses interessants o curioses que hi he trobat

Divendres el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), l'organisme de l'Estat Espanyol encarregat de tot el tema demoscòpic, va fer pública l'enquesta postlectoral 21D de Catalunya.

Aquesta enquesta és molt "marca CIS". Sempre en fa una preelectoral i una postelectoral. El que ha estat molt estrany aquest cop, estranyíssim, insòlit, és que el CIS va fer el treball de camp entre finals de desembre i de gener, i no l'ha publicada fins 3 mesos després, a finals d'abril. Raro raro. Per les últimes eleccions del 27S, a finals d'octubre, un mes després, ja la va fer pública, la postelectoral.

Què ha passat? Doncs no ho sabem, no han donat cap explicació. Convido als grups parlamentaris catalans, a ERC i a PdeCat que ho preguntin al ministre competent, que indaguin a veure què ha passat.

La postelectoral del CIS no inclou intenció de vot. Des d'aquest punt de vista el fet que hagin passat 3 mesos des que es va fer la desactualitza, però no és una afectació greu, perquè bàsicament l'enquesta indaga sobre l'escenari electoral del 21D, la presa de decisions, etc.

L'interès de l'enquesta és relatiu, hi ha poques novetats. Tanmateix, com sóc un malalt del tema, no m'he resistit a gratar-hi una mica. I en aquest post comparteixo amb tots vosaltres les 10 coses que hi he trobat amb més interès o més curioses.

D'entrada advertir que la mostra de l'enquesta és gran: 2.450 entrevistats. I que presenta alguns biaixos. Entenc que aquests biaixos no afecten l'anàlisi dels punts que vull comentar, però tingueu-ho en compte quan llegiu altres valoracions: ERC està mica sobrerepresentada, i C's i PP mica infrarepresentats.

1- Quan, en quin moment, ser unionista, pertànyer al bloc del 155, va convertir-se en un una manera de viure, en una manera de veure la vida?

No ser independendentista és una opció absolutament legítima. Ser federalista, o ser autonomista o ser centralista, són opcions polítiques legítimes. Les han defensades i les defensen moltes persones, al nostre país. Tenen els seus arguments o les seves raons.

Tanmateix, a la vista de les valoracions dels enquestats unionistes o enquadrats en el bloc del 155 (C's, PSC-PSOE i PP) a les diferents qüestions que els hi planteja el CIS, hom descobreix amb estupefacció que en la seva gran majoria aquests votants sembla hagin perdut qualsevol capacitat d'anàlisi i valoració racional de la realitat. A Catalunya tot, absolutament tot, està malament, empitjora, i es fa malament, cada cop pitjor. És un "qué mal todo" a lo bestia. Tan a lo bestia que en algunes coses la irracionalitat d'aquest posicionament arriba a extrems grotescos, delirants. Ho veurem.

Tothom sap que tots els indicadors econòmics de Catalunya són molt millors que els de l'Estat. Aquesta setmana coneixíem que mentre a l'Estat l'atur segueix pujant, a Catalunya segueix disminuint. On més. Doncs bé, per al 65,2% dels votants de C's la situació econòmica a CAT és dolenta o molt dolenta. En canvi, així "només" valoren la situació de econòmica a ESP un 47% dels votants de C's. 20 punts de diferència. Ahí es ná.

Llavors el CIS pregunta als enquestats com valoren l'actuació del Govern de la Generalitat en els últims dos anys (recordeu que l'enquesta està feta gener 2018). Doncs bé, els del 155, en tot el que els hi pregunta el CIS, valoren l'actuació del Govern com a Mala o Muy Mala. Entre un 70 i un 75% dels votants del 155 (C's, PSC-PSOE i PP) tot ho troben que s'ha fet malament o molt malament. Tot! En l'atur, en la seguretat ciutadana, en la immigració, en l'economia, en la sanitat, en l'educació, en el medi ambient... Tota l'actuació del Govern en tots els àmbits es valora com a Mala o Muy Mala.

I hom arriba a la conclusió de que això ja és una manera de veure la vida, trobar-ho tot malament o molt malament, quan veu què responen a la pregunta sobre com valora l'actuació del Govern en relació a la llengua catalana (impuls, protecció, etc.). Doncs, OJO AL DATO!!!! un 44% dels votants de C's també diuen que malament o molt malament.

Escolti, que vostè vota un partit que vol liquidar la llengua catalana, tota la seva protecció, etc.! Com és que aquest 44% de votants estan tan preocupats i són tan crítics amb el que ha fet el Govern en relació a la llengua catalana, per insuficient????


2- Per què fem campanyes electorals?

En ser una enquesta postelectoral, sobre unes eleccions que ja s'han celebrat, una de les coses més interessants que té és analitzar la presa de decisions com a votants.

Doncs bé, preguntats sobre si la campanya electoral ha servit per decidir "Mucho/Bastante/Poco/Nada" el vot, un 50,3% diuen que Nada, res. I un 23,3% Poco. Osease, que per a 3/4 parts dels votants la campanya no serveix de res o de molt poc, en relació a la decisió de vot.

Només a 1 de cada 4 votants la campanya l'ha ajudat a decidir el vot.

3- De com la TV mana i de l'actualització nostrada d'allò de què fou abans, l'ou o la gallina? La societat està polaritzada, també en el consum de TV, o el consum de TV ha polaritzat la societat?

Aquestes dades m'han deixat bastant impactat. Un 75% dels enquestats diuen que s'han informat diàriament de la campanya a través de les TV. Només un 30% a través dels diaris o la ràdio.

Petit parèntesi o Intro: El país nostre ja hem vist està posicionat en dos grans blocs: l'independentista, que és el majoritari, i l'unionista o del 155, a poca distància.

Tota l'oferta televisiva actua respectant aquesta pluralitat de la societat catalana? Veiem unes dades d'aquestes que analitzen presència televisiva p.ex. de tertulians a favor o en contra de la independència, és a dir, de tertulians indys o del 155:



Com es pot veure, només a TV3 hi ha una miqueta més de tertulians indys que del 155: 56% vs 43%. 8TV, tot i amb majoria unionista, manté un cert equilibri (45,0% indy vs 54,1% unionista). I s'ha acabat, a la resta de mitjans l'independentisme o no té cap presència (TVE, 0%) o és residual, mai superior a un 10% indy en relació al 90 i pico % unionista.

Així doncs, què ha estat abans, l'ou o la gallina?

- C's: 23,9% TVE, 22,9% A3, 11,6% T5 i 23,7% La Sexta. Sumen un 82,1%. Només un 8,7% TV3
- PP: 21,2% TVE, 16,4% A3, 32,5% T5, 6,6% L6. Un 77%. Només un 8% miren TV3
- PSC-PSOE: per no cansar, un 80% veuen TVE, A3, T5 i L6. Un 11,8% TV3

És a dir, el 80% de l'unionisme, del bloc del 155, consumeix exclusivament mitjans on la presència de l'independentisme o és nula o és residual, sense cap contrast, sense cap possible relat ni argumentació alternativa.

Els votants independentistes consumeixen TV3 en % superiors al 80%. Però a diferència dels mitjans que consumeixen els unionistes, a TV3 sí que hi ha pluralitat, veus alternatives, capacitat d'argumentar i contrargumentar.

Aquella visió de todo mal o muy mal que vèiem al punt 1, aquest unionisme tan radicalitzat... és conseqüència de la falta de pluralitat informativa dels mitjans televisius que consumeixen?

4- Internet? A mi me hablas más sencillo!

Una altra dada que m'ha deixat frapat. Sabeu quin % de votants del PP han fet servir internet EN ELS ÚLTIMS 3 MESOS? Un 39,5%. Un 60,5% no.

La fractura digital és això. I està concentrada en certs sectors de l'unionisme, com PP i, en menor mesura, PSC-PSOE.

5- Enquestes electorals: informació o propaganda?

Un 36,2% dels enquestats diuen que no van tenir cap coneixement dels resultats de cap de les enquestes o sondejos que es van publicar durant la campanya. Costa de creure, però és el que diuen.

Un 63,8% dels enquestats diuen que sí, que en van tenir coneixement. I d'aquest 63,8% només un 30% creuen que van tenir Mucha o Bastante influència en la decisió final de vot dels electors. O sigui, que -que ho confessin- les enquestes només van influir en la presa de decisions d'un 5% dels enquestats, és a dir, dels votants. Un 5%. I ens passem tota la campanya parlant-ne, fent propaganda, intoxicant, etc. Per pensar-hi...

6- Com es va moure el vot entre el 27S 2015 i el 21D 2017? D'on li ha arribat el vot als diferents partits aquest 21D?

El creuament de record de vot el 27S amb vot el 21D ens permet aproximar-nos als diferents moviments que hi ha pogut haver. Això és una aproximació. Però que coincideix força amb el que detectàvem en les enquestes pre-electorals.

És una pena que el CIS no permeti treballar amb la info com fa el CEO, però en fi, explicaré el que podré.

C's és el partit que ha tingut més vot procedent d'altres partits, àdhuc d'altres espais polítics i de l'abstenció. Un 41,2% dels enquestats que els van votar el 21D ja els havien votat el 27S. Fins arribar al total del seu vot el 21D tenim: un 3,4% dels enquestats que els van votar que diuen que el 27S havien votat Junts x Sí, un 14,8 al PSC-PSOE, un 2,5% a CSQEP, un 12,1% al PP i un 12% que s'havien abstingut.

Amb què em quedaria jo d'aquestes dades? que van aconseguir ser vot refugi per a molta gent molt diversa. Això és un mèrit. Però també és un repte, difícil de gestionar aquests perfils tan diferents, més enllà d'una situació tan excepcional com el 21D. Però en fi, això és el que diu l'enquesta: són els que més rasquen de l'abstenció i l'autèntic partit alfa que diria Juliana del bloc del 155, a costa de PP i PSC-PSOE.

El vot de Junts per Catalunya bàsicament sembla ha provingut d'antics votants de Junts pel Sí (84,5% del vot total de Junts x CAT), amb % poc significatius d'altres partits.

ERC el seu vot també majoritàriament és antic vot de Junts pel Sí (en un 69,7%), però és rellevant aquest 9,4% d'enquestats votants ERC el 21D que diuen haver votat CSQEP el 27S, o el 6,7% que diuen haver votat CUP.

De fet aquest 9,4% del vot d'ERC el 21D provinent de CSQEP seria una de les poques transferències mínimament significatives entre blocs, en aquest cas entre el bloc dels no alineats i el bloc del Sí.

El vot estupendista és una de les coses més divertides d'analitzar (tot i que com sabem pel professor Carlo Cipolla, mai no podem subestimar el poder devastador de l'estupidesa). El 27S el vot estupendista era un vot que el 2012 havia votat ERC, però que el 27S per anar de guais van votar CUP. Quin horror això d'anar barrejats i tal. I així ho van fer. Ara aquest vot estupendista, ha tornat a ERC, cosa que explica parcialment els pobres resultats de la CUP.

Però l'estupendisme i l'estupidesa són com l'energia, que es transformen. Aquest 21D el vot estupendista s'ha generat entre antics votants de Junts pel Sí que només han trobat la manera de voler fer-s'ho de guais votant la CUP. Rotllo exòtic i tal. I així veiem que un 10,4% dels vots de la CUP aquest 21D diuen haver votat Junts pel Sí el 27S. Alerta que no s'ha de llegir que un 10,4% dels vots de Junts pel Sí han anat a la CUP!!!!!!! Només podem llegir que els vots que ho han fet, en relació al vot total de la CUP el 21D, que ha estat molt baix, representen un 10%.

La CUP també ha tingut sagnia, pel que sembla, en direcció Comuns, i segons l'enquesta un 6,6% del vot que han tingut En Comú-Podem ve de vots de la CUP del 27S.

7- El CIS, chiquitodelacalzadeando: COBARDES
El 50% dels enquestats, en resposta espontània, diu que la independència ha estat el tema central de la campanya electoral, el més debatut, el més parlat, etc.

Doncs en tota una enquesta sobre aquestes eleccions, el CIS no s'atreveix a preguntar sobre el tema que ha estat el central, a molta distància de tots els altres, de les eleccions. Tela marinera. O si va preguntar i s'han passat tres mesos tapant-ho amb típex? Fora interessant saber-ho. I és exigible una mica de coherència demoscòpica. No preguntar pel principal tema d'unes eleccions, i fer-ho sobre 25 altres temes més, és molt poc professional. O només es pot entendre per imposició política d'aquest estat podrit que és l'Estat Espanyol.

8- Però el país que volem s'obre pas a l'enquesta per la porta del darrere 

El CIS no s'atreveix a preguntar què voldríem els catalans que fos Catalunya, però sí que ens pregunta com volem sigui Espanya. I per aquesta pregunta podem inferir cosetes.

Planteja l'enquesta 5 possibles respostes, d'extrem a extrem:
- un estat amb un únic govern central i sense autonomies
- un estat autonòmic però amb menys autonomia per a les CCAA
- un estat autonòmic com en l'actualitat
- un estat autonòmic amb més competències per a les CCAA
- un estat que reconegués el dret de les CCAA a la independència

Doncs bé, un estat que reconegués el dret a la independència és l'opció preferida dels enquestats, amb un 36,4%. És evident que en aquesta opció s'hi refugia tot el vot indy que està responent l'enquesta.

Després, amb un 25,9% l'opció d'estat autonòmic amb més competències per a les CCAA.

La situació actual d'estat autonòmic la vol un 23,8% dels enquestats, i les altres dues variants unionistes un 8,8% sumades.

Una altra lectura és que un 62,3% dels enquestats -imaginem representativa dels catalans- evidencien la voluntat de molt més autogovern i llibertat i decidir. Només un 32,6% són immobilistes o més centralistes.

És curiós, perquè en aquesta pregunta és l'única en la que s'esberla el bloc del 155: un 47,8% dels votants del PSC-PSOE diuen que volen un estat autonòmic amb més competències per a les autonomies. Un 80% dels votants de C's volen quedar-se com estem i més centralisme, i gairebé un 90% dels del PP.

Una altra curiositat, per dir-ho d'alguna manera, és que resulta que els votants de C's són una mica més civilitzats i demòcrates que els del PP, com a mínim en aquesta enquesta. Entre els votants de C's un 53,1% voldria un estat autonòmic com el que hi ha ara. Però entre els votants del PP l'opció preferida, amb un 49,4% és un estat amb un únic govern central i sense autonomies. Tela...

9- Seguim sent un país que vol ser i construir el nosaltres a partir d'aquest tresor d'identitats compartides que ens fan com som.
Un 70% dels catalans vivim el que som des d'una clara identitat compartida: la majoria, un 38,2% se senten tan catalans com espanyols, després, un 24,4%, se senten més catalans que espanyols, i un 6,3% més espanyols que catalans. Amb diferents intensitats, aquesta identitat compartida és viscuda com un tresor, es manté i es defensa, més enllà de les cojuntures polítiques. És una constant. Sapiguem valorar-ho, perquè és com som i com no volem deixar de ser. Una identitat molt plural, com els nostres orígens o la nostra llengua. Aquest és l'únic nosaltres possible, l'únic futur possible.

- 10 y sanseacabó.

Va, una juguesca, a veure si m'endevineu quin és el primer i quin és el segon partit que a la qüestió de l'status socieconòmic, resulta que tenen més votants, un major percentatge de votants de classe alta/mitja alta.

Les preguntes concretes que heu de mirar si les encerteu serien:

1- quin és el partit amb major % de votants de classe alta i mitja alta?  CUP
2- quin és aquest percentatge sobre el total dels seus votants? 39,2%
3- quin és el segon partit amb un major % de votants de classe alta i mitja alta? CATenCOMÚ
4- Quin és aquest percentatge sobre el total dels seus votants? 31%




Y esostodoamigos! Gràcies pel vostre interès. Seguim!

DONEC PERFICIAM 
PS: d'aquí a un parell de dies, aprox, penjaré la solució a les preguntes de status socieconòmic. Curiós curiós...

Hem fet i han fet el cim. La cadena humana pels presos i exiliats com a metàfora de l'única clau política possible: SER-HI I ANAR-HI

Dissabte 28 d'abril. Avui hem fet una cadena humana des de Collbató fins dalt del Cavall Bernat. I hi hem fet pujar amb nosaltres els presos i exiliats. Els seus 16 retrats han anat passant, un a un, de mà en mà, i pujant així, amb tots els voluntaris que omplien tots els trams de la pujada fins al cim.

Des de primeríssima hora del matí tots els participants s'han anat distribuint al llarg del recorregut, perfectament ordenats. A les 10:00 en punt, a la plaça del darrere de l'Església de Collbató, l'alcalde ens ha donat la benvinguda i dues voluntàries han llegit els diferents missatges que presos i el Govern a l'exili havien fet arribar. Un representant d'Òmnium ha llegit una carta d'en Jordi Cuixart. Ha estat un moment molt emotiu, dels molts viscuts avui. "Tanqueu molt fort els ulls -ens deia Cuixart- estem amb vosaltres, no ho dubteu, estem aquí, amb vosaltres".

Després els familiars dels presos i dels exiliats presents en aquesta acció han pujat a l'escenari, i la Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, ens ha adreçat unes paraules. També ho ha fet en Xavier Sànchez, germà d'en Jordi Sànchez.

I la Núria Camps, de la Crida per la Llibertat, ha explicat el sentit de l'acció i el seu funcionament.

Amb alguns companys hi hem anat a fer de voluntaris en el que ens van demanar des de l'organització. No puc dir estigui content d'haver-hi participat, perquè un no pot estar content en un acte que mai hauríem volgut fer, actes en els que sempre hi és present aquest dolor i tristesa per tantes persones que estan patint una terrible repressió per tots nosaltres. Però sí estic satisfet d'haver-hi estat, de dir que hi som, de dir als nostres presos i exiliats que no us oblidem ni un sol dia, que us tenim presents sempre, i que farem el que calgui perquè tots pugueu tornar a casa en llibertat, amb la vostra gent, a reprendre les vostres vides. I estic satisfet també de veure que aquesta solidaritat, que aquest compromís, és cada dia més viu i en més gent.


Ha estat una acció molt emotiva. Davant la tarima hi havia les 16 fotografies dels 16 presos i exiliats. Quan han acabat els parlaments han començat a passar de mà en mà, de voluntari a voluntari, fins al cim. El President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, en Jordi Sànchez, en Jordi Cuixart, tots els consellers i conselleres: en Forn, en Turull, en Rull, en Romeva, na Bassa, en Comín, na Serret, en Puig, na Ponsatí, i les diputades Rovira i Gabriel.

Bufff. El cor en un puny. Els ulls tensos, gairebé sense poder contenir alguna llàgrima. Ells i elles a la presó o l'exili, però els seus ulls mirant-te des del retrat que en aquell moment tens a les teves mans, i llavors la sacsejada d'aquest munt de coses viscudes o compartides amb molts d'ells i d'elles, o de cartes creuades, o d'abraçades. I així els 16 retrats. 16 vides. 16 llibertats segades. 16 compromisos per tots nosaltres. 16 sacrificis per tots nosaltres.

El vell lluitador Antolí Massaguer deia una cosa que aquests dies repeteixo molt sovint: "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi". Aquesta és l'actitud: ser-hi i anar-hi. No és "per vèncer s'ha de fer això o això altre". No, aquesta no és l'actitud. L'actitud és ser-hi. L'actitud és anar-hi.

Desconfieu de qui la seva actitud sigui "jo hi vaig només si es fa això o això altre", "jo no hi vaig si es fa això" o similars. Desconfieu de tothom qui, al davant de tot no hi posi un "som-hi", un "anem-hi". Perquè això és el que hem de compartir, això és el que ens hem d'exigir: ser-hi i anar-hi. Fins i tot o, pel damunt de tot, quan la majoria decideix un "anar-hi" que no sigui el propi, el que legítimament, cadascú pugui defensar. En els dies que vivim aquesta legitimitat s'acaba en aquesta defensa de l'argumentari propi, del que cadascú creu que s'ha de fer. Quan la majoria des de la que formem l'únic nosaltres possible pren una decisió, llavors l'única legitimitat és ser-hi i anar-hi. Perquè a partir d'aquest punt no anar-hi fa que el que fins llavors era legítim, un posicionament propi, la defensa d'un "cal fer això" propi, esdevé il·legítim, perquè saboteja el "nosaltres", perquè no hi ha cap recepta màgica ni cal full de ruta infal·lible, perquè l'únic que ens permet poder vèncer és ser-hi i anar-hi. I per tant tot el que no sigui anar-hi és el que posa en perill poder vèncer.

Ser-hi i anar-hi. Com avui. Persones de tot el país i de totes les edats. Àvies de 95 anys i escaladors i excursionistes experimentats. Tots hi eren i tots hi han anat. I això és el que ha fet possible fer el cim. Ningú ha dit "si no pugem per aquí no hi seré, no hi aniré".

Ser-hi i anar-hi. Amb el convenciment que això és l'únic que ens pot assegurar vèncer.

Ser-hi i anar-hi. Per tots els que pateixen repressió, presó, exili.

Ser-hi i anar-hi. Perquè amb aquest anar-hi cada cop siguem més i puguem fer realitat la República.

Ser-hi i anar-hi. Per blindar i fer més sòlid que mai aquest "nosaltres" que és l'únic que ens permet ser la majoria social i política per guanyar la Llibertat, perquè sense aquest nosaltres no hi ha cap futur possible, perquè si esmicolem aquest nosaltres s'haurà acabat tot.

Ser-hi i anar-hi. Perquè el nostre jo només té sentit, només podrà ser, en tant que part d'aquest nosaltres, en tant que el posem al servei de construir aquest nosaltres.

DONEC PERFICIAM

 
PS: vull lloar la dignitat i fermesa de tots els familiars de presos i exiliats. Commou. Quin exemple per a tots nosaltres! I una cosa que també et fica el cor en un puny: quan hi parles, amb els familiars, sempre et donen les gràcies. I llavors penses que de cap manera, que no ens han de donar les gràcies per res, que els únics que hem d'estar infinitament agraïts pel seu testimoni, compromís, coratge i dignitat som tots nosaltres cap als presos, exiliats i les seves famílies. No ens doneu les gràcies. Som nosaltres qui us les hem de donar, cada dia.

20 d’abr. 2018

Barça: història d'un compromís amb Catalunya i la llibertat i de la seva sistemàtica repressió per l'Estat Espanyol

Final Champions a Berlín any 2015
Un 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, els 14.000 aficionats del Barça que omplien les grades del Camp de Les Corts en un partit amistós entre el CD Júpiter i el Barça, van aplaudir, a la mitja part, la interpretació del God Save The Queen per part de la banda de la marina anglesa, convidada a l'esdeveniment, mentre van xiular la interpretació que van fer de l'himne espanyol. El dictador Primo de Rivera va clausurar per 3 mesos l'estadi del Barça "por desafección" a Espanya. I qui llavors era president del Club, el nostre fundador Joan Gamper, va haver de marxar a l'exili.

L'any 1936 les tropes franquistes afusellaven Josep Sunyol i Garriga, llavors president del FCBarcelona i diputat al Parlament de Catalunya.

El franquisme va reprimir durament la catalanitat del FCBarcelona. Ens va obligar a canviar el nom de Futbol Club Barcelona pel de Club de Futbol Barcelona, i el nostre escut, eliminant les 4 barres i deixant-ne només dues, com substituint la senyera per l'espanyola.

El 9 de febrer del 1939 el cap de la policia de Barcelona signava un informe adreçat a la Dirección General de Seguridad, a Madrid. Aquest informe era el resultat de la investigació efectuada durant vuit mesos sobre el FC Barcelona, sobre el seu passat polític i la seva significació més enllà de l'esport. S'hi pot llegir, entre d'altres, acusacions com ara aquesta: "Ante la estatua de Casanovas se celebraban actos de afirmación separatista. A este acto siempre han acudido con coronas, flores y el escudo del "F.C. BARCELONA", todos los directivos, jugadores y socios del mismo". "Es de dominio público que el "F.C. BARCELONA" siempre ha hecho política, en un principio catalanista y desde hace muchos, francamente separatista". Sí, era l'any 1939 i parlaven del nostre Club, dels seus seguidors i de la seva dimensió cívica i compromesa amb la causa de la llibertat i de Catalunya.

Som Barça i som poble. Som més que un Club pel nostre compromís. Un compromís que forma part de la identitat del Club. La història del Barça està lligada a l'expressió d'una catalanitat sistemàticament reprimida al llarg de la nostra centenària història, per l'Estat Espanyol.

El 28 de desembre de 1975, un mes després de la mort física del Dictador Franco, en un partit de lliga contra el Real Madrid, l'afició culé va omplir, davant l'estupefacció i ràbia de les autoritats franquistes, les grades de senyeres, en el que va ser l'esclat de senyeres més gran des del 1936. Llavors no es venien senyeres enlloc, però desafiant la repressió franquista, se'n van fabricar un munt, i es van aconseguir entrar al Camp. L'afició blaugrana també va penjar-hi una pancarta reclamant LLIBERTAT I AMNISTIA per als presos polítics, que va retirar la policia. Sí, era el Barça, érem l'afició blaugrana i era el nostre compromís permanent amb la democràcia i la causa de Catalunya.

El 1979 el Barça juga la final de la Recopa a Basilea, i les grades s'omplen de senyeres. La senyera és assumida amb total naturalitat com a part dels colors del Club, de la nostra identitat. En el que llavors es pensava era la sortida de la llarga nit del franquisme, la senyera era llibertat, era democràcia, era llum, era Catalunya i era Barça.

El 1992 el nostre Club assoleix la més alta glòria esportiva, guanyant la nostra primera Copa d'Europa, en un partit jugat a l'històric estadi de Wembley, a Londres. Les fotos de la grada de l'afició del Barça ja mostren les primeres estelades. És l'any 1992, i l'afició del Barça segueix lligada al cordó umbilical del catalanisme. Som Barça i som poble.

Juny del 2015, estadi olímpic de Berlín, final de la Champions. La grada de l'afició del FCBarcelona ja és un mar d'estelades. Som Barça i som poble. Catalunya està vivint un procés polític històric per exercir la democràcia i votar sobre la independència. L'independentisme ja és la majoria social i política a Catalunya. I l'afició del Barça ho viu amb la mateixa intensitat que ha viscut des de la seva creació la causa de la llibertat i de Catalunya. Som Barça i som poble.

Al davant sempre, la repressió de l'estat espanyol. Ens han tancat el camp. Ens han afusellat un President. Ens han canviat el nom i l'escut. Ens han prohibit la paraula i les nostres banderes. Ens han multat. Ens han sancionat. I ens han tornat a prohibir.

No actuen contra el que fem, no prohibeixen el que fem. Actuen contra el que som, volen acabar amb el que som. Però cada cop que ho fan, nosaltres, tossuts i compromesos, encara som més, més Barça, més poble.

Des que mon pare em va fer soci del FCB, i des que vaig començar a viure el Barça amb intensitat amb els amics, a la general dempeus, primer a 3a graderia, després al Gol Sud, on segueixo, sempre hem tingut l'estelada com una de les nostres banderes, a l'igual que la bandera amb la creu de Sant Jordi, que dóna nom a la meva penya, a la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Des de finals dels 80's, tots els 90's, primera dècada del s.XXI hem anat per tot arreu seguint al Barça amb l'estelada. I sense problemes. És en aquesta dècada en la que estem, coincidint amb que l'independentisme deixar de ser poca cosa més que testimonial, per passar a ser majoria social, que vam començar a tenir problemes amb l'estelada. La policia espanyola, seguint ordres governatives, evidentment, comença a actuar contra la gent del Barça que seguint el Club arreu d'Espanya, porten una estelada. Amenaces, expulsions dels camps, detencions i moltes multes. L'argument sempre el mateix: que era un símbol violent, il·legal, etc.

La cosa va anar en augment. Llavors em vaig reunir amb uns companys de les JERC i d'ERC i els vaig per compartir amb ells el problema i per demanar-los com veurien impulsar una resolució al Parlament de reconeixement de l'estelada com a bandera històrica de Catalunya, representativa d'un sentiment i anhel de llibertat, democràcia i pau. I el 29 de gener del 2014 el Parlament de Catalunya va aprovar la "Resolució 497/X, de reconeixement de l’estelada com a símbol d’un anhel i d’una reivindicació democràtica".


A Europa no havíem tingut mai cap problema. Sempre havíem anat amb l'estelada, que havia anat substituïnt la senyera. A la Final de Champions a Berlín, el 6 de juny del 2015, hi va haver un altre mar d'estelades. Però llavors, mesos després, la UEFA, a instàncies de l'estat espanyol, va sancionar el Barça per l'exhibició d'estelades. Era un fet molt i molt greu. I era la primera vegada que passava, quan l'afició del Barça sempre havia exhibit estelades, perquè forma part de les nostres banderes, dels nostres colors. Evidentment la situació política al país havia estat el desencadenant d'aquesta situació. La impotència de l'estat espanyol per contenir aquest sentiment independentista el va portar a l'única via que coneix: la repressió. Multes, prohibir, sancionar, etc. Amb els companys de Drets.cat vam impulsar una demanda contra la UEFA per aquest tema, atenent a que aquelles sancions vulneraven drets bàsics dels aficionats del Barça, a dur una bandera que és pròpia del nostre país, com havia reconegut el nostre Parlament. 

A Espanya, un any després, maig 2016, el Barça jugava la final de Copa a Madrid contra el Sevilla. La Delegada del Gobierno va ordenar la prohibició d'entrar estelades al Calderón. Era la primera vegada que algú intentava prohibir-les explícitament. Amb els companys de Drets vam tornar a presentar un recurs, de manera urgentíssima. I el jutjat la va admetre i va atendre la nostra petició de mesura cautelar d'aixecar la prohibició. Ho va fer, atenent a que el valor llibertat d'expressió estava pel damunt. I la final de Copa va ser una altra marea d'estelades. Com que ja havia passat el jutjat no va voler entrar en el fons, i amb el companys de Drets vam presentar recurs, que sí, que calia anar al fons del tema. I un any després el jutjat contenciós administratiu núm.11 de Madrid sentenciava al nostre favor: «no es pot considerar que l’exhibició de l’estelada pugui comportar o generar violència, racisme, xenofòbia, o intolerància en l’esport, sent una mera manifestació de la llibertat ideològica i del dret a difondre lliurement els pensaments».

Enguany, de cara a la final de Copa que novament juguem a Madrid i contra el Sevilla, hi ha hagut diversos intents de tornar-les a prohibir. Però la sentència judicial preval i ahir la RFEF va fer públic un comunicat dient que no s'impediria l'entrada d'estelades.

I fidels a la nostra història i compromís, dissabte la grada del Barça lluirà groga, per la llibertat dels presos polítics i exiliats. Un compromís idèntic al dels seguidors del Barça d'aquell 1975 quan van posar al Camp Nou aquella pancarta per la llibertat i amnistia presos polítics. Tants anys després i encara, com sempre, en aquesta constant històrica, la repressió de l'estat espanyol contra Catalunya i la nostra solidaritat i compromís amb la llibertat i la democràcia.
Visca el Barça, Visca Catalunya lliure, Visca la Creu de Sant Jordi, visca l'estelada, visca la República! I visca visca, però que visca visca visca... LA GENT DEL BARÇA! 
#LlibertatPresosPolítics #RetornExiliats

15 d’abr. 2018

The Yellow. Solidaritat vs Odi. Nosaltres vs Estupendisme

Foto de Sergi Alcàzar per a El Nacional
He format part dels equips de voluntaris que ajuden a totes les manifestacions en un munt d'elles.

Una de les més espectaculars fou la de l'11S 2012. Vam estar treballant en la seva organització des d'abans de l'estiu. A mesura que anàvem veient que les previsions sobre assistència creixien i creixien, es van anar prenent decisions organitzatives. Finalment, els dies abans d'aquell Onze, es va prendre la decisió de situar la capçalera a Pau Claris entre Casp i Gran Via. Però la previsió va ser insuficient. Quan havia de començar la mani el recorregut fins al seu final ja estava ple de gent: tota la Via Laietana i tot el Passeig Marquès de l'Argentera fins l'estació de França. Una gentada brutal.

La manifestació d'avui me l'ha recordada. A les 11 del matí, una hora i mitja abans de l'inici oficial a Plaça Espanya, el Paral·lel ja estava ple de gent. No només el Paral·lel. També tots els carrers adjacents, absolutament tots, des de Numància/Diagonal, fins al Passeig de Colom, passant pels carrers de l'Eixample i del Raval. He fet una volta amb la moto per tot el Raval i era espectacular, tots els carrers plens de gent amb el groc com a protagonista. Molt fàcil d'identificar. Havíem quedat amb uns amics de Lleida, que han deixat el cotxe per la zona de l'estadi Olímpic, i em deien que fins al Paral·lel era també una riuada de gent que anava baixant.

És molt difícil de calcular quants érem avui. Ja us dic que les xifres de la GU fan riure. Probablement hàgim estat al voltant del milió de persones. La gent ha vist que la mani es convertia en concentració, perquè no ens podíem moure, i ens hem quedat per tot el llarg del Paral·lel, Plaça Espanya i carrers confluents, tots absolutament plens de gent.

Si l'Estat es pensava que amb la seva repressió ens acolloniria, desmotivaria, desmobilitzaria, ara ja podem dir amb total seguretat, que ha aconseguit el contrari. En un moment en el que no tenim govern, ni podem investir President, amb tots els líders a presó o exili i fins i tot en un escenari de dificultat d'unitat d'acció entre totes les forces polítiques que configuren la majoria republicana, la repressió de l'estat està actuant de catalitzador de la nostra unitat. El nostre país ha esdevingut el país groc. El groc ha esdevingut el símbol de la lluita contra la repressió.

Els moviments polítics, els escenaris polítics, tenen elements que són eixos divisius i elements que són eixos inclusius. I ara mateix, el principal eix inclusiu a l'entorn de la República Catalana és la repressió de l'estat: cohesiona, dóna força, mobilitza, manté la tensió militant, fa créixer els compromisos i, el que és més important, suma, suma suports, suma adhesions, suma voluntats.

Entre nosaltres podem tenir moltes diferències, però no n'hi ha cap davant la repressió de l'estat. Som solidaris amb tots i cadascun dels presos, amb tots i cadascun dels exiliats, amb tots i cadascun dels imputats. No hi ha colors, no hi ha partits, no hi ha ideologia. Hi ha solidaritat. Hi ha poble. Hi ha aquest "nosaltres" pel damunt de tot, que pren plena naturalesa davant aquesta repressió atroç de l'estat.

El dolor de la repressió té noms i cognoms. Per a alguns de nosaltres és la repressió sobre persones conegudes, sobre amics, sobre gent amb la que has compartit coses. Amb en Quim Forn som amics des de l'època de la Facultat de Dret, quan jo hi vaig arribar i ell era President de la FNEC. Amb l'Oriol Junqueras ens coneixem també des de l'època de la FNEC, quan ell estudiava Econòmiques i jo Dret, i hem compartit moltes complicitats. Amb en Josep Rull hem compartit moltes coses, també, i uns dies fantàstics visitant les institucions europees convidats pel Ramon Tremosa. Amb en Jordi Sànchez ens coneixem des de l'època de La Crida dels 80s. Amb en Jordi Turull no ens havíem tractat tant, però havíem compartit més d'un dinar o sopar i vaig quedar totalment impressionat del seu caràcter, intel·ligència i compromís. Amb la Carme Forcadell hi he coincidit en situacions més "insòlites". En recordo molt una, la mani de l'Onze 2012, quan vam haver de treure la capçalera de la mani, que no podia avançar pel recorregut previst, perquè estava ple de gent, per, a través del barri de la Ribera, fer-la arribar al Parlament, on esperava la Presidenta Núria de Gispert. Mentre anàvem pel carrer Casp entre dos dels que dirigien la comitiva es discutien de per on tirar, la Carme va frenar, ens va mirar a tots, em va mirar a mi i va dir "Francesc, per on tirem?". I vam tirar per la ruta que jo tenia prevista. No conec personalment la resta de presos, com en Jordi Cuixart, o la Dolors Bassa, ni d'exiliats, com el President, els consellers Comín i Serret o les diputades Rovira o Gabriel. I amb la consellera Ponsatí ara recordo vam estar tota una tarda parlant sobre el sistema universitari i de recerca a Catalunya, quan ella feia poc havia "aterrat" dels EUA, i no ens havíem tornat a veure fins que ens vam trobar en alguna de les manis que van seguir l'1 d'octubre, quan ja ella era consellera, que al veure'ns ens vam abraçar efusivament i vaig tenir l'ocasió d'agrair-li el seu compromís.

Sento un dolor profund, intens, diari, per tots ells. I com jo, amb independència de que els coneixem o no, la immensa majoria de ciutadans d'aquest país sent un dolor molt profund, molt intens, per la situació d'aquestes persones, demòcrates, pacífics, no violents, cívics, compromesos. 

Qui hi està en contra? Només persones plenes d'odi. Un odi atroç, que ens té a tots commocionats, que ens fa pensar a tots "quan i com es va generar en aquests nostres veïns aquest odi tan inhumà?". La manifestació d'avui no ha perdut els somriures. Gent gran, gent jove, nens, castellers, colles, amics, famílies. Tots units al voltant d'un groc que representa com mai la llibertat. Ni rastre d'odi. Ni rastre. Cap de nosaltres, cap del milió de persones que avui omplíem la zona, no expressava ni rastre d'odi. Però en canvi l'unionisme, en totes les seves manifestacions, és odi pur, és violència, és menyspreu, és mentida.

Nosaltres cridem llibertat, i portem el groc per la llibertat. Ells arrenquen tot el que veuen groc amb un odi inhumà. Cada llaç que arrenguen sembla pogués fer més llarga la presó dels nostres represaliats. Els arrenquen amb l'odi de qui voldria veure'ls per a sempre a presó, cadena perpètua, o afusellats. Ens miren a tots els que portem alguna cosa groga amb ganes d'exterminar-nos. Si poguessin posar-nos als més de dos milions de persones que compartim el groc a la presó, ho farien. No sé, no puc entendre, d'on els ha sortit tant d'odi. Em supera. Només prego a Déu que, malgrat tot, malgrat tota la repressió, mai el meu cor pugui sentir aquest odi.

Però tot i la importància d'aquesta cohesió davant la repressió, necessitem més, políticament necessitem anar més enllà. I a partir d'aquí és on jo, des de fa mesos, estic en una posició política més "passiva", en el sentit que crec no té gaire importància com jo vegi les coses, el que jo crec caldria fer. El meu "jo" no té importància. És molt difícil saber què cal fer. Només tinc clara una cosa: o prioritzem el "nosaltres", és a dir, la capacitat de formar un nosaltres, de ser un nosaltres, o no ens en sortirem.

No sé si em fa gràcia o m'irrita veure aquestes setmanes tot de gent que té tan clar el que cal fer. Penso quina sort, tenir-ho tan clar, ser tan llestos, ser més intel·ligents que la resta. I també penso, quina desgràcia per al nostre país que tenint gent tan llesta, tan intel·ligent, que sap perfectament el que toca fer i el que no, el nostre país porti més de 300 anys sotmès. No ho acabo d'entendre. Amb tants llestos fa molt de temps que hauríem de ser lliures i els primers en tot.

Mentalment el primer que he fet és blindar-me davant aquests "llestos" i dels coherents a ultrança. Perquè l'experiència i la història ens demostra que no ho són tant i que la història està plena de coherències que no passen de patètics testimonialismes per satisfer egos i incapacitats de sumar...

Mentalment i políticament m'he situat en un espai en el que valoro pel damunt de tot la capacitat de sumar per construir i fer sòlid aquest "nosaltres" que expressi la majoria social i política del nostre poble per la llibertat, per la independència, per la República. No importa el que jo pensi, ni el que tu pensis, ni el que penseu vosaltres, ni el que pensin ells. Allò que és únicament vàlid és el que siguem capaços de pensar "nosaltres". Perquè si no som capaços de cedir tots, d'entendre'ns tots, d'assumir tots que el nosaltres només es pot construir cedint en el jo i acceptant el jo dels altres, malament, molt malament.

El que més desitjaria seria una declaració de Junts per Catalunya, ERC i CUP que digués alguna cosa així com "estem conjurats per garantir una unitat pel damunt de les nostres legítimes diferències. Creiem en un "nosaltres" com a única possibilitat de construir la República que tots volem. I des d'aquest nosaltres en el que estem compromesos, prendrem, a cada moment, les decisions polítiques que entre tots pensem són les millors, que no tenen perquè ser les que tots voldríem".

El dia que fem això, que aconseguim això, que ens expressem així, la victòria estarà molt més a prop.

DONEC PERFICIAM

13 d’abr. 2018

Demanda judicial dels veïns del Poblenou contra l'Ajuntament de la sra. Colau

Ahir la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou va fer públic que presentarà una demanda judicial contra l'Ajuntament de la sra. Colau amb l'objectiu que es declari la nul·litat de totes les actuacions relacionades amb la Superilla del Poblenou i es restituexi el barri a la situació prèvia a la seva caciquil implantació.

Sembla un sarcasme de la història que això hagi coincidit en el temps amb la notícia del rebuig per part de la majoria de grups municipals de l'Ajuntament a la farsa colauer de la Multiconsulta.

Mireu, la Superilla ens la vam trobar "feta" els veïns del barri del Poblenou tornant de vacances d'estiu del 2016. Cap informació prèvia. Cap possibilitat de dir-hi la nostra. RES. Els veïns, davant les múltiples afectacions que aquell deliri urbanístic generava, ens vam organitzar.
El primer que vam fer va ser intentar parlar amb l'Ajuntament. Res. Ni cas. Se'ns van torejar. Van organitzar un laberint d'espais que en deien de participació que eren una autèntica presa de pèl. Quan vam veure la trampa vam demanar negociar directament. Res. Ni cas.

Llavors vam començar a recollir signatures. En vam recollir milers. Les vam presentar a l'Ajuntament. Res. Ni cas.

Vam convocar mobilitzacions: manifestacions, talls de carrer, concentracions. Res. Ni cas.

Vam demanar una consulta popular al barri. Res. Ni cas.

Vam organitzar, els mateixos veïns, aquesta consulta, de la qual hi va haver un munt de partits molt diferents entre ells que van avalar la netedat del procés: els grups municipals de convergència, d'esquerra, de ciutadans i popular. Un 87% dels veïns van votar NO a la Superilla. Res. Ni cas.

A la vista del que estava passant, d'aquest menyspreu, els grups municipals van portar al ple del Districte de Sant Martí la reivindicació dels veïns expressada en la consulta. I es va votar, i es va aprovar, per la majoria del ple, és a dir, amb el suport de la majoria de regidors del districte, una resolució que recollia la reivindicació veïnal de la retirada de la Superilla. Res. Ni cas.


És sagnant que ara es facin els ofesos perquè la majoria del ple de l'Ajuntament rebutgi la farsa de la multiconsulta, quan ells, els colauers, han menyspreat, menystingut, fins i tot insultat, l'opinió dels veïns del Poblenou com ho han fet en el tema de la Superilla. S'ha de tenir molta barra.

Davant aquesta situació, la Plataforma, el mes de juliol del 2017, va iniciar un procés de demanda administrativa. Al punt d'acabar el termini de resposta, de sis mesos, des de l'habitual insolència i menyspreu, van rebutjar totes les nostres al·legacions.

I així les coses, l'únic pas possible era el que ara iniciem: una demanda judicial, davant els tribunals del contenciós administratiu.


Abans de presentar-la s'obrirà, però, un període per informar tots els veïns d'aquesta demanda, dels seus fonaments i del que demanem. I també perquè els veïns puguin adherir-se. L'adhesió és simplement un acte de suport a les accions legals que farà la Plataforma. Hem obert la possibilitat d'adherir-s'hi a tots els col·lectius afectats per la Superilla: veïns, treballadors, comerciants, empresaris, usuaris... Durant tots els caps de setmana fins finals de maig estarem cada diumenge a la Rambla del Poblenou amb el carrer Pujades. Excepte aquest cap de setmana, que hi serem dissabte 14, i no diumenge.

En aquest link al web de la Plataforma podeu consultar la nota de premsa que va fer pública la Plataforma, i també hi trobareu un link al que són els principals arguments de la demanda, entre els que destaquen els següents:
  1. Absència de participació veïnal PRÈVIA a la implantació
  2. Alteració de la planificació urbanística vigent (Pla 22@...) sense complir els tràmits legals requerits per fer-ho.
  3. Manca d’informe PREVI de la Comissió Territorial d’Urbanisme (concretat en els articles 53 i 54 de la Llei d’Urbanisme)
  4. Afectació negativa per a la immensa majoria de residents, comerciants, empresaris i passavolants de la superilla:
  • Desplaçament amb centrifugació i concentració del trànsit provocant col·lapses circulatoris en hores punta.
  • Increment de la contaminació acústica com a resultat de la concentració del trànsit en carrers perimetrals i perifèrics a la superilla.
  • Increment global de la contaminació com a resultat de la concentració del trànsit en carrers perimetrals i perifèrics a la superilla.
  • Perjudici greu a la majoria de comerços, empreses i negocis diversos que han tingut una davallada en  la seva facturació i beneficis.
Ens veiem aquest dissabte pel matí a la confluència Rambla del Poblenou amb Pujades. Explicarem a tots els veïns tot aquest procés i començarem a recollir adhesions. 
ALCALDESSA COLAU: S'HA ACABAT LA FARSA
Heu maltractat el barri, heu empitjorat el barri i les condicions de vida de la pràctica totalitat dels seus veïns. Heu ignorat i menyspreat la nostra opinió. Heu fet impossible la nostra participació, no l'heu volguda mai. 
S'HA ACABAT LA FARSA! PROU AFECTACIONS! PROU MENYSPREU!
Visca el Poblenou! Visca els veïns i les veïnes del Poblenou i la seva lluita!

2 d’abr. 2018

Els 4 punts clau de l'actual escenari polític a CAT (que crec no són cap dels que tothom parla)


L'altre dia en un enraonat article en Jordi Barbeta reflexionava i ens alertava que podríem estar anant cap al cataclisme i no ser-ne conscients.

Es fa molt difícil dir on som i com estem. I encara se'ns fa més difícil dir qui hi som i per a què estem.

Intentaré situar, en aquest article, el que per a mi són els punts clau de l'actual escenari:

1. Manen les circumstàncies, més que el plans.
Deia en l'últim article: "Tot és prou complicat com perquè no hi hagi plans ni fulls de ruta que valguin. Ni pensament màgic. Estem en un terreny absolutament desconegut, en el que pot passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota poden estar en circumstàncies que ara mateix ni tan sols podem imaginar."

Escrivia aquestes paraules el 24 de març. Unes hores després el nostre President era detingut a territori alemany, per on circulava direcció Bèlgica. No tenia cap intenció profètica quan deia que podia passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota podien estar en circumstàncies que ni tan sols podíem imaginar. 

La detenció de Puigdemont ha precipitat un escenari que ens aboca a un desenllaç tan imprevisible com transcendent. Hi ha elements que poden fer pensar que la justícia alemanya denegui l'extradició en els termes que li ha demanat l'estat espanyol. Això seria una hòstia monumental a la repressió desfermada pel règim del 78 contra Catalunya, una desautorització que podria tenir un abast molt difícil de predir, però molt fàcil de copsar en la seva importància. Sensu contrario, si Alemanya es doblega al requeriment del règim del 78, la situació a Catalunya pot fer emergir tota la ràbia, la indignació i l'afartament que tants milions de catalans tenim davant la repressió i la violència sistemàtica que pateix el nostre poble i, singularment, els seus líders polítics, amb aquesta atrocitat judicial que manté tantes persones ja a la presó o a l'exili.

Més enllà de quin sigui el resultat del procés judicial a alemanya, el cert és que ja hem viscut, des de la detenció del President, un autèntic efecte imprevist: la internacionalització a gran escala del conflicte entre CAT i ESP. Europa ja no pot defugir el que està passant dins la UE, i els països i els demòcrates de molts països ja s'estan posicionant com fins ara no havien tingut "necessitat" de fer: ho han fet els parlaments de Portugal i de Còrsega, ho ha fet el Govern escocès, ho han fet parlamentaris i europarlamentaris de gairebé tots els països, i s'estan posicionant intel·lectuals, opinadors i periodistes també d'arreu d'Europa i del món.


2. El segon element més determinant en un escenari així, en el que no hi ha plans que valguin, és bastir un nosaltres sòlid, fort, blindat, que representi inequívocament la majoria social i política del nostre país, i que actuï, des de la plena confiança i complicitat entre tots i tots a una, intel·ligentment, eficaçment, per saber aprofitar en cada moment les oportunitats que se'ns plantegin.

No podíem tenir cap pla en el que estigués anotat el dia i l'hora que el President seria detingut. Però el que sí hem de tenir és una unitat, un nosaltres, prou sòlid com per tenir una capacitat de reacció demolidora davant aquesta circumstància. O les que vinguin.


Podem estar negociant mesos, podem exigir plans per fer efectiva la República, podem fer totes les escenificacions que vulguem: tot això, tal i com estan les coses, no passarà de ser bla bla bla, no passarà de ser xerrameca, brindis al sol. De manera que centrem-nos en allò que és substantiu, i això, tots aquests plans, no ho són, perquè és impossible que ho siguin.

3. El nosaltres és transcendent, ho era ahir, ho és ara i ho serà sempre.
Sense el nosaltres que conformem Junts per CAT, ERC i CUP a nivell parlamentari i amb ANC i OC a nivell cívic, sense que totes aquestes peces polítiques i cíviques estiguin perfectament i totalment alineades, no estem en condicions de fer res.

Dues dimensions crítiques en relació a la construcció del "nosaltres":

3.1. La capacitat de construir el nosaltres no està en imposar un únic escenari d'actuació -així no es construeix res- sinó en la capacitat que tinguem d'integrar les LEGÍTIMES visions que tothom pot tenir. L'esforç l'hem de fer en acostar-nos, en entendre'ns, en enraonar, en assumir la visió de l'altre, en processar-la i donar-li una sortida, que no té perquè ser la sortida apriorística de cap de les parts.

El que és segur no permet fer aquest nosaltres és l'actitud de "o es fa això que jo dic o no volem saber res d'aquest nosaltres, no ens hi compteu". 

Imaginem que ens posem tots molt dignes i molt estupendos i diem, "com que estic carregat de raons (tothom s'ho pensa, que ho està!), o es fa el que jo dic o eleccions". I com que des de la imposició no es pot construir cap nosaltres, doncs eleccions. D'acord. Amb quin objectiu? "que tothom es retrati!". O sigui, amb l'objectiu que després d'unes noves eleccions, uns tinguin més escons dels que tenien i uns altres menys. Què bé, no? #usfelicitofills, perquè a mi l'únic que em preocupa és ser prou, ser majoria absoluta, i l'únic que sabem segur en un escenari així és que per ser majoria absoluta necessitarem seguir sumant a JxCAT, a ERC i a CUP.

O sigui, que caldria tornar a seure a la taula a negociar i a intentar construir aquest "nosaltres".

Així, doncs, si estem "condemnats" a parlar, a entendre'ns, a assumir l'altre, a no ser intransigents... per què no ho fem ara? Per a què volem una nova ruleta russa per acabar, en el millor dels casos, igual que com ara estem, és a dir, necessitant-nos tots i havent de construir un nosaltres en el que hi capiguem tots? 

3.2. Però sí, hi ha un altre element crític per a la construcció del nosaltres, i és la següent pregunta: tothom és sincer en la voluntat de construir aquest nosaltres?

- Junts per Catalunya. Al meu entendre en aquests moments l'únic actor polític que totes les seves cartes estan en la partida de construir un nosaltres amb ERC i CUP a nivell parlamentari i amb ANC i OC a nivell social és el President Puigdemont i tot el que és Junts per Catalunya (que no PDECAT). 

- ERC... està en aquesta mateixa dimensió que Junts x CAT? Jo vull creure, necessito creure, que sí. I no vull dubtar-ho. Però incomprensiblement des de la mateixa ERC no deixa de generar-se massa soroll, massa dubtes, al respecte. 

ERC feia temps tenia com a objectiu polític esdevenir el partit hegemònic a Catalunya. Perquè això passés calia provocar l'enfonsament polític de l'antic "món convergent". I totes les enquestes assenyalaven que això passaria. En un escenari així, amb ERC com a partit hegemònic, amb un món convergent triturat, hi encaixava perfectament el discurs que per fer el que hem de fer (la República) ens cal eixamplar la base, i que això només era possible amb un acostament estratègic al món dels Comuns i del PSC.

I tot i que el resultat del 21D va inicialment fer saltar pels aires, amb el triomf contrapronòstic de JxCAT, aquesta estratègia, la majoria de les veus que sentim d'ERC semblen seguir alineades a aquella estratègia.

A ERC aquests dies se li han fet moltes crítiques. Crec que no és el moment. Jo només els demano una cosa, només em veig amb cor d'exigir-los-hi una cosa: que ens expliquin quin és el seu nosaltres!

El seu nosaltres és la majoria que es pot formar amb JxCAT i CUP? O el seu nosaltres ja no és aquest, és un altre, el que poden formar amb Comuns i PSC? Cal una resposta clara, perquè qualsevol negociació està viciada d'origen, és impossible pugui arribar enlloc, si hi plana l'ombra de la sospita que es pot estar enredant l'altre perquè en el fons el que no es vol és pactar amb ells, sinó amb uns altres. 

- Pel que fa a la CUP, és molt legítima la seva posició d'investir a Puigdemont, però és urgent també aclareixi si és possible treballar amb ells per construir aquest "nosaltres", que requereix parlar, escoltar, proposar, cedir, construir... o no és possible amb ells cap nosaltres que no sigui l'acceptació innegociable de les seves posicions.

La CUP va sembrar aquest dubte quan es va negar a votar Turull acusant-lo d'autonomista. I l'endemà Jordi Turull entrava a presó per defensar el nostre dret a ser República. I ni la més mínima autocrítica davant aquesta indecència de dir no es vota algú per autonomista mentre aquest algú entra a presó, i ens ho mirem com si res, des de la meva exquisida puresa i coherència.

Jo no dic hagi de ser una cosa o una altra. Jo només demano es treballi per construir aquest nosaltres sense el qual no hi ha res a fer. I la CUP ha de dir si està disposada a treballar per construir aquest nosaltres, o només estan disposats a estar en un nosaltres que assumeixi íntegrament les seves posicions, i exercir el xantatge des de la seva posició de que no és possible ser majoria sense ells.

4. Si el que hem tractat en els punts 1, 2 i 3 s'assumeix i ens posem a caminar, tot el que ara mateix centra "els debats" es veurà són falsos debats, miratges:

- o Puigdemont o eleccions. Si anem tots a una, tenim blindada la confiança, i estem conjurats a aprofitar totes les oportunitats, potser podem parlar de les diferents maneres que hi pot haver per fer Puigdemont President efectiu. 

Sense tocar ni una coma de com estan les coses ara mateix investir el MH Puigdemont seria purament simbòlic, no tindria cap efecte i serviria en safata l'acció repressiva de l'estat. I tot plegat podem pensar és molt digne, però també hauríem de pensar si el que necessitem és només dignitat, o també eficàcia, plantar cara eficaçment, descol·locar l'estat i aprofitar les oportunitats per arribar a aquest objectiu compartit i únic veritablement legítim pel que fa a mandat democràtic.
Podem pensar, p.ex. si hi ha unitat i confiança, en com aprofitar aquest gran trumfo que tenim a les nostres mans en la justícia internacional, com és el requeriment del Comitè de Drets Humans de l'ONU a l'estat espanyol perquè garanteixi els drets polítics del diputat Jordi Sànchez, que considera vulnerats.

O podem pensar, també, p.ex. en esperar a veure què passa amb la justícia alemanya en relació al President, què podria passar si deneguen l'extradició i què podria passar si l'extraditen. Perquè sigui el que sigui el que passi ens aboca a un escenari que no tindrà res a veure amb el que va seguir el 21D ni el primer intent - fallit per la intervenció del TC- d'investir Puigdemont.

I n'hi pot haver més, de tàctiques i d'oportunitats. I només requereixen d'una cosa: haver construït el nosaltres.

- Govern efectiu, govern autonomista, govern per fer la República, no govern "perquè així col·lapsem l'estat...". Un altre debat estèril.  
Si hem estat capaços de construir el "nosaltres" i blindar complicitats i confiances es farà el que es cregui més oportú d'acord a les diferents circumstàncies.  
Ens afavoreix no tenir Govern? No.
Ens hem de desesperar per constituir un govern com a únic objectiu? Tampoc, perquè a més a més fer-ho no és garantia de res, ni d'acabar amb el 155 ni de res.
Fem mal a l'Estat no fent govern? Doncs tampoc, no ens enganyem, a l'estat no li provoquem ni picor als dits estant així com estem.
Podríem treure profit de tenir govern? Doncs sí. O no. Tot depèn, única i exclusivament de si hem blindat el nosaltres o no. Un nosaltres només per fer un govern agònicament seria un mal negoci. Però el mal ja vindria d'abans, de no tenir un "nosaltres". Si el tenim, farem el que les oportunitats ens marquin.

 Reflexió global aprofitant Pasqua i algun referent històric...
Per acabar, una petita reflexió que m'ha vingut molt al cap aquests dies de Pasqua. Hem arribat més lluny que mai. I conservem íntegres les nostres opcions per fer realitat la República. Sí, al costat d'això estem patint una repressió que no sabem com podem respondre i al costat d'això hem vist també que en aquest procés hem fet moltes coses molt bé, però també n'hem fet de malament o que no hem sabut fer millor.

Però no passa res. Els processos històrics són així. Molt pocs ho aconsegueixen tot i a la primera. Molt pocs. Per no dir ningú. Al darrere de tots els èxits històrics hi ha processos llargs o conjuntures que han permès aprofitar oportunitats que ho han fet possible.

Mireu, el 24 d'abril del 1916 es produïa a Irlanda l'Alçament de Pasqua. 6 dies de revolta. El 29 d'abril els rebels irlandesos van signar la rendició incondicional. El Regne Unit desencadenà una repressió atroç, i això, en contra del que pensaven els anglesos, va fer molt més forts els rebels irlandesos, i en les eleccions de 1918 al parlament britànic, a Irlanda varen obtenir un gran majoria. I varen decidir no anar al parlament britànic. I el 1919 es varen constituir aquests electes en assemblea representativa. I varen fer la Declaració d'Independència. A aquesta proclamació la seguiren 2 anys de conflicte. Fins la pau i la independència d'Irlanda, el 1921.

No, els irlandesos tampoc no ho van aconseguir a la primera. I també varen patir la repressió. Però van saber aprofitar les oportunitats. I es van fer forts. I van mantenir la determinació, que era, és i sempre serà el més important. I finalment van aconseguir la independència, van fer realitat la República d'Irlanda. No hi havia grans plans, però sí que hi havia una gran determinació.

El camí que hem recorregut és extraordinari. Hem arribat més lluny que mai. I la manera com ho hem fet és un exemple de democràcia, civisme i no-violència per a tot el món. I això és un capital moral i polític indestructible. L'estat espanyol prou ho intenta, intoxicant, mentint, manipulant, destruir aquesta força moral que hem acumulat. No ho permetrem. Seguirem com fins ara.

I si algú us parla de lliris a la mà, el podeu escopir a la cara. La determinació i el compromís amb la democràcia no és cap lliri. El valor moral de la democràcia no és cap lliri. No assolir a la primera els nostres objectius no té res a veure amb lliris, i sí amb tenir al davant un estat molt poderós. La determinació i el compromís en ser-hi i anar-hi, anar-hi i anar-hi fins vèncer no és cap lliri. Són la bellesa de les nostres úniques armes, perquè ni en volem cap altra, ni cap altra és més efectiva.

Orgull. Honor. Solidaritat. Ser-hi. Fer el nosaltres. Blindar el nosaltres. Alimentar les nostres confiances. Bastir estratègies intel·ligents, eficaces, sòlides, que ens permetin aprofitar totes les oportunitats. És això.

PS: Obre aquest escrit el video que acaba de treure un nou grup català "El Fil d'Ariadna". S'han atrevit -i han estat el primer grup català en fer-ho- a fer una adaptació de "The Foggy Dew", una cançó popular irlandesa sobre l'alçament de Pasqua que han cantat i versionat crec que tots els grups i cantants irlandesos.